25 de juny 2015

CAL FELICITAR BCORE PER ALGUNA COSA MÉS QUE 25 ANYS


No volia escriure aquest post perquè no em venia de gust mirar enrere, no se m'acut altra manera d'explicar què és BCore sense fets que m'han marcat la vida i que han estat, en gran part, condicionats o propiciats pel propi segell. No volia veure el meu jo adolescènt, ni recuperar l'era pre-Internet, on cada gota d'informació o referent musical era agraïda durant mesos i no hores. Tot calava més i més profund, tot i que potser era jo, que estava a l'etapa més influenciable.

Sigui com sigui, aquí em teniu, escrivint la radiografia de BCore, menys periodística i més real.

Així és com sento que s’ha d’explicar BCore. La discogràfica no és tan sols un segell, una casa, el paraigua on gent publica discos. BCore ha estat la llum del far que un pren com a referència, la guia a seguir quan volies veure empíricament que es podien fer les coses d'una altra manera. BCore ha fet de germà gran que et descobreix música i te l'apropa.

BCore feia al mateix temps de segell, de casa, d'estàndard de valors, de bloc prescriptor i a més a més, li quedava força i temps per ajupir-se i ajudar altres a començar a créixer.

Vaig tardar un temps a relacionar grups musicals amb segells i a adonar-me que les discogràfiques tenien línies a seguir, apostes lògiques del seu catàleg. L'aprenentatge consta d'aquests passos. El primer segell català que recordo revisar amb la curiositat de qui mira noms extravagants de països remots en un mapa, va ser BCore.

Eren els 90, quan molts erem menors d'edat.

No tenia definit el caràcter ni els gustos. Picotejava de coses diverses sense por ni vergonya, però políticament i èticament sí que tenia -tinc- unes arrels fortes. Coses de casa. Era el punk, el hardcore i el metall els que em cridaven més fort. Però en el hardcore va ser on vaig trobar més implicació en la metodologia; des del cap i l'estómac. Les coses no es cridaven i prou, es portaven a terme. O potser va ser que l’aixopluc ja estava format i era més fàcil endinsar-s’hi.

Un podia mirar amb romanticisme els EUA o Suècia, bavejar amb bandes i moviments que hi sorgien, tot oblidant l’entorn més proper que ens enderrocava. Però la realitat era que a prop de casa també hi havia un punt de referència. No hi havia Internet, no era fàcil descobrir quan i on esdevenien els concerts. Un cop vas al primer concert, si tenies vista i curiositat, veies de seguida els flyers, compraves fanzines o discos i d’allà en podies extreure molta informació per continuar. T'acostumaves a una estètica visual (portades i pòsters) que a poc a poc podies desgranar, i amb tot plegat et podies atrevir a agafar el tren per anar a Barcelona i endinsar-te a Tallers per rebuscar a les cubetes preuats CDs amb segells i estètiques que poguessis relacionar ràpidament com per apostar els teus mísers diners.

En plena efervescència vaig descobrir BCore, l'Absolute Zine, i tantes d'altres coses que feien els veïns. Coses que podies llegir en el teu idioma. Coses que captaves en contingut i forma a la primera. Coses que podies entendre al 100%.

I aquí hi havia el punt de ruptura. El punt de no retorn.

A poc a poc, com un despertar, comences a llegir entre línies, comences a veure per on es mouen aquells que reconeixes. Veus les sales que acostumen a anar. Un dia els veus sobre l'escenari, l'altre a sota. Un dia caus rendit als peus d'un disc i durant setmanes, mesos inclús, el reprodueixes a plena llum del sol en un walkman mentre vas a l'institut, i nit rere nit els pots veure en directe sobre un escenari. Això era una nova forma de relacionar-se amb la música.

Potser ara, o potser pels de Barcelona, això que dic sembla exagerat, però per mi, llavors i allà, no. Fins llavors podia llegir, amb sort, una ressenya del meu grup favorit al Mondosonoro on parlaven de gires per països que no he visitat en ma vida o de circumstàncies i experiències que em quedaven tan lluny que quasi feien replantejar-me si era occidental com ells.

De sobte em trobava llegint entrevistes que em parlaven en el meu idioma de coses que conec, o escoltant als concerts, entre cançó i cançó, coses que podia entendre fins a l’últim matís (recordo que es cantava en anglès, no en català o castellà, i un s’havia de limitar als parlaments entre cançons), i tot amb una qualitat que avui dia encara m'esbera. Un canvi de paradigma que no m’atreveixo a afirmar que va ser possible gràcies a BCore. Vés a saber com hauria crescut jo sense BCore. Mai ho sabré. El que sí que sé és que ha estat AMB BCore.

No tan sols per mi. BCore ha servit de punt d'unió per a tots aquests músics que de segur que, si no hagués sigut de tenir un camp base com el del segell, haurien desistit molt abans o s'haurien cremat o quedat en mera anècdota local.

Fixeu-vos en Colomo, Autodestrucció, Nueva Vulcano, New Raemon, Standstill, It's Not Not, l'Èric Fuentes. Costa imaginar la seva carrera sense passar per BCore. Sense passar per una casa amb unes formes i maneres com les de BCore.

I això pel que fa a grups contemporanis al segell.

Però aturem-nos un segon. No tot són dades i noms. Aquí intento (i sembla que amb escàs èxit) explicar que BCore no es pot descriure a base de xifres (25 anys, tants discos, tants concerts) o de noms (Colomo, Fuentes, etc.). BCore no és cap col·lecció de dades i noms. BCore és un “anar fent”. BCore és un pas a pas. BCore és una manera, un camí i no un resultat.

Per definició BCore va néixer en contra de tot això. Al marge de tot això. Reivindicant la cosa tan controvertida que ara es diu craft. Amor, autogestió, voluntat, ètica, responsabilitat: DiY. Ara els volem definir pels noms que van tenir i el seu èxit relatiu. Volem explicar-los a través de les dades i les cúspides on van plantar la bandera encara que fos de forma involuntària, i ens deixem el més important: el mirall que han suposat, el camí que han marcat per a tants altres, l'apropament de totes les dades i dates al sòl.

Perquè en definitiva tot això pren sentit quan expliques que, per posar un exemple, Aliment es va formar culturalment veient grups de BCore (entre d'altres, òbviament). Perquè això s'entén quan dius que a GN no hi ha ningú que no hagi mamat escuderia BCore mensualment durant anys i anys. Gràcies a ells entens perquè després, segells sorgits com Famèlic, La Castanya, Boira Discos, Mamà Vinyla, Bankrobber, i un llarg etc., tenen tant en comú.

BCore no ha pretès ser gran. No ha volgut créixer per créixer. No ha anat a buscar grans artistes per moure'ls i ser gran. No ha pretès abraçar més del que tenia dominat. No ha volgut ser cap germà gran. No ha intentat ser exemple de res. Amb humilitat, pas a pas i amb la clara decisió de sobreviure, ha anat escrivint les seves pàgines, que a força d'acumulació, s'han anat convertint en aquest llibre que podem llegir ara.

Així es reivindiquen. Amb 4 concerts de diferent mida. Del petit i reconfortant Heliogàbal, a la gran d’Apolo, passant pel Sidecar i el Music Hall. I amb això es defensen, amb els seus, amb en Colomo, amb Unfinished Sympaty, amb Tokyo Sex Destruction, amb Anímic, amb Standstill. Amb el vell, amb el nou, sempre en present.

BCore Disc, nosaltres som contingents, però tu ets necessari.


Per molts anys.


A aquest enllaç de Facebook podreu veure tot el programa de festes i els corresponents enllaços per a la compra d’entrades.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.