5 de maig 2015

ROMBO: "DESTARTALADES? NO VOLEM SONAR A ALGUNA COSA QUE NO SOM"


Per bé o per mal, les Rombo van passar unes setmanes en boca de tothom. Passada la tempesta, el grup prepara l’estiu amb l’objectiu de fer el que més els agrada: tocar. El seu primer elapé, de títol homònim, ha despertat la curiositat de festivals d’arreu del país, que han inclòs el grup resident a Barcelona en diversos dels seus cartells. Ara la feina és seva, demostrar si tenen cançons i actitud. Al cap i a la fi, no es necessita massa més per a fer un grup de música. El repte el tenen sobre la taula i serà interessant veure com se’n surten. Arran de la sortida de Rombo, vam parlar amb elles sobre la tècnica i la pràctica. I de com els acompanya sempre la "coletilla" d’all female band. Aquestes són les Rombo, que actuaran el proper dijous 14 de maig en els concerts de Gentnormal i Cabaret Elèctric a l’Apolo Store. La setmana vinent expliquem com ho podeu fer per venir.

Us he llegit en alguna entrevista que vàreu decidir fer el grup quan encara no sabíeu tocar cap instrument. Què hi ha de cert en això?
Núria (teclat): Tot cert, i de fet... Ens has sentit? Encara no sabem tocar, però som les màximes expertes pel que fa a les cançons de Rombo! En començar, la Clara era l'única que tenia alguna noció de guitarra. Però això de començar sense saber-ne és un clàssic, i em dóna la sensació que en la nostra "història" sempre se li dóna molta importància a aquest fet. És cert, és així, però tampoc cal fer-ne bandera, hi ha mil i un grups que comencen igual.

Anna (bateria): Sí, la nostra història és curta però intensa, suposo que als 16 anys no ens haguéssim involucrat amb tanta intensitat amb el grup com ho estem fent ara.

Sense tenir massa idea de composició vau començar a escriure cançons. Entenc que teniu una idea del que volíeu tocar. Quina era? S’assembla al que sona el primer disc de Rombo?
Clara (guitarra i veu): No, no teníem ni idea del que volíem tocar al principi. No existia aquesta noció. És a dir, no vam fer el grup pensant ‘molaria sonar com aquests’. Sí que hi ha referents però ens els hem anat trobant també a mesura que vèiem les nostres possibilitats. Sobre el resultat del disc, volíem que fos semblant al nostre limitat directe i creiem que ho compleix prou bé. I amb el toc del David, que és el que ens agrada.

Anna: És molt difícil controlar al 100% el so i el discurs que volem transmetre, suposo que per falta de bagatge. Tot i així, la majoria consumim molta música i tenim clar el que ens agrada i el terme mig òptim per posar-nos d'acord. És complicat, totes opinem i tenim gustos diferents, però està bé. En el meu cas, intento llegir les bateries que m'agraden i les passo al meu nivell. És curiós i divertit treure una bateria a partir d'un tema de Suicide i que no s'assemblin en res, però allà està.



També us vaig llegir que el vostre so fins a cert punt "destartalat"– era buscat a l’estudi. Per què no heu volgut unes cançons més “netes”? Quins són els vostres referents en aquest sentit?
Núria: I per què ser més net? No li veig la necessitat per enlloc, pocs discos m'han agradat tant com el primer de Beat Happening. La "netedat" musical no té perquè ser un plus, és com allò del George Martin de "El Sgt. Peppers no l'has sentit de veritat fins que l'has sentit en mono". Tenim molt bon record de totes les gravacions que fèiem amb el mòbil als assajos, i volíem que aquesta essència romangués, que es pogués sentir l'ambient, l'aire, els crits de fons que es colen pels micros... etc. Això sumat a que no som pas grans intèrprets, i hem volgut que aparegués així al disc. No volem sonar com alguna cosa que no som.

Montse (baix): En referència a aquest so "destartalat", hi ha una cançó de The Velvet Underground que sempre m'ha encantat: "Run Run Run". Com està cantada, com grinyolen les guitarres, i fins i tot el so saturat. És un tema cru, en el que de cop hi sona un solo de guitarra que no trobaves a faltar, les veus no són especialment polides i té un rerefons sonor embrutit que m'encanta, un "ruido" (so tipus fregit) que per mi té un valor afegit que no tindria si aquesta cançó hagués passat un filtre de netedat, d'excessiva producció. De fet, tot el disc és bastant així i per això m'agrada tant, tantíssim.

El disc l’ha produït en David de Beef. Com arribeu a ell? Us agrada el seu treball?
Clara: El David va sentir la cançó que teníem al Bandcamp i sorprenentment li va agradar. Això va fer que de tant en tant ens preguntés pel grup i així ens vam anar coneixent. Per això un dia vam pensar de proposar-li a ell de produir-nos sense pensar massa en altres opcions. A més, Maracaibo de La Estrella de David em sembla una obra d’art i La Bien Querida sempre m’ha agradat molt.



Acabeu de publicar el vostre primer disc sense haver gravat abans cap maqueta o EP. Com és que heu fet directament el salt a gravar un LP publicat amb un segell?
Núria: Això no és del tot cert: el nadal del 2013 vam gravar uns CDs amb dos temes gravats de manera molt casolana, que es podrien considerar maqueta. Tot i que no ho vam promocionar gens, i només els vam vendre a amics i amats per tal de poder treure'ns una mica de pasta de cara la gravació del disc. Pel que fa a la gravació amb el David, la idea inicial no era fer un disc, sinó gravar les cançons que teníem i fer un EP, o alguna cosa així. El que va acabar passant és que vam anar endarrerint la gravació i paral·lelament ens van anar sortint més temes, i aleshores vam decidir gravar-ho tot i fer un LP, tot i que de long play en té poc... 22 "minutitos".

Montse: Els Indians són una gent molt maca i entusiasta, i amb Rombo de seguida van veure que la proposta podria encaixar al segell. Vam esperar, però, a tenir el disc per "casar-nos" amb ells, ja que quan en vam parlar encara no havíem començat a gravar Rombo i volíem anar pas a pas.

Heu publicat 10 cançons que parlen, sobretot, de relacions personals. Penseu que és un bon exemple del que senten les noies entre 25 i 30 anys?
Clara: Ni idea! Però segurament, si és que no som molt rares que crec que no, vaja, però qui sap és possible que les cançons es puguin extrapolar al que poden haver sentit alguna vegada noies o nois de la nostra edat, no ho sé. Per exemple: amors indeterminats, tios "capullos" que defugen el compromís, trencaments de parella, la por que la relació s’acabi, etc. Perquè és l’edat quan més passen aquestes coses tan muntanya russa. Després tot s’estabilitza una mica, no? La gent es casa, es reprodueix i es compra un pis. O no, però tens altres prioritats, suposo.

Anna: No crec que hi hagi franja d'edat pels desenganys i diferència de sentiments entre gèneres. Però sí que crec que hi ha bastanta ironia sobre aquest tema en algunes de les cançons. La idea penosa de la noia que suplica al noi... Ens riem d'aquestes situacions.



L’apel·latiu “grup de noies” sempre us acompanya, fet que no passa amb les bandes on només hi ha nois. Què en penseu?
Núria: El terme "grup de noies" per mi és un honor, i a l'hora una obvietat estúpida, però el que s'amaga darrere del seu ús és que en aquest terreny encara no hi ha normalitat. Encara sorprèn que hi pugui haver un grup de rock, pop, o el que sigui, sense nois o amb majoria de noies, i fins que això no deixi de passar llarga vida a l'apel·latiu. Però lamentablement crec que encara haurà de ploure molt perquè això canvii. En el cas dels EUA, on hi ha molta més tradició, i fins a cert punt normalitat, el terme encara està a l'ordre del dia. El que no em sembla bé és que del terme se'n pugui fer un gènere musical, com si la condició sexual pogués definir el tipus de música que fas, amb pintura i literatura aquestes diferenciacions no es fan.

Clara: Sí, som un grup de noies. Però ben mirat també som un grup d’éssers humans, un grup de mamífers, un grup de vertebrats. No reneguem de l’etiqueta, però serà fantàstic quan no vulgui dir res perquè voldrà dir que hi haurà tants grups de noies com de nois.

Anna: Molt d'acord amb el que diu la Núria, de fet quan vam muntar el grup no pensava que aquesta característica ens la recalquessin tant. És estrany que a hores d'ara encara sorprengui el fet de ser totes noies. Em pensava que estàvem més avançats amb el tema. Tenir el grup m'ha fet adonar que encara estem molt endarrerits. És bastant penós, jo m'indigno bastant.

M’agrada molt fixar-me en els títols de les cançons dels discos que m’escolto. Les vostres són totes (menys una) d’una sola paraula. Aquesta simplesa és la que busqueu en les vostres cançons?
Clara: Els títols són així des que la cançó és un embrió i poques vegades els modifiquem un cop ja està acabada. El procés és aquest: primer es fa la lletra, i després s’escull una de les paraules que la formen per utilitzar-la com a nom per distingir-la de les altres. No és necessàriament la que té més significat ni explica més la cançó, sinó la que ens sembla més bonica o té més títol de cançó. La que mola més com a paraula, vaja.

Montse: Segurament sí. També és un reflex de com “parlem” als assajos. La majoria de noms es queden des del principi. Quan fem una cançó nova, tries una paraula per dir “ara fem tal cançó?” i ja queda per sempre.

Amb què us identifiqueu de la figura geomètrica que us dona el nom? Hi ha alguna cosa més enllà de les quatre puntes?
Anna: Volíem una cosa curta, sense articles i poc concreta que a la vegada tingués diferents connotacions i cap d'elles. Totes ens agraden i sí, és veritat que hi ha un aire feminista al símbol que si vols el prens o si vols, no.

* entrevista sorgida de la conversa entre l'autor i Rombo per a Tendències de El Mundo.

Fotografia de portada: Sergi Serra Mir / Ray Molinari
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pol Camprubí

31 comentaris:

Anònim ha dit...

De vegades es confon el lo-fi amb no sapiguer tocar. Sí que hi ha moltes bandes-timo que van començar sense sapiguer tocar, però un concert així (n'he vist 2 d'aquestes noies) fa una mica de vergonyeta, per respecte als músics ja no professionals, sinó fins i tot aficionats.

D'acord en què el món de la música funciona per contactes i que la meritocràcia pràcticament no existeix, especialment en l'endogàmic ecosistema "indie" (sic), però només dir que a Sant Feliu, més que Rombo, la banda s'anomena extra-oficialment "Les Nòvies De". La veritat és que el nom m'agrada més. Tot vostre si us agrada, noies! Al menys hi haurà algo de grassroots en la banda.

Anònim ha dit...

Crec que està molt bé això de llençar-se a la piscina, i ficar-se a tocar només a base d'il.lusió, empenta, i algunes bones idees. Si que és cert que no son la cosa més original del món (es complicat ser-ho avuí en dia) pero tenent un encant innegable.

quique ramos ha dit...

Anònim 1: crec que no saps gaire bé d'on ve el terme lo-fi, no te res a veure amb com toqui ningú sino en com ho grava, però endevant!

Respecte a això de saber o no tocar, noi (dono per suposat que ets un noi, per comentaris posteriors), ets una mica antic, no? el valor de qualsevol art no està en la seva pericia tècnica. No crec que cap grup necessiti el permís dels músics profesionals o amb estudis per poder llençar-se a tocar, afortunadament.

I respecte a això de "novies de", espero que també ho facis servir al revés... Respecte a l'endogamia: el mon aquestd el indie a Catalunya és molt més petit del que sembla escoltant la radio o la tele, som cuatre gats. Per això trobo força normal que la gent que porta anys anant a concerts de grups per 50-60 persones acbin coneixent-se. has de ser un timid molt bestia o bastant cabró per no fer ni un amic en un ambient tan petit (i de vegades tancat), fa molta pena que encara avui, les noies rebin el doble per una raó tan fàcil d'entendre com relacionar-se amb el seu entorn.

Anònim ha dit...

Anònim, em dic Joan Pons "el indie" i em sembla una mica masclista i tope condescendent la desqualificació del que fan unes ties perquè són "el novio d'algú" i de pas la resta de coses tampoc t'agraden. Ja d'entrada així suelto el comentari aquest francament flipo. No sé perquè t'enfades. Pensa-hi. A part d'això, ningú ha parlat de saber tocar o no cap instrument ni de ser un professional ni re. També hi ha molts grups que toquen molt bé i molt professionals al món(t), no? Quin és el problema? On és el fantasma? Pilla't l'spotify, no sé.

Va en serio el teu comentari, no?

Ara, que no sé si és pitjor l'"encant innegable" aquest. wtf. Ni que t'obliguéssin a escriure. Sembles un profe que tenia de llengua quan intentava anar més enllà del llibre de text, que no li interessava gens. Però merci per la teva aprovació genèrica.

Núria Rombo ha dit...

A vegades em canso d'això d'haver de fer oídos sordos, d'intentar que aquests comentaris te la rellisquin i no donar-hi més importància de la que tenen. Avui no em dóna la gana.

Anònim 1,
Això de "Les Novies de" fins a cert punt és cert, o va ser-ho, ok. Però el que em molesta és que si ho dius és per fer mal i ofendre, ho recalques perquè ens quedi clar que al poble de dues de les meves companyes "la gent" diu això de nosaltres, donant a entendre que la gent pensa que som això: ties que s'han follat a uns tios concrets. Si fos així t'hauria de fer molta vergonya viure en un lloc tan masclista i pobre d'esperit.

No seria millor recolzar-nos una mica més entre tots? Desitjar que si un dia vam fer un molt mal concert el proper ho fem una mica millor? Celebrar que com a mínim fotem alguna cosa? Alegrar-nos de que algunes noies s'animin a tocar i a fer cançons, encara que tu creguis que no en tenen ni puta idea? Potser així hi haurà unes quantes tetes més sobre les escenaris, i això només pot ser bo!

No, molt millor trobar l'escletxa per on atacar, dir que no ho fem prou bé, que fins i tot és una falta de respecte, que fa vergonyeta... Potser no estàs preparat per veure dones tocant malament, et sembla tan ridícula i penosa la idea que t'incomoda i et fa vergonya aliena. Doncs mira, les dones n'estem fins al cul d'haver de fer les coses """bé"""" i per sort (nosaltres) no compartim aquest sentit del ridícul que tens tu.

Apa,

Anònim ha dit...

Tots els que comenteu sou els Manel defensant a les vostres novies? Com s'enprennya el gremi

Clara Rombo ha dit...

Anònim 1,
Veig que, a més de ser profundament masclista, estàs molt desinformat. Fa temps que no som nòvies. Ara som EX-NÒVIES. Ens van deixar perquè els fèiem molta vergonyeta.

Oriol deficitari ha dit...

ai mareta, vistos alguns comentaris d'aquest article, quantes Rombo ens fan falta encara perquè els grups de música de noies siguin simplement grups de música...

Wagens ha dit...

Aquest respecte del que parles és tirar merda amb comentaris anònims no?

joan pons ha dit...

A veure tio, manel o no manel, no defenso ningú perquè no hi ha ningú a defensar. És el to de condesenència amb bias masclista amb el que parles i poc més.

A mi m'interpel·la més una tia cantant que fa kick boxing que una jam session de jazz. No sé si cal que m'estengui sobre això. No em sembla tan difícil d'entendre.

La història de tocar o no tocar bé és una altra batalleta eterna que me'n faig creus. Moltes coses van més enllà de tocar bé o malament, no només dins de l'indie o del que pensi Gent Normal, no? El Thriller del Michael Jackson fascina per moltes altres coses que no són la música. No sé si m'explico. Allà queda el vídeo amb més de 200 milions de plays 30 anys després o els que faci. It's only a movie.

Anònim ha dit...

Mare meva, alguns comentaris destil·len un masclisme i un cotilleo que fot molta pena. Pa-tè-tic.
I m'estimo més tenir grups de ties, encara que només toquin un triangle i facin els solos amb un kazoo, que un grup de virtuosos que toquen l'Smoke on the water amb la punta de la polla.
Que no tot és tècnica penya, "tres acords i la veritat" joder.

Maria ha dit...

Des de quan voler fer música i passar-ho bé, sense ser cap virtuós/a, és dolent?

Això dels contactes està molt bé, i, siguem sincers, qui no s'aprofita de tenir-ne? En aquest fòrum us agrada molt el "xafarderisme", ja ha quedat demostrat en altres posts, i oh! casualitat! tots condueixen al mateix grup.

Apa, salut i música!

Anònim ha dit...

Si heu arribat aquí gràcies als vostres contactes/ex-nòvios, no entenc per què us indigneu tant si la gent ho sap i ho comenta i ho expressa lliurement. Hi ha molta gent q toca súper bé, que s'hi ha estat esforçant durant anys, que han gravat maketes, etc., i que, clar, com no shan follat a ningú del mundillo doncs el món mai ho sabrà, així q és normal q casos com el vostra facin ràbia i tal. El món és molt injust i ho sabeu, a sobre no us emprenyeu..

Maria ha dit...

I tu quin "Anònim" ets? El primer o un de nou?

Un altre ha dit...

a tot això, diria que "destartalat" no existeix eh

Una altra ha dit...

Xafarderisme, xafarderisme als comentaris de GN!!
http://www.gentnormal.com/2010/01/top-5-feines-de-beth-rodergas.html

Poni ha dit...

Miserable anònim, no sé quina merda d'idea tens tu sobre el que és la virtut tècnica, però estic segur que aquesta gent que dius que TOCA TAN BÉ i que viuen en un món tan injust no tenen cap tipus de talent a l'hora de escriure cançons la meitat de interessants que les d'aquest GRUP DE NOIES.

quique ramos ha dit...

ostres anonims, potser el que caldria es que aquests músics virtuosos desconeguts sortisin una mica del local a passar-ho bé i si va bé, tornar acompanyats a casa. És probable que les seves cançons millorin, que siguin més feliços i que amb aquesta combinació tan màgica aconsegueixin connectar amb algú. Tandebó

I a tots els grups, ja veieu que l'anònim te la fórmula infalible: folleu més! tanqueu l'internet, veieu mundillo i a triomfar!

Des de l'Ateneu ha dit...

No es tracta d'un món masclista. També emprenyaria molt que uns tios que van de modernillos sense substància, fossin introduïts en aquest món de la música sense cap esforç per les seves nòvies(recordem que hi ha músics professionals que porten més de 10 anys deixant-s'hi la pell amb toooota la il·lusió del món i ningú els coneix perquè no tenen padrins). Seria el mateix, això és igual.
Però aquestes noies, a Sant Feliu ja han sembrat la fama d'aprofitades per la seva cara bonica, i tothom ho sap,(a part que la música no seria el seu fort...) el que passa és que hi ha molt de paràsit que no és capaç de dir-los-hi això a la cara i els riu les gràcies a veure si ells també arrepleguen alguna cosa. Ho conec de primera mà i fa bastanta pena, tot plegat.
Repasseu el currículum de d'aquestes noietes, no puc parlar per totes, però n'hi ha algunes que s'han tirat a tots els famosets possibles fins que ho han aconseguit, i sense saber què és un pentagrama. Increïble i també felicitats.
I que consti que no sento cap mena d'enveja cap a tot això, al contrari, en fujo.
Però em molesten les coses mal fetes i que no són sensates.
Demanaria una mica més de respecte cap al món de la música.

Anònim ha dit...

M'agraden moltes coses del teu comentari:
1. que, volent deixar clar que no és masclisme, el cas dels tios el consideris en condicional ("m'emprenyaria")... a quantes entrevistes a grups de modernillos sense substància hi has deixat comentaris sobre la seva vida sexual?
2. el "tothom sap"...
3. que parlis de pentagrames en un web dedicat a l'indie...

Jo també et recrimino l'anonimat, però perquè vull seguir-te!

Maria ha dit...

Des de l'Ateneu,
(fas servir un nick diferent cada cop que vols despoticar?)

Desconec totalment el que dius i afirmes amb tanta seguretat (no sóc de St. Feliu), però segur que si es tractés d'algun membre d'algun grup de nois que s'haguessin tirat a "famosilles" hi hauria algú que parlaria així d'ells? Al contrari! serien uns herois!

Sembla mentida que encara avui en dia existeixin aquest tipus de "creences", i més patètic encara que hagis de publicar-ho de manera anònima -pura covardia-.

Au!

Karen Vicro ha dit...

Hola Anònims, i gent des de l'Ateneu. Sóc la Karen de Sant Feliu.

En tots els comentaris veig que només parleu de contactes i de qualitat musical. Jo no sóc cap experta en tot aquest món però el sentit comú i la història em diu que a un grup de música no li va bé exclusivament per la qualitat musical i els contactes.

En primer lloc crec que Rombo funciona per:

1. Les lletres són naturals, quotidianes, terrenals, palpables, boniques, sensibles, genials. No tot són notes i pentagrames.

2. Son un molt bon producte (què fred sona eh, però per vendre la cosa va així, sigui o no la intensió d'elles). Són quatre noies, és a dir, vuit pits; són guapes, el conjunt estètic del grup te molta coherència (t'agradi o no l'estil en concret), tenen un vocabulari i unes bromes molt peculiars. Tenen una marca molt ben feta formada per uns conceptes molt senzills: feminitat, naturalitat... En definitiva, siguin novies o no de qui siguin elles en si com a producte és fantastic.

3. S'ho passen bé. Penseu que van començar a tocar per fer-se famoses? Penseu que ho fan ara? Toquen perquè els venia de gust passar-sho bé a estones i aprendre a tocar un instrument. I si, han fet concerts a Alfa en viu, al Apolo, i a molts llocs que altres virtusos encara no han pogut tocar per falta de contactes però, si els surt la oportunitat de fer-ho, per què haurien de dir que no? I si fossin tan petardes i no tinguessin res de bo com a grup en general creus que haurien pogut tocar a llocs així encara que "fossin novies de"?

Sobre els comentaris jo vull dir que teniu raó en molts sentits: que s'han guanyat els concerts a les sales que han tocat pels contactes i que no tenen massa idea ni experiència en la música. Però jo esque no puc parar de preguntar-me on està el problema. Elles ja ho saben, i què? El que importa és l'actitud i ser feliç.

Se de primera mà que són persones amb il·lusions, amb esperit de superació, amb ganes de fer les coses ben fetes, i també amb autocritica. Elles saben on son, saben quin nivell tenen, i cada dia vetllen per millorar tot allò que poden i que està al seu abast. Són persones actives, que fan coses, que els agrada relacionar-se, passar-ho bé i fer coses boniques com aprendre a tocar un instrument i fer cançons. Crec que és suficient com per desitjar que els vagi bé.

Valeriana ha dit...

A veure Anònim/s,
No deu ser que ets un "musiquillo frustrat" o algun dia alguna d'elles et va donar carbasses, i per això necessites vomitar la teva ràbia aquí contra elles?

I a més a més, si tan bones fonts tens, de quins famosillos tan famosillos es tracta, que s'hagi/n tirat? Segur que els van obligar a fer-ho, pobres!

Ai, quanta enveja... i poca serietat.

Ricard O. ha dit...

No hay que darle importancia a la peña que dice chorradas, de verdad, es perder el tiempo, hay que ir a por lo que uno quiere y listo.
Sobre todo cuando uno hace música mas por necesidad que por gustar ( y me parece a mi que Rombo son de la primera opción).
Ahora, hay algo que me preocupa y es que primero dicen que tienen novios, luego que no...y ya no sé a quién creer...a ver Clara,¿tienes o no tienes novio?
Y que quede claro que mi pregunta no tiene nada de machista, si Rombo fueran un grupo de chicos y me gustaran los chicos, preguntaría lo mismo, EH!.

Anònim ha dit...

tingueu, o no tingueu novio, canteu bé o no, si voleu quedem per fer unes birres...

Anònim ha dit...

És evident que no canten del tot bé, que han tingut un ascens fulgurant i una aparició als mitjans i a diferents espais que mai no haurien ni somiat sense ser parella o exparella de tots qui sabem....i no crec que dir aixó és ser masclista, més aviat seria denúnciar que sense contactes i endolls no vas enlloc i aquestes noies han tingut una popularitat ràpida i no del tot merescuda.

Albert Lloreta ha dit...

Dues coses:

1) Agraïr que un grup de gent que fa música i no té perquè aguantar segons quines merdes baixi al fang a contestar. És terrible, l'Internet, quan hi ha comentaris de trols anònims penjant per sempre, sense cap rèplica, com una veritat absoluta i odiosa. Gràcies Rombo per encarar-ho sense por i per fer que l'Anònim quedi difuminat en el que és: un trist personatge sense nom ni autoritat. Gràcies per la valentia!

Per altra banda,

2) Quina misèria que permet veure, de vegades, l'eina social més estúpida de totes: la secció dels comentaris. Ens ha de fer pensar sobre els problemes de la societat, la gent que està massa sola, que no té amb qui descarregar la ràbia inherent de la seva frustració vital i vomita al primer espai que pot contra els que sí que han après a viure la seva vida.

Un Internet sense comentaris anònims és un Internet millor. Gent Normal, jo us proposaria que féssiu obligatòria la creació d'un usuari per a poder comentar notícies i ressenyes. És força senzill de fer. Em poso a la vostra disposició per si no ho trobeu.

Maurici Ribera - The Missing Leech ha dit...

Encoratjo a les Rombo a seguir endavant i que poguem seguir gaudint de cançons fresques com ens donen.
Som molt els que hem hagut de patir comentaris del "no saber tocar" per sort en el meu cas no de masclisme.
Ni cas - pura enveja de que us comencin a anar bé les coses.
Molta sort i passant! Ànims.

Anònim ha dit...

Doncs res, ara que han passat uns dies i s'han calmat les coses anem a alimentar la Long Tail. Vinc a demanar disculpes, entre d'altres, així que si algú vol sang no en trobarà gaire.

Només vaig fer el primer comentari, així que suposo que sóc Anònim I. Aquest serà el segon i últim comentari. Al lio:

- Flamer: Sí, i involuntari. No imaginava que es liaria tant. De fet no imaginava que hi hauria cap resposta. Disculpes!

- "Atacs personals": Nop, no he posat cap nom precisament per això. No ataco persones, critico que la distribució musical estigui dirigida per raons extra-musicals, digueu-li "quota catalana a la ràdio", "amic del periodista musical X" o "em follo a X".

- "Comentaris masclistes": Nop, introduïu el tema "all female band" al post, però a mi m'és indiferent. Entenc que la mala baba del meu comentari pugui confondre's amb masclisme, però no és el cas. Sóc igual de despiadat amb les bandes de nois, mixtes o de cactus. Només és mala baba. És un comentari anònim, què espereu? :P

- "Mala llet": Sí clar, molta en el comentari. A veure, no cal sapiguer tocar gaire per fer indie-pop, fins i tot bones cançons, això ho sabem tots, però ja no som adolescents. NO parlo d'un any de formació, però unes horetes abans de posar-ho davant del públic, hòstia.

I passant al plànol assertiu, ara sí, disculpes a la banda si he fet sentir malament algú. No era la idea! La idea és bàsicament que algú ho ha de dir, encara que hagi estat amb molta mala baba! Però enteneu que després d'empassar-nos tota la patranya del rock català on gent que era molt dolenta va ser mig bona a base de posar-los a fer bolos (els músics de sessió passaven molt per l'estudi a enregistrar per pujar el nivell dels discos) volem una escena millor.

Noies, d'aquí un parell d'anys segur que sou molt bones! No ho dubto, fent concerts i enregistrant és com més s'aprén. Però crec sincerament que quan ho estigueu petant agraireu haver tret el millor de vosaltres mateixes des de l'inici. Ànims!

Maria ha dit...

Gràcies Anònim 1,
Eren les explicacions i disculpes que tots i totes esperàvem.

Salut!

Gisela ha dit...

Anònims-anònims i anònims-amb-nick:

sí, el grup és dolentot. El vaig sentir al Festigàbal i vaig flipar una mica, com part del públic que tenia al meu voltant.

Però el cert és que tenen el seu públic, que la cultura musical en general és molt pobre i que, què coi, si això és el que es demana avui a la Barcelona hipster de gràcia (o de la perifèria de gràcia, aquest any) doncs endavant. Potser són les més llestes de tots!