19 de maig 2015

NECROFOLK, SINCRETISME I EXORCISMES

+++
Octagrammaton
Any: 2015
Discografica: Boston Pizza Records / Flexi Discos

Avanza Carro Avanza 
Bríndanos la Disciplina del Auriga 
Para conducir a nuestros caballos 
Hacia la investigación de la Nueva Luna 
+++

La secta es va establir a la ciutat de Barcelona el 2012, seguint les doctrines ocultistes del savi egipci Hermes Trimegisto, amb la finalitat d’invocar la Guerra Metafísica Total. Ja s’havien editat els seus himnes en tres cassets publicats per Demonodrome Records, però ara Tres Cruces, altrament coneguts com el Culte de les Ombres, han practicat un exercici de sincretisme que desemboca en el seu primer i gran grimoire, un còdex ple de litúrgies musicades que porta per nom una de les figures clàssiques dels Elementalistes, fent referència a les vuit cançons obsessives i esotèriques que el composen. Ocultista i inabastable, el seu primer llarga durada s’aventura en aquelles arts obscures a les quals s’ha d’arribar amb els ulls tapats i la resta de sentits en alerta. Les seves peces avancen amb una forta convicció cap a un punt que pels no iniciats ens és indeterminat, l’única opció és prendre valor, adoptar una fe cega i deixar-nos-hi portar.

Se’ls etiqueta de necro-folk, concepte que desconec, però que sens dubte tindrà a veure amb la qualitat de la seva música per exorcitzar i ressuscitar els morts, amb la insistent constància dels seus mantres, que, com un corcó perforant la sequoia gegant General Sherman, s’embarquen en una missió que a l'ull humà pareix impossible, però que ha semblat pertorbar l’estat natural de l’energia terrestre. Disc maleït, la primera edició va patir una estafa i en la segona es va perdre una de les caixes amb una centena de còpies dins, demostrant que es troben realment a l’epicentre d’una gran guerra kàrmica. Algun punt sensible semblen haver tocat per a generar aquesta sèrie de catastròfiques dissorts.

Apliquen la metafísica com matemàtics, repeteixen formules quimèriques amb fins espirituals d’extorsió, utilitzant com a instruments ombrívoles guitarres acústiques, panderetes, campanes que semblen marcar la fi de cada fase o vers de la missa i sintetitzadors per evocar les atmosferes. Les dues veus de Victor Dvnkel i Marc O’Callahan, una més greu i fantasmagòrica, l’altra més mundana, semblen alternar-se, una per donar fe que una vegada van existir, l’altra per immolar l’holocaust. Com apuntava el filòsof i sociòleg Baudrillard en les seves Cool Memories, “El dia de l'apocalipsi no hi haurà ningú, de la mateixa manera que no hi va haver ningú al principi. És tant escandalós per a l'espècie humana, que és molt capaç, col·lectivament i per despit, d’apressar la fi del món per tots els mitjans, simplement per a gaudir de l’espectacle.” I pels que no estem instruïts en les ciències del culte, aquesta sembla ser la seva major finalitat.

Impassibles i calmats, per descriure’ls es pot utilitzar la mateixa fórmula que va fer servir Hardly, el llibreter francès que va narrar les manifestacions republicanes de la França revolucionària, en explicar que la violència no és el terror, sinó el ritual callat i sec de les consignes, la disciplina de la força continguda i el sentit d’unitat. Aquí el temps de duració dels salms és crucial per aconseguir el seu efecte, sumir l’oient en un viatge extrasensorial a través o més enllà de l’ens corpori.

El màxim exponent d’aquesta fita és “Según las Visiones de los Antiguos Profetas”, cant des del principi hipnòtic, que és com estar atrapat en un loop temporal iniciat amb la guitarra acústica i elevat a través de la línia de sintetitzadors que imita el soroll de la mosca darrera l’orella. En algunes de les cançons, l’estoïcisme es veu trencat pels crits d’exorcisme al final de “Estás contemplando tu propio funeral” o la senyal d’alarma de “Fuego!” que se’ns presenta com un vaticini a “Veintitrés Leones Dorados Custodian Nuestro Templo”. A “Tres Son Las Cruces” l’eco de la paraula ‘tres’ sembla el crit de guerra que es propaga en l’adveniment dels cavallers de l’Apocalipsi i es tanca l’experiència amb “En el Fondo de un Pozo Negro Estoy Esperándote” la més tètrica i terrorífica de totes les cançons, que li dóna un component sàdic a la litúrgia.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Pol Camprubí