13 de maig 2015

EN MARK BURGESS DE THE CHAMELEONS EXPLICA LA HISTORIA POST PUNK



“View From A Hill” és l’autobiografia d’en Mark Burgess de The Chameleons, una de les bandes més influents del post-punk dels 80 al Regne Unit. Llegir la historia d’en Mark, és com viure de primera mà totes les experiències que van ajudar a forjar aquestes aliances- i perquè enganyar-nos, també desavinences- musicals que d’alguna manera han marcat les formacions que hi ha ara. En motiu del seu concert a la Sala Apolo, dijous passat, la Karren Ablaze, la seva editora des de Mittens On Publishing, ha visitat totes les botigues de discos de Barcelona per deixar unes quantes copies d’aquest document. El problema? Està amb anglès, però a Gent Normal ens agradaria traduir-vos el que ens va explicar la editora a la presentació del llibre, i també algunes anècdotes divertides o terrorífiques que en marcat la particular historia d’en Mark i de les seves bandes. Llegiu-les a continuació!

 

 BREU INTRODUCCIÓ DE LA KARREN ABLAZE 

Un dels element de la història d’en Mark Burgess, que difícilment podem desconèixer, és que era el cantant, lletrista i baixista de The Chameleons. Per molts de nosaltres, The Chameleons són un grup mític. Amb la seva primera encarnació, sorgida del mateix meravellós accident històric que va crear grups com The Smiths o The Beatles, va publicar tres discos plens de material impecable. Tot i que és fàcil imaginar un món sense The Chameleons, sento que la pregunta que cal fer-se és: com va ocórrer aquest miracle?

 El llibre parla de com la música punk agafa el seu cor i l’incendia, i en aquests temps de vehemència, sovint perillosos, en Mark hi troba consol i forja noves connexions. És aleshores, quan rebotant a causa de les tremolors provinents del punk, no pot evitar deixar anar el que ha anat creixent dins seu. Tant sols és qüestió de temps, dels ja mencionats accidents històrics, i d’un munt de drogues.

Ens trobem davant una col·lecció d’infart de les seves divagacions alimentades per l’LSD al Tandle Hill de Manchester, on van descobrir que un pont podia tenir un guió, i on van escoltar per primera vegada la inquietant e hipnòtica melodia que esdevindria el motiu eteri de les seves primeres cançons. En Mark rememora les apassionants passes que els van dur a la seva primera Peel Session, i més tard a la publicació del seu single de debut, “In Shreds”, un himne tronador de desafecció i alienació que els va col·locar permanent al mapa del post-punk.


EL VIATGE D’EN MARK PER VEURE ELS SEX PISTOLS 

Tot i que durant l’any 1977 vaig manegar-m’ho per veure gairebé totes les principals veus del punk, el grup que sempre va semblar eludir-me eren els Sex Pistols. El seva sobtada notorietat els va excloure gairebé de tot arreu, i cap a l’estiu de d’aquell any, era quasi impossible veure’ls.

Aquell desembre, la meva sort va canviar, quan vaig descobrir que els Pistols estarien tocant el dia de Nadal a Huddersfield. El concert estava definitivament en marxa, però el problema era com arribar fins allà. Res és mou el dia de Nadal, no hi ha autobusos, ni trens. No tenia cotxe i el meu pare ho hauria notat, si furtivament, li hagués intentat agafar el seu. Hauria de fer autoestop.

Aquell dia ben d’hora, vaig dirigir-me a l’entrada de l’autopista. Durant la nit havia nevat bastant fort, de manera que vaig incrementar la quantitat de pell i angora a la meva vestimenta Punk habitual amb una jaqueta hippie afgana que em van deixar, per mitigar aquell fred glaçat. Hi havia poc moviment a l’autopista, i la roba, definitivament,t no em va ajudar gaire, però finalment un cotxe va aturar-se i vaig pujar-hi.

El vell que conduïa tenia ben clar, per alguna raó que mai vaig arribar a entendre, que jo era un soldat que tornava a casa per les festes de Nadal. Potser es pensava que només els soldats desesperats que volien tornar a casa amb les seves famílies estaven prou bojos com per fer autoestop el dia de Nadal.

“I doncs, cap on vas?” em va preguntar. 
“Vaig cap a Huddersfield a veure els Sex Pistols.” 
“Ah molt bé. I on tens la caserna?” 
“Perdoni?” 
“On està instal·lat el teu escamot?” 
“No, no estic a les forces armades, vaig a veure els Sex Pistols.” 
“El meu fill està a les forces aèries, potser el coneixes.” 
“No ho crec pas. No estic a les forces aèries.” 
“Oh, doncs estàs a l’exèrcit, oi?” 
“No, vaig de camí a veure als Sex Pistols.” 
“Ah si? Quants temps de permís tens llavors?” 
“Eeeh, tinc permís de quaranta-vuit hores."



SOBRE LA GRAVACIÓ DE LA CANÇO ‘CAUTION’ DEL DISC STRANGE TIMES 

Molts dels arguments de les noves cançons que estàvem gravant, ja feia temps que em rondaven pel cap, però no era conscient de que molt pocs els havia posat sobre paper. En els mesos previs a la gravació, em vaig trobar amb companys d’escola, dels quals no en sabia res des de feia anys. Aquestes trobades casuals es va convertir en el tema principal del disc Strange Times. Tristament, la majoria dels meus antics companys de classe irradiaven l’avorriment i la frustració pròpies de no saber que fer amb la seva vida, les seves actituds eren més habituals d’homes de mitjana edat que no pas de joves de vint i pocs. Alguns s’havien convertit en yonkies des de que una heroïna barata, a meitat de preu que la marihuana, havia comença a inundar el poble. El que una persona consumeix és, per descomptat, decisió seva, però em va deprimir particularment veure que aquelles cares que fa un temps havien estat somrients i despreocupades, mostraven ara un estat de degradació social, fins al punt de ser quasi irreconeixibles.

Vaig prendre algunes notes quan aquests pensament passaven pel meu cap, però la major part de les lletres les improvisava durant les actuacions. “Caution” va ser la cançó més difícil d’enfocar. La música de fons havia evolucionat fins a convertir-se en una peça bastant fosca i intensa, i naturalment, volia que la veu ho captures i potencies, però no trobava cap idea que li fes justícia. Quan va arribar el moment de plasmar la lletra, em vaig emportar una ampolla de vi a la cabina, vaig apagar totes les llums, vaig passar les cortines de totes les finestres que donaven a la sala de controls, i vaig deixar-me portar pel moment. Després de cinc preses, encara no estava segur de quina direcció prendre, però vaig sentir que el productor deia que ja ho teníem, i puc dir que havíem arribat a un moment especial. La cara de sorpresa que va fer el enginyer de so, quan va entrar a desconnectar els micròfons, em va deixar momentàniament confós, fins que em vaig adonar que degut a la total obscuritat de la sala, havia trencat el got de vidre i m’havia tallat superficialment la pell. Les meves mans i la part de davant de la camisa estaven cobertes de sang, i òbviament, ell va pensar que m’havia mutilat en nom de l’art!



I FINALMENT, SOBRE UNA DE LES EXPERIÈNCIES MÉS DURES DE LA GIRA 

L’audiència estava plena de cares impassibles i glaçades que m’observaven. Mentre mirava a través de la sala, em va xocar immediatament veure aquelles expressions en blanc, com si el públic fos un exercit de zombies. De sobte, com si haguessin premut un interruptor, vaig experimentar el pitjor atac de paranoia que mai havia tingut. Semblava com si hi hagués una indescriptible i fosca presencia mirant-me a través de tots aquells parells d’ulls, i em notava el cos glaçat. Estàvem a la meitat d’una cançó i vaig parar de tocar. Em vaig girar per a mirar a en Dave, en Reg i en John, intentant indagar si ells sentien el mateix. És molt complicat explicar el que vaig percebre. Les seves cares m’eren només vagament familiars, com si portessin mascares basades en caricatures inspirades en com ells eren realment. Òbviament, eren ells, però a la vegada era com si no ho fossin. Com si algú altre estigues mirant a través dels seus ulls, un propietari aliè. Només jo era conscient del que estava passant. Se’m van posar els pels de punta al notar que era l’únic conscient de mi mateix.

L’atmosfera- una espècie de malevolència riallera- era insuportable, i tirant el meu baix al terra, vaig girar-me i vaig marxar de l’escenari. Un Àngel de l’Infern- en Serge, un amic d’en Fletch que estava al costat de l’escenari- recordo que em va cridar “Jo també ho sento! Estàs bé, Mark! Estàs bé!” 

Tot el que podia fer era mirar-lo totalment confús, vagament conscient de que estava passant, però paralitzat. Els altres m’havien seguit a fora de l’escenari i em vaig sentir alleugerit de notar que semblaven normals un altre cop. Vaig sentir que en Dave cridava “Toquem Splitting in two i parem!” Era molt típic d’en Dave. El món es podia estar acabant a la meitat d’una actuació i ell només estaria preocupat de salvar el concert. Però aquest cop va ser un bon enfoc, perquè em va servir per tornar-me a centrar en el que estava pensant.

“El concert!” vaig pensar per dins, “estem tocant un concert, l’hem d’acabar!” 

Vaig assentir a en Dave, vaig tornar cap a l’escenari i vaig agafar el micròfon per tocar la que seria la última cançó del concert. És impossible i fútil intentar descriure aquell moment. L´únic que sembla aproximar-s’hi és que de cop em sentia com si estigues palpant-lis les ments amb alguna cosa absolutament horrible. El següent que recordo, és estar estirat al terra, amb el micròfon apartat, i cridant sense parar.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Karren Ablaze i Mark Burgess
Traducció:  Victor Saldaña i Aïda Camprubí
Correcció: Pendent