22 d’abr. 2015

SANT JORDI ÉS COM LES SALSITXES INDUSTRIALS (PERÒ A MI M'AGRADEN ELS FRANKFURTS AMB UNA CERVESA FRESQUETA) (per MIQUI OTERO)


Miqui Otero és un dels novel•listes més brillants de la nova fornada d’escriptors de Barcelona. Periodista i autor de “Hilo Musical” i “La Capsula del Tiempo”, també el pots trobar regularment al diari El País, i darrerament a Cultura/s de La Vanguardia. A més co-dirigeix el festival multidiscipinar Primera Persona, i durant tres anys va ser una de les ments actives darrera l’Our Favourite Club. I moltes coses més, moltíssimes.

Un cop explicat tot això, ve l'entradeta real: l’Otero és una de les millors persones que conec. No trobaran ningú que parli malament d’ell, ni una mala paraula. Si fos actor mai podria fer de poli malo perquè ningú s'ho creuria (tampoc faria de poli bueno, tampoc faria de policia, així en general). Divertit, carinyós i amic fidel dels seus, el talent ja el pressuposen. I entusiasta, molt entusiasta. Tant que un dia li demanes que et recomani llibres pel bloc i encara que li pugui fer una mandra considerable, li costa molt dir que no. I quan s’hi posa, t’envia cinc pàgines de word amb una crònica en primera persona del seu primer Sant Jordi com a “signador” de llibres, l'any 2011. Nou talent FNAC, era. I després les recomanacions, que les llegirem demà.

Avui us deixem aquest divertidíssim text d’en Miqui Otero. No haguéssim trobat una millor prèvia de Sant Jordi que aquesta.


SANT JORDI ÉS COM LES SALSITXES INDUSTRIALS (PERÒ A MI M'AGRADEN ELS FRANKFURTS AMB UNA CERVESA FRESQUETA) (per MIQUI OTERO)


Sant Jordi és com les salsitxes industrials i els diaris de premsa generalista: és molt millor menjar-te tot el que contenen sense presenciar des de dintre com es fabriquen.

Aquí sóc jo, per exemple, el 2011, flanquejat per dos autors d’èxit a una parada de l’Fnac Illa. M’han donat la distinció de Nou Talent Fnac amb la meva primera novel•la, "Hilo Musical", i per alguna raó pensava que rebria honors d’estat: una butaca de vímet (mimbre) en plan Emmanuelle i daiquiris de maduixa, per exemple. En canvi, a la meva dreta, l’Albert Casal, un noi nascut el 1991 que ha viatjat per tot el món en cadira de rodes i que (“¡Acariciad los detalles!”, deia el Nabokov) porta el cabell de color verd (ho arribo a saber i em faig un mollet violeta per cridar l’atenció). Llegeixo a la seva portada el títol “El món sobre rodes”, i no acabo de veure clar que això s’apliqui a la meva situació actual quan giro el cap i a la meva esquerra hi ha Albert Espinosa (en vivo y en directo). Ell té tanta cua que fa estona que ha decidit firmar estampant la firma amb un tampó i els de la seva editorial llencen samarretes promocionals, així que em sento com un cantautor competint contra la maquinària promocional d’un bolo dels KISS.




Els lectors li ensenyen els tatuatges que s’han fet amb frases dels seus llibres i la manera com li expliquen com han superat malalties irreversibles gràcies a les seves històries em neguen, fins i tot, un dels drets fonamentals a la carta dels drets humans: la pataleta cínica. L’autor de "Si tu em dius vine, ho deixo tot... però digue'm vine" és a Sant Jordi el que la banca és als casinos (sempre guanya). Admeto que està tocat pels déus quan m’explica, mentre fa girar el canell com un tennista extenuat al cinquè set, que Sant Jordi és molt important per a ell. “No m’estranya, estàs arrasant”, dic, amb tota l’amabilitat que sé reunir. “No, és que em van tallar la cama just un 23 d’abril”. A la meva dreta, el Casal rep la visita de iaies, néts i cosins. Faig servir el lèxic familiar per com el tracten, encara que no els uneixen vincles de sang. L’estimen de manera genuïna i desinteressada, per alimentar la meva enveja. El noi no fa servir tampó però estampa tres solvents dedicatòries per minut i em somriu entre firma i firma. “Fa bon dia, ¿no?”, em pregunta amb to dolç. I vull contestar: fa un bon dia per marxar d’aquest món (porto una hora, crec que m’ha sortit la barba abans de poder estrenar el meu boli). I llavors, just quan sento com els helicòpters dels Mossos acudeixen al rescat per organitzar les cues dels meus companys, passa el que havia de passar. Miro els helicòpters i penso en la vida ultraterrenal i quan baixo la mirada és el Casals qui em mira encuriosit, com volent preguntar: “què fas aquí?” (entenent “aquí” més com “al planeta Terra” que “simulant signar llibres”). I em diu: “Escolta. Fa bon dia, ¿no? Mira, que se m’ha acabat el bolígraf. Me’n pots deixar un?”. Li cedeixo el meu bolígraf (diria que l’he heretat del meu avi, però en realitat és de La Caixa de Pensions) i ja penso en ell com una ex a qui no vas poder satisfer i que prefereixes que vegi món i conegui homes de veritat.

Des de llavors he signat llibres més cops i amb més sort. Com que sempre em perdo per la ciutat, de vegades arribo tan tard a les parades que s’ha format una petita cua i tot. Reconec que aminoro el pas aviam si arriben quatre o cinc més. I després faig dedicatòries amb tants caràcters com la novel•la en si (sóc com aquells bars semi buits que regalen xupitos perquè la clientela no marxi i sembli que hi ha ambient). Això em va tocar fer-ho compartint tot el dia amb el Ben Brooks, a qui les noies li demanaven que els toqués el cap per donar-los sort amb els exàmens i li regalaven cedés. Per sort les cerveseres catalanes mai no tancaran gràcies al nostre apetit pantagruèlic de suc de civada.




La Muntsa Casas i el Jordi Garrigós, responsables d’aquesta web, estan a aquestes alçades maleint el moment que van encarregar les recomanacions de Sant Jordi a un paio que es mostra suspicaç com un geperut o un nan. No estic sent just. Sant Jordi és defensable fins i tot des dels mateixos arguments per defensar Eurovegas: la preservació o creació de llocs de treball i la no mort d’inanició de centenars de llibreters i editors (es vénen un milió i mig de llibres, és com si cada any desforestessin tot el puto Montseny). Crec que una bona opció de regal (perquè això és el que m’han demanat) és tornar a regalar el mateix llibre de l’any passat per comprovar si la parella l’ha llegit o no (ho heu d’argumentar com els hotels que et demanen no canviar les tovalloles pel bé del medi ambient).

Els últims llibres que m’he llegit són un tractat d’afiladors (els de la moto i la flauta) gallecs a Catalunya: "Os afiadores" (¡conté un diccionari de barallete, el seu idioma secret!) i un diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal. Potser per això, i per la meva tasca com a signant per Sant Jordi, han pensat que sóc l’indicat per recomanar llibres. Pobres insensats.

Fotografia de portada: Blackie Books
Text intro:Jordi Garrigós
Correcció: N.U.