21 d’abr. 2015

RECOMANACIONS NORMALS DE SANT JORDI (I)


“Quines ganes que passi el Sant Jordi per a que es deixi de parlar de negocis i es torni a parlar de literatura”. La frase-sentència és dels nostres col•legues de Les Males Herbes. Ni l’editorial més independent del país es pot desmarcar de Sant Jordi. Però compte, hem de tenir claríssim el que és i a qui beneficia la Diada, malgrat ens hi sumem d’un o altra manera. En qualsevol dels casos, es bo que es parli de llibres encara que la finalitat del dia no sigui ni la més ètica ni la que més ens agrada. Però aquí estem, un any més (aquest és el sisè, que es diu aviat) començant l’especial de Sant Jordi amb una sèrie de posts relacionats amb els nostres llibres favorits, els nostres i els dels amics. Seguim la tradició amb la primera part de les recomanacions de llibres que ens fan. Agafin impuls: Eric Fuentes, Alba Yruela, Anna Hierro, Pol Rodellar, Tomàs Peña i Aida Oset. Passin i vegin.




Eric Fuentes
Heroi amb The Unfinished  Sympathy, ara músic en solitari i man behind Hang the Dj

El quadern gris, Josep Pla
Per mi el pensament modern és aquell que s'emancipa dels tradicionals lligams que han fet de l'espècie humana una raça de titelles: la religió, el patriotisme i el hooliganisme. A Barcelona, d'això, en sabem un munt: el Barça, la bandera i la Moreneta. Josep Pla, tot i fer-ho a mitjan segle XX, continua sent més trencador, modern, sensible, intel·ligent i elegant que molts dels nostres contemporanis, i El quadern gris s'assembla molt al llibre que jo hauria desitjat saber escriure, potser en una altra vida. El relat minuciós, de pura orfebreria lingüística i astúcia desbordant, de l'experiència d'un jove que s'enfronta a la vida d'adult, amb les seves misèries i les seves glòries, retrata perfectament sensacions i pensaments que qualsevol veintenanyero segur que podria compartir.

Guía del naturalista, Gerald Durrell

Gerald Durrell es va fer popular, més enllà dels seus brillants assajos sobre la intersecció entre el món de la fauna salvatge i l'ésser humà, per un programa que feien quan era petit a la tele, El naturalista amateur, en el qual, com si fos el nostre Martí Boada fa 30 anys, Durrell ens explicava com recol·lectava mostres de la fauna salvatge del seu entorn, fos una closca d'un gasteròpode o l'esquelet d'un rat-penat, i com les classificava i estudiava i guardava en el seu propi petit museu de zoologia. Arran d'això suposo que es devia editar aquest llibre, gràcies al qual vaig aprendre a fer coses que us semblaran tan quotidianes com eliminar qualsevol tipus de teixit muscular, visceral i connectiu d'un esquelet de mamífer i intentar reconstruir-lo com si fos un puzle.

The Watchmen, Alan Moore/Dave Gibbons
Un bon amic meu, l'Albert Fernández, va haver de mudar-se de casa quan teníem al voltant de 20 anys. A la nova habitació on anava no li cabia la seva col·lecció de còmics, i em va demanar si la podia guardar a casa meva. Va ser així com un dia, remenant-li les possessions, vaig descobrir Watchmen. I d'acord que sóc una mica emo, però posar-se a plorar en el capítol en què un ésser superpoderós creat a partir d'un experiment nuclear se'n va a Mart a reflexionar i s'adona de la lleugeresa de l'existència, de l'ineluctable pas del temps i de la fragilitat de la matèria, significa que hi ha un lloc en l'univers on els friquis del còmic i els bohemis de bar de barri ens podem trobar i celebrar que de tant en tant es pot sortir del ramat, encara que sigui en la ficció. I Watchmen és una obra mestra de la filosofia contemporània i alhora una obra d'una bellesa captivadora, virtuts que, a priori, ni em passava pel cap que poguessin tenir un simple tebeo.


Alba Yruela
Fotògrafa a l'alça, presenta el seu nou llibre, Coco, el dia de Sant Jordi a l'Arts Libris al Centre d'Art Sant Mònica

Modos de ver, John Berger
Aquest és un dels millors llibres que tinc. És l’adaptació del programa televisiu que va fer John Berger el 1972, es deia Ways of Seeing i analitzava com la manera de mirar afecta la manera d’interpretar. Trobo que és molt interessant l'anàlisi que fa.

* Els altres dos que m’agradaria recomanar són de l’editorial Terranova. Amb motiu de Sant Jordi, crec que és interessant donar suport a les publicacions locals i tinc una relació pròxima amb l’editorial. M’agrada saber que en tots els títols que treuen l’artista participa en el procés de realització, i això fa que siguin publicacions molt personalitzades. També us recomano visitar l’Arts Libris on podeu trobar llibres molt variats i fets amb gust i amor.

Schlecker, Rafa Castells (Terranova)
Feia mesos que veia com en Rafa emplenava el calaix de carrets que no podia revelar. Tots volíem ajudar-lo, però no teníem diners per fer-ho. Se'n van arribar a acumular un centenar i no trobava una solució. Parlant amb en Luis Cerveró, editor de Terranova, van decidir fer aquest llibre només seleccionant fotografies d’aquests rodets i així també, poder començar l’editorial amb aquesta publicació. El llibre és un resum d’aquell calaix on emergeix, sense cap intenció, la naturalitat del fotògraf en el procés de documentar el seu dia a dia. Són unes fotografies precioses, ordenades des de la primera llum del matí fins a la negra nit, i amb uns detalls de maquetació de la dissenyadora Ana Domínguez que fan que sigui un llibre molt especial.

Atalaia, Aleix Clavera i Maria Pratts (Terranova)
Atalaia és un llibre-disc que va començar amb la música d’Ulldeter (Aleix Clavera). El disc són 8 cançons gravades l’any 2009. Ell va decidir que volia que la Maria Pratts formés part d’aquest disc amb la construcció d'una instal·lació escultòrica per a cada una de les cançons, mentre que en Rafa Castells va ser qui va fotografiar tot el procés i l’obra definitiva. Finalment, l’Aleix va proposar que també cada cançó estigués acompanyada d'uns textos escrits per l’arquitecte Pol Esteve, l’enginyer Jorge Rodríguez, l’historiador Pol Serrahima, els artistes David Bestué, Ariadna Parreu i Claudia Pagès, el comissari Sabel Gavaldon, l’escriptor Marcos Jávega, i amb un pròleg de Martí Sales. Tota la combinació fa que sigui una peça d’art.


Anna Hierro
Una de les nostres millors ballarines de contemporani i militant de la banda Ensemble Topogràfic.

Diari 1918, J.V. Foix
Sempre m'ha costat llegir poesia, tot i admirar-la moltíssim. Fa uns mesos vaig decidir intentar-ho amb l'antologia poètica de J.V. Foix i aquest fet em va reconciliar amb el gènere. Però el que més m'ha arribat d'aquest autor és el recull anomenat Diari 1918, un conjunt de proses poètiques que et transporten molt lluny amb ben poques paraules. Llegint-lo tenia la sensació que cada capítol era capaç de sintetitzar una novel·la sencera.

La Dama de Blanc, Wilkie Collins
Va ser la meva primera novel·la d'atmosfera «victoriana». La vaig llegir en plena adolescència, devia tenir 13 anys. Es tracta d'una obra de misteri amb altes dosis de romanticisme sense caure en la narració cursi. Alhora representa un bell retrat de la societat del segle XIX. Els seus protagonistes i alguns passatges de la història em van atrapar i fascinar fins a tal punt que me la vaig llegir tres vegades. A més, recordo omplir un llarguíssim llistat amb vocabulari que desconeixia.

Moments estel·lars de la humanitat, Stefan Zweig
Carta d'una desconeguda és el primer llibre que em vaig llegir de Stefan Zweig. Des d'aleshores, al llarg de deu anys, no he parat d'obtenir obres d'ell. Crec que Moments estel·lars de la humanitat és un preciós compendi dels gèneres que l'autor dominà: biografia, assaig històric i novel·la. Per tant, és un llibre que s'escapa d'etiquetes, digne de totes les edats i públics, conforma un gènere en si mateix i evidencia l'enorme capacitat narrativa d'un escriptor que m'ha emocionat des del primer dia que el vaig descobrir.


Pol Rodellar
Baixista de Mujeres, redactor de Vice, autor del fanzine Chuck Norris, propietari de la difunta botiga Luchador Records i del segell Hombre Bueno Discos

Manual de l’Expedit, IKEA
No fa ni falta interpretar els símbols o seguir cap ordre de lectura. El ball de línies, el contrast entre la tinta i el buit i les composicions ja són suficients. A vegades, quan estic realment fotut, no recorro a novel·les, ni a assajos, ni a discos ni a còmics. Agafo el manual de l’Expedit i simplement miro amb els meus ulls, sense cervell, el que tinc davant. Ho observo i m’esvaeixo, i a mesura que ho faig, els problemes també ho fan. És com mirar un d’aquells llibres buscant la imatge en 3D oculta; un estat similar d’empanament amb l'única diferència que el que busco aquí és senzillament una absoluta i vital tranquil·litat.

Whatsapp, App Store
És el que llegeix tothom ara. Un autèntic best-seller. El millor, però, no és la seva infinita quantitat de lectors, el més preciós de tot és que és un llibre inacabable i inabastable que estem escrivint entre tots. Tots i cada un de nosaltres hi posem una part de la nostra sang i del nostre cervell. Una autèntica obra comunitària sense cap ànim d'esdevenir un Cervantes. Ningú pretén res més que comunicar idees, amb totes aquestes línies que hi deixa. Ningú busca fama ni reconeixement, simplement ésser escoltat i escoltar. Puresa literària.

Odio, Peter Bagge

Estic tornant a llegir els diferents volums d'Odio que fa temps va editar La Cúpula. Em refereixo als volums originals, aquells TAN MAL DISSENYATS. Recordo que el primer cop que els vaig llegir, amb uns 14 o 15 anys, vaig pensar que en Buddy Bradley era un autèntic penjat i la meva experiència lectora estava molt distanciada de la vida del personatge. Ara, rellegint-ho amb uns altres ulls —ulls més vells i destrossats—, trobo força similituds entre la meva persona i el desgraciat aquest. Problemes amb els diners, problemes amb la família, problemes amb les dones, problemes amb la beguda, problemes amb la casa i un problema important amb el col·leccionisme. La revelació de veure que ara ets bastant similar a allò que el teu “tu” de fa uns anys considerava un autèntic “merda” és bastant colpidora. De totes maneres, en Buddy té moltes coses bones que durant aquella primera lectura se’m van escapar i és això el que fa que tot això de viure i perdre cabells valgui la pena.


Tomás Peña
Cineasta, animador i membre de l'Estudi Manson, a part de molts videoclips, ha dirigit el documental experimental 6 LOLA 6 i un curt sobre en Mark Mothersbaugh de Devo

Nocturns, Kazuo Ishiguro
Aquest llibre me’l va recomanar el meu gran amic Chirie Vegas, a l'època en què jo vivia a Madrid i ens veiem quasi cada dia. M’agraden molt els llibres que expliquen un univers determinat, deixant espai al lector perquè imagini els seus propis detalls. En aquesta sèrie de relats curts, que pel seu format em recorda a pel·lícules com A Night on Earth, coneixem la història de diferents personatges connectats entre si per la nit i la música.

L’Elogi de l’ombra, Junichiro Tanizaki

Aquest llibre me’l va regalar, fa molts anys, el meu amic Jose Ramón Sandar, quan vaig començar a transcendir del món de l’animació al de la imatge real. És un llibre petit per llegir en una sola tarda que explica com en la cultura japonesa, al contrari de l'occidental, la tradició crea els espais de les cases a través de les ombres i no de la llum. El fet que reveli el perquè dels materials utilitzats en l'arquitectura i el disseny d’espais em va resultar molt inspirador.

Mi vida mal dibujada, Gipi
Aquesta novel·la gràfica em va sorprendre moltíssim per la narrativa tan cinematogràfica i l’esperit modern i honest amb les quals tracta cada pàgina. Amb un traç irregular i nerviós, Gipi ens explica la seva conflictiva història personal, des de l’adolescència fins a l’actualitat, passant per les drogues i els problemes amorosos d’una manera molt ingènua i fresca, però amb un rerefons profund i misteriós.


Aida Oset
Actriu polifacètica, compositora incansable, cantant i membre de la més que recomanable banda nuu

Les set edats, Louise Glück (edició bilingüe de l’editorial Pre-Textos)
És el poemari que viatja amb mi a tot arreu des del 2011. No em canso de llegir-lo i fullejar-lo sovint en cerca d’imatges; és una font inesgotable de perles... I el regalo amb tant de gust!

Que nos juzguen los perros si pueden , Paul M. Marchand
El títol surt d’una cançó de J. Brel, que ja és una declaració d’intencions. La lectura d’aquesta novel·la va ser tan desarmant per mi com certes cançons-històries d’en Brel. És un monòleg intern brillant, atrevit, ple d’ humanitat i d’emocions vertiginoses que desborden tot prejudici.

Crónica de un pájaro que da cuerda al mundo, Haruki Murakami
M’encanten els artistes que han creat el seu propi univers i el de Murakami em fascina. Mentre llegia, la meva vida i la realitat paral·lela que em suggeria la novel·la (dins d’un pou amb un bat de beisbol) tenien la mateixa intensitat, i suposo que per això trio aquesta novel·la, encara que llegir-ne qualsevol altra d’aquest autor és una experiència que us recomanaria.

Fotografia de portada: Muntsa wannabe graphic designer
Text Intro:  JG
Correcció: Montse V.