7 d’abr. 2015

L'ACOMODADOR #74 · COM VIURE ALS ANYS 70 I NO MORIR EN L'INTENT


“This shit is freezing my brain”. No és massa arriscat afirmar que qualsevol espectador de Puro Vicio subscriuria aquesta frase que el protagonista, Doc Sportello, deixa anar en un moment donat de la pel·lícula. La seva frustració davant l’espiral de personatges, fets i connexions on es troba submergit –sumant-hi, en el seu cas, una permanent manca de clarividència provocada per la seva afició a la marihuana– s’acosta molt a la que experimenta qualsevol persona que miri de treure l’entrellat a tot allò que passa. Paul Thomas Anderson ja no ens ho havia posat fàcil a The Master, la seva aproximació a l’auge de les sectes religioses durant la postguerra dels anys 50, però a Puro Vicio fa un pas més en l’encriptació del seu missatge. Gràcies a això, però, ofereix un film insòlit, carregat d’humor i que convida a una estimulant digestió.

Puro Vicio arrenca com ho faria qualsevol pel·lícula policíaca de cinema negre: un investigador turmentat per un desamor, una misteriosa desaparició, una possible conspiració i una sèrie de motius darrere que van propiciant l’aparició de noves pistes i noves implicacions. No obstant això, la sensació és que el film utilitza tota la seva enrevessada trama detectivesca com a excusa a fer un retrat de la caòtica societat californiana dels anys 70, i això desemboca en una incansable desfilada de personatges que semblen competir entre ells a nivell de deliri i pintoresquisme. Tot plegat, processat per un punt de vista, el de Doc Sportello, que tampoc ajuda massa a discernir entre allò que ens hem de prendre al peu de la lletra i allò que és fruit dels psicotròpics que li ennuvolen la ment. Són diversos els indicadors que avisen que a Puro Vicio no tot pot ser captat de forma explícita.

Darrere tot aquest caos, s’hi troba la càmera d’un Paul Thomas Anderson en el seu esplendor. Amb la crucial col·laboració del seu director de fotografia, Robert Elswit (qui ja li va aportar un Oscar amb Pozos de Ambición), Anderson dibuixa una societat excèntrica i dispersa, que arrossega els seus integrants de forma irremeiable i els priva d’un camí concret a les seves vides; un món on la racionalitat sembla tenir-hi l’accés prohibit. Gràcies a això, Puro Vicio és un viatge imprevisible, sense cap evolució lògica en les seves diverses subtrames i amb totes les llicències del món per a què cadascun dels personatges trenqui la seva pauta de comportament en qualsevol moment. No és estrany, doncs, que el surrealisme s’acabi apoderant del conjunt i que la gran majoria de les escenes desprenguin un humor del tot dantesc que, en ocasions, condueix al desconcert.



Anderson compta també amb un repartiment que s'entrega totalment a la causa, i al qual sap treure tot el vessant còmic i misteriós a la vegada que requereix la història. En destaca sobretot un Joaquin Phoenix que torna a ser el còmplice idoni per al director –repeteix protagonisme després de The Master–, però que aquí ofereix una cara completament diferent, en una barreja entre "col·locació" permanent i tossuderia davant la seva missió, gràcies a la qual fins i tot desprèn un punt de tendresa. El treball de vestuari, especialment important en el seu cas, fa tota la resta. D'altra banda, Puro Vicio explota també amb èxit la cara més delirant de noms com Josh Brolin o Benicio del Toro, amb els seus respectius papers que encaixen com anell al dit. En realitat, la seva sola presència i l'expectació de veure amb què ens sortiran cada vegada ja conformen un dels al·licients del film, encara que aquest es vegi perjudicat per la seva excessiva duració i els alts i baixos en el ritme.

No resulta gens fàcil treure conclusions sòlides d'una pel·lícula com Puro Vicio –i el mateix diuen de la novel·la original de Thomas Pynchon–, però el que queda força clar és que no es pot percebre com una història d'inici i final que busqui plantejar i tancar res en concret. És el retrat d'una època i d'un país, on la guerra de Vietnam, l'auge de les drogues de disseny i la desafecció general de la població formen un laberint del qual és molt difícil escapar-ne. Un escenari on trobar l'amor de la teva vida i després perdre'l pot ser l'estocada final, però també un motiu per a lluitar i recuperar-lo; on caure o no a les temptacions del voltant pot marcar la forma de viure de cadascú. Potser en realitat Puro Vicio només ens està parlant d'això, i potser tota la resta, començant pel teòric cas a investigar i resoldre, no ens hauria d'importar massa; ni a Doc Sportello, ni a nosaltres. No se m'acut una altra forma de poder descongelar una mica els nostres cervells i gaudir d'una pel·lícula que, lluny de ser rodona, sí que és inigualable.



Fotografia de portada: Huffington Post
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pablo Gerschuni