1 d’abr. 2015

ENTREVISTA A MARIA RODÉS


La polifacètica cantautora catalana Maria Rodés, després d’atrevir-se amb un impressionant projecte on revifa i dóna una cara nova a la tradicional copla amb el disc Maria Canta Copla (Chesapik, 2014), s’estrena dins el món de la literatura amb Duermevela (Alpha Decay, 2015), un diari on anota els seus somnis des del 2010 fins ara. Ella, lluny de considerar-se escriptora, utilitza l’exercici per analitzar el seu subconscient i mostrar-nos que, en el fons, no som tan únics i diferents. Segur que tots ens podem reconèixer en les seves pors, desitjos i alegries, no exempts d’un toc surrealista i d’humor. Al cap i a la fi, i segons explica ella mateixa abans de començar l'entrevista, també el personatge d'Ofèlia de Shakespeare i la taula periòdica van gestar-se en el subconscient mentre el seu autor estava dormint. Dins els somnis hi podem trobar les millors fonts d’inspiració i ella, coneixedora del tema, ho utilitza per donar forma a les seves cançons i així ens ho explica.

Des del primer disc d’Oníric, fins a títols d’àlbums com Sueño Triangular (Bcore, 2012), o les cançons “Mirall”, “Cae lo que fuego fue” i “Igloo Girl” estan relacionades amb el món dels somnis. Com va començar aquesta afinitat? 
 Va començar, com tu dius, al disc d’Oníric. De vegades, quan estava escrivint lletres, i no sabia per on anar, vaig recórrer als somnis perquè m’oferirien històries interessants. Crec que no només influeixen en les lletres, sinó també en la forma de produir les cançons, en l’atmosfera etèria que tenen. M’agrada transmetre aquesta volubilitat, fer l’exercici d’imaginar com sonarien els somnis. Potser el disc Una Forma de Hablar (Bcore, 2010) no és tan oníric, però a Sueño Triangular vaig ser més conscient de transmetre aquesta idea. Els somnis són canviants, estranys, no tenen gaire sentit i de vegades toquen temes molt íntims. Gaudeixo amb el concepte d’agafar no només les lletres, sinó la forma dels somnis. La meva personalitat deu ser una mica volàtil i en el món dels somnis hi està a gust.

Musicalment, com transmets aquestes atmosferes més oníriques? Quines eines o instruments et serveixen millor?
El que més identifico amb els somnis són els canvis de plans, que les cançons siguin eclèctiques pel que fa a l’estructura. D’un tros on només hi ha la veu i una arpa, passar a una tempesta de so i després que es mogui cap a un altre clima. També intento afegir moltes textures, per recrear un aire eteri i fugaç de quan intentes agafar un somni i, en un moment, s’ha dissolt.

Aleshores, abans d’utilitzar els somnis com un exercici creatiu, no t’hi havies interessat tant?
Va anar tot una mica lligat. Vaig començar a apuntar els somnis rutinàriament perquè estava bloquejada amb les lletres. Volia fugir del meu temari habitual i vaig començar a fer escriptura automàtica. En aquests exercicis van sortir coses que m’interessaven i aquest va ser el pont que em va portar a escriure els somnis i a investigar el món del subconscient. Estava a punt de fer el disc Sueño Triangular i vaig voler vincular les dues aventures que estava vivint en aquell moment, la del món dels somnis i la d’acabar un disc. Independentment del seu ús creatiu, recomano molt escriure els somnis, perquè quan els tornes a llegir et trobes amb una autèntica autobiografia surrealista.

Hi ha un somni en particular, el de "Pena Escondida", on et trobes la teva mare i et diu “he guardat la pena en un d’aquells llocs on un mai vol mirar” que em recorda a la teva versió de “Pena, Penita, Pena” del disc Maria Canta Copla. Va ser arran d’algun somni que et vas animar a fer aquest disc? Al revés, crec que em vaig acostar a les coplas buscant un contrast. Volia passar d’un disc més enigmàtic o abstracte com Sueño Triangular, on les lletres són més críptiques, a les coplas, que utilitzen molta poesia però diuen les coses pel seu nom. Són molt més carnals, no s’han d’interpretar tant sinó que tot està exposat a cor obert.

Deixant de banda el món de la música i endinsant-nos en el dels somnis, creus que són reveladors o premonitoris?
Jo he tingut algun somni premonitori, però l’he pogut justificar després. No crec que tinguem la capacitat de somiar en alguna mena de destí escrit, però sí que crec que pots percebre indicis sense adonar-te’n. El teu subconscient ho rep, però tu conscientment potser no ho vols admetre. Aleshores, pot ser que en un somni, de cop, es materialitzi.

Per exemple, en el pròleg del llibre dius que vas somiar que la teva parella t’era infidel i en despertar vas descobrir que aquella nit havia passat. M’ha sorprès molt la naturalitat amb què expliques parts de tu que per a moltes persones ens són inconfessables.
Aquest llibre no tenia pensat publicar-lo fins que l’Anna d’Alpha Decay m’ho va proposar, i a l’hora de treure’l sí que vaig pensar que el contingut era molt íntim, però realment som tots iguals. Aquestes ‘neures’ que puc tenir, i que es veuen en els meus somnis, les pot tenir tothom. Hi veig un paral·lelisme amb el cos. Ensenyar-se despullat és un gran tabú i, realment, a mi també em fa molta vergonya, però si t’hi pares a pensar, per què tenim aquesta por de voler-nos mostrar? I els somnis t’ensenyen aquestes pors que tens a dins i t’ajuden a ser-ne conscient.

Hi ha un altre somni, "Secta", que em recorda una mica a la història d’en Charles Manson. T’ha passat altres cops que pel·lícules, llibres o noticies que has llegit t’han influït en els somnis?
Totalment. Fins i tot m’influeixen coses més senzilles. Fa poc l’anunci per televisió d’una de les pel·lícules de Pirates del Carib, on apareixia un home amb cap de calamar, em va inspirar una de les Micro-Pesadillas que apareixen al llibre. Són elements que se t’han quedat al subconscient i a la nit ho somies.

M’agrada molt el somni de "Viaje al Pasado", on tornes enrere en el temps i et trobes els teus amics i altres músics com en Jordi Tost o en Joan Colomo. Per què creus que apareixen?
Crec que és per admiració. Quan ho estava somiant era el període de Bcore i feia molts concerts amb ells. Surten sobretot les persones amb què vaig començar a fer música, els artistes amb els quals vaig créixer i que formen part de la meva infància musical.

Infància musical! M’agrada el concepte! Ara a quina etapa estàs?

A la juvenil-adulta. (riures)
 
També parles molt de la Fanny Roz, amb la qual heu compartit bona part de la carrera. Quines altres dones t’han marcat?
La veritat és que he conegut molts més nois músics que noies, desgraciadament. Però m’agrada la Marina Gallardo per la seva sensibilitat i manera de fer. La Juana Molina també és un referent, que fa pop amb una producció particular, i l’etapa madura de la PJ Harvey, especialment Let England Shake (Island Records, 2011). També l’americana Hannah Hunter.

Quan llegeixes el teu llibre hi ha una evolució en els somnis, com per exemple quan el 2010 es repeteix la imatge que tens un bebè petit, i el 2013 ja és gran i esplèndid. Has notat altres canvis des que vas començar a anotar-los fins ara?
Sí, en l'edat en què vaig començar a anotar els somnis, entre els 22 i 23 anys, tenia molts conflictes i se’m notava en els malsons. Ara, més a prop dels 30, no en tinc tants, estic més tranquil·la i somio altres coses. L’etapa de quan vaig començar a cantar era molt tímida i al principi em feien por els directes. Aleshores em posava malalta, estava nerviosa, em passaven coses... Ara ja no em passa, encara que d’alguna manera el meu subconscient ha guardat aquesta por i, de tant en tant, me la treu en somnis. M’està vacil·lant! (riures) Ara, per a mi, tocar és com un trance, em concentro amb el que estic fent i agafo seguretat. Si em criden per tocar és que tan malament no ho estic fent! El fet de madurar té molt a veure amb acabar de reconciliar-se amb el que un és, i jo, per ara, sóc cantant.

T’has plantejat ser escriptora?
M’agradaria, però tinc una germana que és escriptora, l’Andrea Rodés, i sóc molt conscient d'allò que implica. Jo no he fet mai aquest treball d’escriure cada dia, m’agrada, però no m’ho he treballat com a escriptora! Hi ha persones que fa temps que fan això i els tinc molt respecte. Però no tanco la porta a la literatura, m’agrada el tema i vull seguir investigant.

I dins dels teus projectes musicals?
Estic en procés de compondre. Quan has fet un disc de coples, que és una cosa tan rara dins la meva carrera, el següent et posa el llistó molt amunt, conceptualment parlant. Ara quina idea tinc que superi la d’un disc de coples? Encara és aviat per parlar-ne, però et puc dir que hi ha una certa aproximació a la World Music, però no a tal com l’entenem, sinó a la meva idea del que ha de ser. Faig barreges amb música electrònica i utilitzo samplers de percussió ètnica. Vaig fent, una mica com un experiment.

Pinta molt bé i tinc moltes ganes de sentir-ho! Gràcies Maria!

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Aïda Camprubí 
Correcció: Marta C.