8 d’abr. 2015

ENTREVISTA A EN JOEY CAPE DE LAGWAGON


Quan ens van dir si volíem entrevistar a en Joey Cape de Lagwagon, Me First & The Gimme Gimmes i Bad Astronaut, crec que a mitja redacció de Gent Normal se’ns va parar el cor. Tots volíem, però ningú s’atrevia, vam estar a punt de llogar un bus i anar-hi tots junts, però vam decidir que el millor seria interrogar-lo en la intimitat i seduir-lo amb una mica de cafè del bo, que és un dels seus vicis preferits. Vam decidir fitxar a en Pax Puig de fotògraf i en Sictor Fat Valdaña, que és la millor enciclopèdia estatal del punk-rock. Jo parlaria i ell seria la ment criminal al darrere de les preguntes, que són totes les frikades, que en els nostres somnis més humits, ens hauria agradat demanar-li si algun cop ens n’anàvem de birres amb ell. I l'ocasió per fi es va presentar!

A un bar recondit, prop de la Rock Sound, ens esperava ell, el mite, amb en Chris Cresswell de The Flatliners a qui ens hauria agradat entrevistar també i que va ser una peça clau per respondre algunes de les preguntes. Vam parlar de la Violet, la filla d’en Joey, que té una vocació periodística i teatral espectacular, ens va recomanar les millores pel·lícules per veure de gira, ens va explicar els orígens de Lawagon i la increïble història de com van fitxar Fat Wreck Chords, també va revelar el misteri del bar robat a Me First & The Gimme Gimmes i ens va encomanar l’entusiasme pel seu projecte One Week Records, que li ha servit per conciliar la vida artística amb la familiar. Per saciar el nostre esperit mitòman, va omplir la conversa d’anècdotes sobre en Fat Mike, els Replacements i Jawbreaker. Ens va faltar temps per parlar del seu últim disc amb banda Hang (Fat Wreck Chords, 2014) i la seva connexió amb en Tony Sly, però suposo que això ho podeu llegir en qualsevol altra entrevista, oi?

Ens hauria encantat ser els néts d’en Joey, asseure’ns al costat de la llar de foc, i que ens expliqués totes les seves històries del punk-rock fins a l’infinit, però som uns nens una mica massa crescuts, hem aprofitat el moment tant com hem pogut i aquí hem intentat transcriure les seves bromes i carisma de la manera més fidedigne possible.

Aïda: Hola Joey!
Joey: Hola! "Buenas noches"! Oh, probablement encara és de dia...

A: Vols que esperem a que arribi el cafè que has demanat? (Abans de començar l'entrevista ens explica que, a causa de la gira, aquesta nit ha dormit només 3 hores)
J: No, així està bé. Tot i que potser sense el cafè no seré gaire divertit. Només us aviso! (riures)

A: Doncs, som-hi. Sabem que no som la Pepsi, però espero que aquesta entrevista t’agradi tant com les seves! Com va sorgir la idea que la teva filla Violet et fes aquest seguit d’entrevistes a casa? 




J: Bé, ella interpreta molts personatges i de fet alguns són millors que la Pepsi, però el seu accent anglès, quan em va entrevistar per primer cop, era el més fort de tots. També crec que la seva primera entrevista és la millor de totes. Alguns bons amics meus del Regne Unit em van escriure dient-me: “Tio, l’ha clavat!”. També té un accent rus meravellós! Aquest és un dels meus preferits, perquè l’accent rus és bastant intimidant. Imita a la típica dona russa que sembla que et vulgui fer mal. És increïble! Ara no us l’imitaré perquè no vull quedar en ridícul.

Ella estava jugant a fer accents i jo havia de fer un vídeo. En aquella època els publicistes et demanaven coses del tipus: “Em pots fer un vídeo parlant de tu mateix?” i em sentia estrany gravant-me amb una càmera i dient: “Hola, sóc en Joey i heu de venir al meu concert per tal motiu.” Em semblava del tot estúpid, així que vaig tenir una idea, i li vaig dir a la Violet que podria entrevistar-me interpretant algun dels seus personatges. I aquí ve la part divertida! El primer cop que ho va fer es va posar molt dins el paper, es va disfressar i estava molt engrescada, però el segon cop, ja no li feia tanta il·lusió. Recentment hi vam tornar, crec que va ser la entrevista número "cuatro", i ella deia: “Papa, ja no ho vull tornar a fer!”. Em vaig sentir com un pare abusiu, dient-li: “Ei! Ho has de fer, posa’t el teu barret divertit i seu aquí!”.

A: Puc imaginar a la Violet dient: “Papa, ja no ets interessant! Ara vull entrevistar als One Direction”. 
J: Oh, no! Ella odia els One Direction! És molt divertit, perquè justament has anomenat una de les bandes que ella troba terribles. És una noia especial, sap el que no li ha d’agradar. Sempre em diu: “Deu meu! Pots creure que en Justin Bieber sigui famós? Per què ho és? No té talent! I mira el pentinat que porta!” i jo penso, bona nena!



A: Deus estar orgullós, “és la meva filla!”. 
J: Totalment! Aleshores li pregunto, què en penses dels Ramones? I ella em contesta: “Qui?” Mala nena! Castigada a la teva habitació!

A: Així que, actualment, quines bandes li agraden? 
J: Ara mateix escolta molta música que no m’agrada, música dance o coses més electròniques. Però de tant en tant, es posa l’Adele, que crec que està prou bé, és una gran cantant, i també l’Amy Winehouse. Quan escolta a artistes així li dic que és genial, que són grans dones i grans cantants, però a la vegada escolta coses terribles, no tant com la Nicki Minaj, però de l’estil i tots els seus amics hi estan d’acord. Així és com descobreixen la música avui en dia, van a Youtube, agafen el seu petit iPod Touch i escolten les cançons des d’aquests petits altaveus que sonen fatal. I jo que sóc un productor, un enginyer, un músic... em costa molt no ofendre’m perquè la meva filla escolti música d’aquesta manera. Reprodueixen la cançó i es posen a ballar al voltant del mòbil i vaig allà i els hi dic: “Ei, mira! Tenim aquests aparells repartits per tota la casa on pots posar l’iPod, i també tenim aquests altaveus de Bluetooth que vaig comprar i ara estan col·leccionant pols!” i ella em contesta: “Ja m’agrada com sona així!”.

A: Són lo-fi, i nosaltres massa grans per entendre-ho. 
J: Però, saps? Crec que el meu deure com a pare és intentar no rentar-li el cervell. La meva dona i jo vam decidir des de ben aviat que el que volgués escoltar o fer ens estaria bé. Quan era més jove tenia amics que deien: “Mira tio! El meu bebè només escolta punk-rock” i jo els hi contestava: “El teu fill només té dos anys, no sap ni el que està escoltant. De fet no sap ni el que és la música”.

Chris: Probablement no sabia que estava escoltant Ramones!

J: Segur que no ho sabia! De totes maneres, la Pepsi mola, ella és genial.

A: I quants anys tenia quan et va entrevistar per primer cop? 
J: (Mirant la gravadora del telèfon que de cop s’ha quedat amb la pantalla apagada) És un mal senyal? (el toca i el telèfon s’encén) OH! MIRA AIXÒ! Val, m’emociono per coses petites.

A: Ets com un nen petit! 
J: Sí!!! Doncs, crec que d’anys en tenia “siete u ocho”.

A: Anem a la següent pregunta! Hi ha un vídeo a Youtube d'un noi anomenat Kye Smith que durant 5 minuts toca la bateria de quasi totes les cançons de Lagwagon. L’has vist? 
J: Sí, aquest noi és increïble!


A: I en Dave Raun l’ha vist? Què en pensa? 
J: Sí! Bé, crec que quasi totes les cançons que toca el noi les tocava el nostre anterior bateria. Mai he parlat amb en Dave sobre això, els bateries són estranys i molt competitius. En Paul, el bateria dels Flatliners (assenyala a en Chris que és el cantant del grup) és molt amic del nostre bateria i es passen el dia junts parlant sobre frikades i dient-se: “Tio, ets molt bo!”.

Chris: Els bateries són els més nerds de cada banda.

J: Sí que ho són! En Dave, com molts altres bateries, si li demanés què en pensa d’en Kye Smith tocant les nostres cançons, segurament es posaria gelós: “Per què no el truques? Eh? Truca’l! Jo no em quedaré gaire temps al grup, tio!”.

Chris: “M’agafo un mes de vacances! Truca a aquest noi”. (riures) 

A: I parlant de casos estranys. L’últim cop que et vam veure en directe va ser l’any passat tocant amb els Me First & The Gimme Gimmes a la sala Apolo de Barcelona. I ens havien dit que acostumàveu a muntar un bar sobre l’escenari, per què ja no el porteu? 
J: Sí que el portàvem, però algú ens el va robar. Em sento com en John Belushi a la pel·lícula Animal House: “ALGÚ HA ROBAT EL BAR!”

Victor: Durant el concert? 
J: No, va ser durant el Warped Tour, a la ciutat de Boston, i sabeu què?
Joey i Chris (a la vegada): NO HI HAVIA PIZZA! (fent referència al segell Boston Pizza Records) 


J: Bé, doncs, crec que després del concert els roadies d’allà ens van ajudar a baixar els trastos de l’escenari perquè la següent banda pogués començar com més aviat millor. Recordo que el bar es podia desmuntar i convertir-se en una caixa per carregar-lo dins el camió dels instruments i portar-lo cap a la següent ciutat. I, saps, crec que potser no ens el van robar, potser només ens el vam deixar allà. La part divertida de la història és que recordo que, durant el Warped Tour dels Estats Units, normalment tocàvem en mig de grans camps, enormes esplanades de terra. En un dels concert, en mig dels turons d’herba, recordo anar caminant cap a l’autobús i el vaig veure, en mig del maleït no res, al costat de l’escenari i entre els arbustos, desmuntat i deixat allà.

Pax: I estava ple? 
J: Potser sí! No ho sé, però creiem que l’alcohol era a dins. Estava per allà passejant i vaig pensar, què estrany! I seguidament vaig pujar al bus. Al dia següent tothom es preguntava on estava el bar, ens l’han robat, deien. Ups!

A: Així que aquesta és la veritable història! 
J: Sí, així és. Potser només era el fantasma del bar.

A: Potser encara és allà! I si el trobem, és per nosaltres. 
J: Qui el trobi, se'l queda.

A: Val, aquí en ve una de llarga. Amb Lagwagon heu fet un munt de versions i hem de dir que una de les nostres preferides és “Want” de Jawbreaker, inclosa a l’EP A Feedbag of Truckstop Poetry. També hem vist que a la cançó “I Must Be Hateful” del disc Blaze parles sobre en Blake Schwarzenbach, el seu guitarrista i cantant. 



J: Sí, en sóc molt fan! Sempre ho he estat, vaig comprar el disc Unfun el primer cop que va sortir a la venda. Em diverteix que us agradi aquesta versió perquè realment no volíem fer aquesta cançó. Tot va començar amb un disc tribut a Jawbreaker, i aquesta historia us encantarà! del qual se n'encarregava el seu bateria, l’Adam. Nosaltres érem molt fans del grup i no ens posàvem d’acord en quina de les cançons volíem versionar. Algú ens va preguntar si hi volíem participar i vam dir que i tant! Així que ens vam posar a discutir llargament sobre quina triaríem, perquè tots teníem diferents cançons preferides. Quan va arribar el moment de presentar la cançó ens van dir: “Cap de les que ens dieu les podeu fer, perquè algú altre ja les ha triat”. És molt estrany, perquè cap de les que vam dir va aparèixer desprès al recopilatori. I saps què? La nostra versió de “Want” tampoc hi era! I m’encanta aquesta cançó, però hauríem preferit fer-ne d’altres. La resposta de l’Adam va ser que no creia que fóssim una banda que encaixés en un tribut a Jawbreaker. Vaig pensar: "el pròxim cop que vegi aquest noi me’l menjo!". Perquè, qui ets tu per dir-me que no puc ser fan de la teva banda?

A: Quin paio més estúpid! Ens esborrarem els tatuatges de Jawbreaker. 
J: No és mal noi, només que no és fan de Lagwagon, però tant hi fa. Més endavant el meu amic Otis de San Diego em va trucar per convidar-me a esmorzar amb ell i l’Adam. Jo li vaig contestar que no el suportava, però finalment vam esmorzar junts i ell va ser molt agradable. Crec que, en aquell moment, deurien rebre moltes propostes per participar al tribut i van triar a les seves preferides. Un temps més tard... mmm, bé, és igual!

A: No, vinga, explica'ns-ho! 



J: És una altra anècdota divertida. Saps que en Blake va tenir tres bandes abans que comences amb The Forgetters? Una d’elles era Thorns of Life, i els vaig anar a veure debutar a la sala Hemlock de San Francisco. Estava allà amb en Fat Mike i ens anàvem dient: “Són genials! Ens han deixat impressionats”. Així que després del concert, mentre estaven recollint, vam anar cap allà i en Fat Mike li diu a en Blake: “Què et semblaria fer un split amb NOFX?” i juro per Déu que en Blake ens va mirar i va dir: "No!". (tothom riu) Crec que deu ser un tio tímid.

A: És una història brutal! Però tornant al tema de les versions, tens planejat tocar alguna dels Replacements? Els nostres espies ens han explicat que n’ets molt fan. 
J: Ho sóc! Però no la farem amb Lagwagon, perquè no crec que cap dels membres de la banda conegui o hagi escoltat mai alguna de les seves cançons, a part de mi, és clar! Quan ets un cantautor t’agraden molts tipus de música i no pots obviar els Replacements. Molt menys si ets americà!

Chris: O canadenc!

A: L’any passat a una entrevista vas dir que encara no els havies vist mai en directe. 
J: Cert, i ara que estic de gira sóc fora a cada una de les dates que fan. Cada concert que programen estic en pla: “Ah, toquen aquí i sóc a Europa” o “Merda! Ara són de gira europea i jo ja he tornat!”.

Chris: Voleu veure a en Joey Cape molt gelós? Amb Flatliners vam tocar al seu primer concert de reunió desprès de 21 anys sense tocar! Va ser al Riot Fest de Toronto i també hi van participar The Weakerthans, Rocket From The Crypt... va ser genial!



Victor: Ens estàs posant gelosos a tots! 
J: No em preocupa no haver vist mai els Replacement, perquè hi ha grups que són coneguts per ser grans bandes en directe i d'altres que es coneixen per tenir grans cançons, però fer mals concerts. I està bastant clar que els Replacements són dels segons. Sempre seran coneguts pels seus discos, però són cèlebres per fer concerts terribles, sempre anaven massa borratxos.

C: Sí! També eren coneguts per oblidar-se de les lletres. A mi també em passa a vegades, com a molta gent, però, aparentment, a ells els hi ha passat durant tota la seva carrera! (riures)

J: Ara mateix vivim en un món on pots veure els concerts encara que no sigui en directe. Els pots veure en streaming o a través de Youtube, on gairebé els han penjat tots sencers. M’acaba de venir al cap una altra història divertida sobre en Fat Mike, no sé per què em recordo d’ell tant avui!

Victor: Tenim una pregunta sobre ell, i ja està mig contestada! (riures) Així que explica-la! 
J: És matadora! Un dia estàvem parlant sobre els Replacements, érem jo, un altre noi molt fan de la banda i en Fat Mike, que potser té com a molt un dels seus discos; fet que, clarament, em fa pensar que no sap gaire sobre el tema, perquè va dir: “Els Replacements sempre seran coneguts per ser un grup de directes! Les seves cançons no són gaire bones”. L’altre noi i jo ens vam mirar i vaig contestar: “Tio, et donaré un consell, mai tornis a dir-ho, perquè és justament el contrari de la realitat!” i em va contestar: “Vaja”, i va passar del tema. En Fat Mike es el rei de dir bogeries com aquesta i desprès contestar-te: “Meh!”. Et quedes a quadros.

A: Bé, la següent pregunta és sobre en Fat Mike... (riures) 
J: Vinga, fot-li!



A: Com el vas conèixer i vas aconseguir que et fitxés al seu segell Fat Wreck Chords, on has publicat quasi tota la teva discografia?
J: Amb Lagwagon portàvem bastant temps tocant, però semblava que ens ho haguéssim de deixar perquè, bàsicament, havíem fet algunes demos i tocàvem a la nostra ciutat. Pensàvem que havíem fet tot el que havíem de fer i no ens quedava gaire cosa més. Als concerts ens venien a veure unes sis-centes persones, quan tocàvem a casa, però no aconseguíem cap contracte discogràfic i jo estava a punt de tornar a dedicar-me a pintar cases, que és el que feia en aquell moment per guanyar-me la vida. Pensava en anar a estudiar a l’escola de medicina, així que vaig tornar a la universitat. Aleshores em vaig traslladar a viure més al nord, en Fat Mike vivia a San Francisco, i jo vaig anar a viure amb el meu pare allà al costat.

Un dia, durant el concert de The Real McKenzies o algun grup així, vaig veure en Fat Mike parlant amb un grup d’amics meus. Ja l’havia conegut abans, però ell mai se’n recorda. Li va costar uns quants cops més! Tenia una demo en cassette dins el meu cotxe, que estava aparcat davant de la sala, i vaig pensar, i si la vaig a buscar i la hi dono? Els meus companys de grup es quedaran al·lucinats si ho faig. Feia poc que havia començat el seu segell Fat Wreck Chords, ho havia llegit al fanzine Maximum Rock’n’Roll, així que m’hi vaig acostar i li vaig dir: “Mira! Aquesta és la meva banda”. En aquell moment ens dèiem Section 8, i li vaig donar la demo que havíem enregistrat uns quants anys abans, majoritàriament hi havia tot el material que posteriorment va aparèixer en el nostre primer disc, però algunes cançons tenien un aire més metal. No esperava que em donés cap resposta, fins que al matí següent, ell em va trobar! En aquella època no hi havia telèfons mòbils així que no sé com va aconseguir el número de casa el meu pare. Em llevo al matí per anar a treballar i el meu pare em diu: “Hi ha un tal Fat Mike al telèfon” i era per dir-me que li havia encantat el cassette i que volia treure’ns el disc. Vaig dir que li tornaria la trucada i vaig avisar els meus companys de grup, va ser genial!



A: És de pel·lícula! I com va ser que us veu canviar el nom de Section 8 a Lagwagon? He sentit que el vostre nom d’ara té a veure amb una història de quan anàveu a la escola, i que per algun motiu, sempre arribàveu tard. 
J: Tot va ser culpa de la meva mare, la conductora de la nostra furgoneta familiar. Tothom se n'havia anat de l’escola, com una hora abans o així. Els pares havien recollit tots els nostres companys, però nosaltres encara érem allà, asseguts a la porta, esperant que vinguessin a per nosaltres. Aleshores apareixia ella, amb la petita furgoneta, i el meu germà li cridava: “Aquí ve la lagwagon!” (Una traducció aproximada seria la furgoneta retardada o amb retard). Així que es remunta a quan era petit.

Després, quan vam començar a anar de gira amb Section 8, teníem un petit autobús com aquells que als Estats Units es fan servir per portar els minusvàlids i els nens especials a l'institut. L’anomenàvem Lagwagon perquè tota la estona s’estava fent malbé. El motor es trencava i el gegant de la nostra banda, l’home "muy grande", és un gran mecànic, així que sempre aconseguia arreglar-lo. En Fat Mike ens deia que havíem de començar a pensar en canviar de nom, però nosaltres li contestàvem: “que et fotin, bro! Ens diem Section 8 i tot gira al voltant de tornar-se boig!” La cosa va canviar quan estàvem de gira amb NOFX per Califòrnia i la part occidental dels Estats Units. En aquella època el rap gàngster de N.W.A. estava molt de moda. Aquella banda, a part de moltes altres del sud de Los Ángeles, feien por a alguns nois blancs, però a nosaltres ens encantaven. Dèiem “Wow! Són genials, canten sobre matar gent!” Era una merda que molava. Aleshores va ser quan, en entrar a una botiga de discos, vam veure un pòster gegant amb la fotografia d’uns negres impressionants i duríssims que deia “From Compton: Section 8”, ens vam quedar de pedra.

Abans ja ens havíem trobat gairebé tres grups més que es deien Section 8, però tots eren de punk-rock. Un era de Portland, un altre potser era de Vancouver, tots eren del nostre estil o de la nostra regió. I dèiem “Bé, no són tant bons com nosaltres”. Estàvem molt orgullosos del nostre nom, saps? Fins i tot una d’aquelles bandes tenia un 7”quan nosaltres encara no havíem publicat res amb una cançó que es deia “Fat, Drunk & Stupid” i molta gent venia als nostres concerts, ens la demanava i els hi dèiem “Les nostres lletres no són tan estúpides com aquesta!”. Així que tenir aquell nom, ja de per sí era un problema. Fins que vam veure que era el d’aquell grup de rap gàngster, i vam pensar, val, ells guanyen, se’l poden quedar. No discutirem pas amb aquests homes.

A: Hauria sigut divertit que us aprenguéssiu “Fat, Drunk & Stupid” i quan us la demanessin als concerts els la toquéssiu! 
J: Ho hauríem d’haver fet, però no era una bona cançó.

Pax: En aquella època no hi havia internet, com sabíeu que hi havia un altre grup a Portland amb el vostre mateix nom? 
J: Bé, anàvem de gira i els nois del poble que venien al concert, com que no hi havia internet, et deien: “Ei! M’encanta el vostre EP”, i nosaltres contestàvem: “No som nosaltres”. Així és com ens n’assabentàvem. Si hi hagués hagut internet, s’haurien solucionat tots aquests problemes, perquè segurament el tio de Compton ho hauria mirat i hauria vist que el nom ja estava registrat. Quan et trobaves en aquests casos de duplicació d’un mateix nom, havies de quedar i discutir quin dels dos grups se’l quedaria. Així que quan vaig veure el pòster de rap, vaig pensar que no volia discutir amb aquells tios. Potser ens haurien acabat disparant o alguna cosa així! Vam decidir fer una llista gegantesca de noms, i n’hi havia de realment estúpids, com ara Red Scent. M’encantaria recordar quins més n’hi havia! Segur que alguns eren molt millors que Lagwagon, però va ser l’únic nom que tots els membres de la banda van dir: “Meh! Està bé” i a en Fat Mike també li agradava per alguna raó que no recordo. També ens engrescava veure com els alemanys pronunciaven (imita l’accent alemany) “Lagwagon!”.



A: Ara que ja sabem la història de Lagwagon, volem saber una mica més de tu. Hem trobat que hi ha un munt de referències de pel·lícules als teus discos, especialment a Trashed i Let’s Talk About Feelings. Ets un gran cinèfil? Ens podries recomanar les teves preferides? 
J: I tant! Mira, normalment no sóc gaire fan de les adaptacions de llibres al cinema, la majoria de vegades penso que no són tan bones com l’original, però hi ha un parell d’excepcions. Una d’elles és "One Flew Over The Cuckoo’s Nest" era una de les meves pel·lícules preferides quan era petit, és fantàstica! La novel·la d’en Ken Kesey és bona també, però penso que la pel·lícula és millor. Un dels meus llibres predilectes és “To Kill A Mocking Bird” i la versió cinematogràfica també és increïble! Bé, sóc vell, segurament t’anomenaré una pila de pel·lícules que miraria el teu avi.

A: (riures) No pateixis! 
J: Crec que si en vols de menys famoses, “Road House” és molt bona, amb en Patrick Swayze. Pilla’t una birra i prepara’t per riure amb una pel·lícula que no es una comèdia! Amb l’Spike de The Gimme Gimmes tenim una llista de les nostres preferides, però cap d’elles està considerada una bona pel·lícula. Tens les teves preferides i desprès tens la llista de les que t’agraden, però per el gran públic són dolentes.

A: Sí, són els anomenats “plaers culpables”. 
J: Oh, sí! I la llista és llarguíssima i plena de referències "cutres" com “Tango & Cash” o “Road House” que són meravelloses! Aquesta última segurament l’he vista com tres-centes vegades. En moltes gires me la poso i puc recitar, literalment, els diàlegs de tota la pel·lícula. “Shakes The Clown” també és hilarant. Passa en un poble fictici que es diu Palookaville, on hi viuen tots els pallassos, i s’emborratxen en un bar anomenat The Twisted Balloon, com els animals que fan amb els globus. Tots estan beguts i són uns imbècils, odien els nens i es barallen amb els mims.



A: Tothom odia els mims! 
J: Els pallassos odien els mims i quan els veuen criden: “És un mim!!!”, i els persegueixen per pegar-los. Hi surt en Robin Williams, que ho fa genial! Aquestes coses de les que et parlo no són cinema per definició, crec que entrarien dins la categoria de 'merda' (riures). També m’agraden les pel·lícules que em fan plorar una mica. Sóc com una mena de bebè, puc plorar mirant anuncis i coses així. Has vist la pel·lícula d’animació “Up”?

A: Sí, als primers 5 minuts ja estava plorant! 
J: Quan l’avi està mirant l’àlbum de fotos i penses, quina gran aventura! Em vénen ganes de plorar ara i tot! És divertit, perquè miro aquestes pel·lícules amb la meva dona i la meva filla, i en veure’m així, em diuen: “Oh, Déu meu! Mira mama, el pare està plorant un altre cop. Papa, què coi et passa?”, i jo contesto: “és tan trist!”. Sóc una persona sensible!

A: No parlem més de coses tristes. Parla’ns del teu projecte One Week Records, com va començar? També ens agradaria saber quina ha estat la millor experiència i quina la pitjor. I no s’hi val dir que va ser en Chris, perquè està aquí davant! 
J: (Riures) Quin tipus de pregunta seriosa és aquesta si me la fas amb ell davant? Perquè ara no podré dir la veritat.

C: Digues que la meva va ser les dues coses, així guanyes temps!



J: No, de moment no he tingut cap mala experiència, és cert. Vull dir que tots els discos han estat molt gratificants de fer. Me les he arreglat per portar a casa meva només persones que m’agraden de veritat, i el seu cas no va ser una excepció, vam connectar a l’instant i va ser molt divertit. La premissa de tot això està dissenyada per no ser gens estressant. Potser no tens molt de temps per fer deu cançons. L'última que vaig fer va ser de cent-vint hores en una setmana. Vam dedicar divuit hores al dia per poder acabar el disc i va ser difícil. Però tot hi així, va ser un àlbum molt entretingut de fer.

El propòsit d’aquest segell per a mi és, primer de tot, que no sigui una discogràfica, més aviat un segell de sessions. No contracto bandes. No fabriquem còpies físiques, no hi ha vinil, no hi ha cd, i no ho distribuïm mitjançant iTunes, tenim la nostre pròpia plataforma. La idea és buscar una manera d’aconseguir que no sigui car, així podem compartir els diners de manera igualitària amb l’artista.

No va només sobre la producció d’un àlbum. La majoria de discos moderns estan massa produïts avui en dia. L’auto-tune a les veus és tant comú que si en un determinat moment quadres artificialment els cops de la bateria, afines les guitarres perfectament i totes les veus són com un teclat, sona tot igual. L’art hauria d’estar sempre relacionat amb la imperfecció. Persones sent imperfectes de maneres diferents, això és el que ens fa especials. Crec que encara hi ha prou gent que es preocupa d’escoltar coses que tinguin convicció i siguin actuacions pures. Aquests One Week Records són principalment actuacions en directe: posem un micròfon o dos, el músic toca una cançó i ho fa fins que ho tenim. En el cas d'en Chris, ho va aconseguir a la primera presa, perquè ell és genial. Vam fer el disc en quatre dies i mig!



Pax: I sempre són deu cançons en una setmana? 
J: També hi ha un altre projecte que es diu One Weekend Record on gravem cinc cançons en tres dies, al llarg d’un cap de setmana.


C: I sents la pressió! Hi ha també un factor important, i és que probablement totes les persones que han participat en aquests One Week Records estan molt emocionats de treballar amb en Joey Cape. I jo no sóc una excepció. Crec que vols tocar bé per tu mateix, per aconseguir un bon material, però alhora, també perquè ell és l’home que està al càrrec. Ha muntat un estudi genial, que és còmode i divertit, a més és fàcil treballar amb en Joey perquè és un gran compositor. Moltes vegades els productors no escriuen les seves pròpies cançons.

J: Sí, sí, té raó. Sóc un gran compositor.

C: (Riures) Ho ets! En aquests últims temps, hi ha molts productors que produeixen discos però que no composen o enregistren la seva pròpia música. Treballen per la música d’altre gent i també és una bona professió, per descomptat. (Dirigint-se a en Joey) Tu tens altres talents i tot recau en aquesta perspectiva de saber el que vols afegir al teu propi projecte i pots incloure-hi altre gent a dins. Depèn de l’artista que estàs gravant, però desprès, la teva experiència, punt de vista i saviesa ajuden a crear un bon resultat final.

J: Sempre m’ha agradat produir i ho he estat fent durant molt de temps. Crec que no sóc una persona que només vulgui vendre discos, que en la era en què vivim, és molt complicat. No vull parar de ser creatiu i avançar, tot i que seria difícil viure només treballant com a productor. Però, alhora, intento crear una manera de poder continuar fent discos amb altre gent, perquè sóc molt partidari de les col·laboracions. M’encanta treballar amb la música d’altres persones. Escric cançons tota l’estona, però és diferent quan treballes amb el teu propi material. D’alguna manera és valuós, però hi ha alguna cosa realment meravellosa quan escoltes el treball d’algú altre i hi has de treballar tu també, és molt gratificant. Mires l’artista, escoltes la seva música i intentes figurar-te com és la seva ànima. Què posseeix aquest noi, o aquesta noia, d’original i com puc fer que li surti completament a fora? En el cas d’en Chris, té a veure amb la seva veu. Té una veu excepcional i única quan canta als seus discos acústics. No sé si heu sentit el seu àlbum, però sona igual que una senyora vella negra!

A: I és un home blanc i jove! (Riures) 
C: És la cosa més rara que m’han dit mai!



J: És increïble! Recordo escoltar les seves demos i pensar “Què cony passa? Ha contractat algú per cantar aquí?”

A: “...deu estar posseït!!?” 
J: Sí! Té molt de talent, així que va ser agradable utilitzar la meva experiència per dir-li a algú “estaria bé allargar aquesta part, perquè funciona bé amb la cançó o potser escurçar aquesta”. Vam treballar conjuntament amb els arranjaments, les lletres, totes aquestes coses que gaudeix-ho fent. I quan no es tracta de la meva pròpia música, encara m’agrada més!

A: Quan cooperes amb algú altre, n’aprens un munt, i pel que estàs dient, crec que ets un bon productor, perquè t’agrada fugir d’allò comú i buscar els trets més específics i personals. Està bé que no vulguis que totes les teves produccions sonin igual, perquè a tu t’agradi només d’una manera concreta. 
J: Sí, hi ha molta tècnica implicada en la producció d’un disc. Només la forma en la que col·loques els micròfons o les diferents maneres de comprimir el so... tot és art i matemàtiques, i sóc addicte a les dues coses! Potser el millor de començar aquest segell és que fins ara tenia una vida bipolar. Tinc la meva vida familiar i també vaig de gira. La meva dona i la meva filla no coneixien molts dels meus amics, perquè mai venien a casa. Ara hi vénen, s’hi estan tota una setmana i fem el cafè tots junts al matí.

A: I coneixen la Pepsi! 
J: I la Pepsi plora una mica quan marxen! (imitant la veu) “Oh en Chrissy se’n va!”.

A: “Tiet Chris, no marxis!”.
C: “Sembles una senyora vella negra!”. (riures) 

A: I una última pregunta, només has de contestar sí o no. S’emborratxarà en Randal aquesta nit? 
J: Probablement sí.

A: Sí o no? 
J: “Sí, señorita!”. (Riures) 



Fotografia de portada: Pax Puig  
Text: Victor Saldaña i Aïda Camprubí 
Correcció: Pablo Gerschuni

1 comentari:

Luis B ha dit...

BRUTAL !! M'ha flipat !! enhorabona