22 d’abr. 2015

EL CIRC DE L'INDIE


Pequeño circo: Historia oral del indie en España
Nando Cruz
Any: 2015
Editorial: Contra



Entenc que les paraules canvien de sentit amb el temps i l’ús, però tinc un petit problema amb això de l'indie per definir un estil de música. Em fa una mica de fàstig i alhora, per escarni dels meus propers, jo encara em sento identificat amb la paraula. Per mi indie és una manera d’entendre tot el que envolta la música i com ho gestionem. És una forma de fer les coses que necessàriament infecta la música però que no té perquè definir-la estèticament. Un disc d’electrònica o de reggaeton pot ser indie, no es tracta tan de la música com de les idees que pretén transmetre: autogestió, feminisme, cooperativisme, solidaritat, localisme, esperit llibertari,... encara crec que hi ha parcel·les de la nostra vida que no tenen perquè ser controlades per “l’ogre corporatiu” i que l’aspiració del indie hauria de ser sempre la de fer créixer aquestes parcel·les fins a fer-lo desaparèixer. Ho dic una mica així a lo burro, ja ho sé, però aquest va ser el meu primer conflicte amb Pequeño circo: Historia oral del indie en España. Passaven les pàgines i res de res de la meva idea utòpica del indie.

La primera meitat del llibre va passant per pobles, ciutats i malauradament la història es va repetint: un grup de joves que es volen diferenciar del corrent imperant (mal) copiant grups de fora, una sel·lecció de grups de fora d’una estètica molt determinada, clar. El seu discurs és estrany: calquen les cançons d’uns però somien amb la vida dels altres. A gairebé totes les localitats per on passa el llibre els grups desitgen fitxar per un subsegell de multinacional, des del primer dia! Això és el primer que em va cridar l’atenció del llibre, la falta total de compromís amb res més que no sigui una estètica i la pela. Grups que gairebé no surten d’Andalusia perquè fora d’allà no els paga cap partit polític ni ajuntament, reunions amb A & R de multinacionals per gravar una maqueta i algun tímid experiment amb l’autogestió que gairebé sempre acaba malament per culpa de l’ambició de cada grup per separat. Tot això que acabaria desembocant en aquest individualisme una mica pijo que critica Victor Lenore al seu Indies, hipsters y gafapastas, un indie que és només una estètica tancada sense cap intenció política o de canvi.

Tampoc no m’enteneu malament, Pequeño circo… no és ni molt menys un llibre descoratjador. És ple de moments i escenes que omplen els pulmons i fan ganes de posar-se a fer coses. Tota l’escena de Euskadi amb les gires per Gaztetxes és molt inspiradora, així com la preocupació del Luis Calvo (Elefant) per crear una escena sòlida que pugui créixer i aprofitar la feina comuna (us aviso que s’emporta més d’un disgust i de dos), la creació de una escena al voltant d’un programa en una radio lliure a Gijón o les ganes de fer comunitat dels grups de Saragossa, probablement els més arrelats i d’esquerres. Però sobretot un veu tota la deriva d’aquests grups i se n’adona de la necessitat de construir alguna cosa que sobrevisqui a l’ambició estètica de cada artista, que pugui servir a tothom i on independència no vulgui dir “gravo el que vull” sinó fem el que tots volem i ens sembla bé fer.

El llibre comença molt emocionant amb la història dels dos Josetxos, Josetxo Ezponda de Los Bichos i Josetxo Anitua de Cancer Moon, dues persones fora de temps i de lloc, amb un compromís molt bèstia i autolesiu amb el seu art. Crec que és un gran encert començar amb dues persones tan especials i desconnectades amb el que vindria. A partir d’aquí, i a través de més de 100 persones entrevistades, el periodista Nando Cruz endreça la història primer per localitats i després per temes en dues parts diferenciades. A la primera, la més emocionant, s’explica com es crea una escena a cada lloc, amb la seva personalitat i tarannà; i la segona gira al voltant de eixos temàtics: els festivals, els segells, la premsa, la ràdio... i com aquesta perversió de la idea original de l'indie va posant fi a gairebé tots els grups i possibilitats de crear alguna cosa bonica i útil per algú que no fos un mateix: tractes amb editorials multinacionals, anuncis a la tele amb grans marques, festivals amb comportaments mafiosos, mitjans mirant-se el melic, segells que no paguen, més d'una denuncia, un parell de pelotazos, una mica de tonteria i també bastant de riure.

A Pequeño circo són els protagonistes qui revisen la seva pròpia història. Entre els músics, mànagers, amos de segells, fanzineros, locutors de ràdio i directors de revista hi ha veus cruels que qüestionen la validesa de tot plegat, hi ha amargor i certa tristesa, però també veus tan divertides com la dels membres de Los Planetas totalment fora de la realitat, o persones tal lúcides com la Teresa Iturrioz o Luis Landeira del Mondo Brutto, protagonista d’algun dels moments més còmics i més penosos alhora d’un llibre que passa volant, com el revers tenebrós de “Nuestro grupo puede ser tu vida” de Michael Azerrad.

I si em permeteu, el Nando ha fet broma amb el títol del llibre dient que es podria haver dit “Por favor págame”, però jo em vaig passar tota la primera part de la lectura cantussejant aquest vers definitori de J Irizar Toca La Batería: “Copias lo que crees entender de grupos en inglés”. Us avanço que el nivell de idiomes era més aviat baix...

Fotografia de portada: Contra
Text: Quique Ramos
Correcció: Marta C.