10 de març 2015

LLEGIR I ESCRIURE: LA VISITA, ENRIC VIRGILI

La visita
Enric Virgili
Any: 2014
Editorial: Les Males Herbes

He vingut a aquesta vida
amb un propòsit secret
que a poc a poc he oblidat.
Ara estic obert a tot.

Enric Virgili, El Mamut (Edicions 62, 2004)

Aquest llibre potser no hauria vist mai la llum si en Ramon Mas no s’hagués trobat un parell d’exemplars de les anteriors novel·les de l’autor, estratègicament situats, a la parada del Mercat de l’Abaceria, a Gràcia. L’Enric Virgili tenia caixes i caixes de Betum (Edicions 62, 2007) i Brunilda (Edicions 62, 2010) que havia salvat de ser reconvertits en paper reciclat per a vés a saber què. Seguint una estratègia secreta, el mateix sentit irreverent de l’aventura que guia molts dels seus protagonistes, els repartia a punts clau de recollida de llibres, expectant potser que algun dia arribés l’hora que fossin llegits amb la fruïció que es mereixien. Però és ara, quan els lectors deuen estar plenament preparats per devorar-los? Darrere el títol analgèsic de La Visita, s’hi amaga una novel·la psicodèlica a l'estil del mateix Burroughs, però quants de vosaltres faríeu gala de llegir-lo si en comptes d’un yonkie homosexual, posseïdor d’una màquina acumuladora d’orgó, fos un professor d’institut, que mai ha disparat a la seva dona, i aparentment corrent?

“Tinc un projecte anodí
per deixar de ser anormal.“
Enric Virgili, El Mamut (Edicions 62, 2004)

Quin crim o excentricitat ha de cometre Virgili per què ens atrevim a convertir-lo en una figura de culte? Analitzant les seves tres novel·les, a part d’un llenguatge poètic, amb molta càrrega metafòrica, hi trobem un imaginari repetit i recurrent: personatges rebutjats i solitaris, canvis de gènere -és home o dona, o tot alhora?-, sexualitat oberta o com a forma de comunicació amb l’altre, l’ancianitat i els secrets que s’hi amaguen, els eclesiàstics, els edificis en runes que es desprenen i s’ensorren, cases o pisos on els veïns ja no habiten, fins que tustes a la porta i sents unes passes a l’altra banda, que et vénen a obrir. És casa meva o és casa teva? Els indrets ens són estranys i familiars alhora. Aquest desdoblament dimensional que ens serveix com a plat principal, provoca mal de panxa, ben bé podrien ser els primers símptomes d’Alzheimer, però no ho saps explicar, empassa't saliva coll avall i segueix llegint.

Què hi ha a La Visita que se’ns fa tan alarmant? Un home viu sol en un edifici enderrocat, entre descampats plens d’andròmines, el qual sembla que és el barri familiar. Tot sembla pertànyer a un univers peculiar, però dintre de la normalitat, fins que arriba la visita. Aquest tema ja l’havia inaugurat a la seva primera novel·la Betum, on deia: “Després d’haver nascut, aquest home va créixer, va prosperar i va decandir-se, fins que un dia van trucar a la porta, i un individu en tot idèntic a ell mateix, va fer-li, sense vergonya, una proposta en veu alta. Sota el llum indecís de l’escala, que es va fondre d’angúnia, van rodolar pel mosaic en postures innobles, entre renills i esbufecs. Després, tots dos van incorporar-se en la penombra, i sense cap elegància. La visita va marxar escales avall, entre els ressons apagats dels mugits i els gemecs, i ell va acostar-se, entresuat, a la porta del pis del veí, un pis desocupat, on no vivia ningú.”

En aquest cas, el visitant que no és un, en són tres i a més, tenen llengües retràctils, supera la temàtica del desdoblament de personalitat, i inaugura el concepte d’un triple malèfic. Encara va més enllà, quan un amic que apareix en acció es menja una porta, i l’obre a altres realitats per les quals pot transitar lliurement. Com qui es menja un tripi, l’immoble passa a tenir dimensions paral·leles on viuen sensuals dones dentudes i sortides al camp, amb els seus rierols, grills i ocells. El text s’omple d’una sexualitat exuberant, alliberada i a vegades mòrbida, el protagonista, del qual no sabem el nom, -potser és l'autor? o el nostre?- pren la fruita quan la troba i no pateix per si pot ser verinosa (o si li pot clavar els ullals a la mà).

No m’agrada dir que la narrativa d’en Virgili és de l’absurd, tot i que el seu contingut críptic, hi sembla encaminada. Els simbolismes dels quals no he pogut treure l’entrellat deixen entreveure que s’hi amaga més d’un concepte digne d’assaig, però també es pot prendre com un viatge intern pel lector, convida a perdre’s i a meditar cap endins, tal com fa el personatge principal, que potser per aquest motiu se’ns dirigeix en la primera persona del plural, incloent-nos en el seu diàleg intern que també passa a ser el nostre.

Una possible conclusió està plasmada dins el text mateix, “Amb una mà enguantada, de nit i sol al costat del riu, un home es planteja fins a quin punt, si hagués estat casat, hauria hagut de trobar-se en una situació tan galdosa. Sense oci per desbarrar i sense cap necessitat de sortir a donar un volt a deshores. Ara estaria enllitat i cofoi. Les visites inesperades haurien estat molt més escadusseres, o del tot inexistents. Perquè un home casat no atreu pas la triple visita ni l’amic dissecat. I, si es produís, els efectes haurien estat molt menys expressius. Les parets no els cauen als pares de família.” Però després d’aquesta reflexió no sembla pas que se’n penedeixi, més aviat incita a agafar un martell i començar a enderrocar les parets del menjador.


Fotografia de portada: Les Males Herbes
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.