16 de març 2015

LLEGIR I ESCRIURE: LA CHICA DEL GRUPO, KIM GORDON



La chica del grupo
Kim Gordon
Any: 2015
Editorial: Contra

Durant quant de temps pots seguir desbordant intensitat abans de convertir-te en una persona amanerada i deshonesta?
Kim Gordon - “I’m Really Scare When I Kill In My Dreams” (Artforum, 1983)


És curiós, i irònic, que el títol del llibre sigui la pregunta que més detesta Kim Gordon: què se sent en ser la noia del grup? Per què la vols fer sentir diferent preguntant-ho? Compartim la mateixa descàrrega expansiva que la resta dels membres, les mateixes sensacions i el mateix sentiment de pertinença, si nos fos perquè gent com la que ho pregunta s’entesta a marcar la diferència. Talcom l’artista explicava al periodista Ignacio Julià, a Estragos de una Juventud Sónica(Alternia Editorial, 2013), “no veig que el meu rol com a dona en una banda sigui diferent de la meva funció en escena. Em refereixo que entenc la importància de transmetre una personalitat individual més que sexual”, però, al cap i a la fi, és ineludible que s’interessin pels rols de gènere, seguint el fil de les seves pròpies paraules: “les dones són anarquistes per naturalesa, perquè en molts aspectes estan fora del sistema.” Hauríem d’eludir aquest tipus de preguntes, com si no existissin, o respondre-les per afirmar la nostra legítima potestat? Sens dubte el llibre dóna moltes pistes de la seva teoria contra els rols de les dones a la societat de consum, però la Kim més feminista no és la Kim de la qual us vull parlar. Hi ha una part més humana que s’amaga sota la primera impressió del text. Destapem-la!

Per a l’allau de lectors més sensacionalistes, ella esgrimeix delicades declaracions sobre Kurt Cobain, Courtney Love, Kathleen Hanna, Madonna o Lana del Rey, entremig de comentaris com “Nova York és una ciutat col•locada d’esteroides. El MoMA és com una gegantesca botiga de regals de midtown.” A les seves memòries desfilen una galeria de personatges públics com Dan Graham, John Knight, el cineasta George Manupelli, Mike Kelley de Destroy All Monsters, Tony Ousler, Richard Prince, l’escriptor Greil Markus o Isa Genzken i el seu marit Gerhard Richter, responsable de la portada de Daydream Nation i del single “Dead Valley 69”. És un receptari de tot allò que cal conèixer o investigar. Però deixem de banda les anècdotes! És erroni pensar que són un dels principals atractius de llegir la seva biografia. Hi ha un contingut críptic, l’encoberta declaració d’una persona discreta que per escriure fa servir un joc de miralls.

No és una obra sobre Sonic Youth. Explica els discos, les portades i algunes de les cançons, però només centrant-se en els punts que són del seu interès, no espereu una detallada descripció al respecte. Passa de puntetes per la seva relació amb Lee Ranaldo o Steve Shelley, i els altres membres eventuals del grup. Constantment fa referències a artistes, escriptors, dissenyadors, actors, bandes, llibres, i pel•lícules. Val més tenir a mà un espai on anotar-ho tot. És una bona manera d'encadenar la vida de la Kim segons el que li interessava a cada moment. Ara, conèixer els seus veritables sentiments, això és una altra cosa!

You're not so free to be so unprotected
A secret Mona Lisa hides behind her smile.
Sonic Youth - Disconnection Notice de Murray Street (Geffen, 2002)

“La gent em diu que, quan actuo, sóc opaca, misteriosa, enigmàtica o inclús freda. Però més que qualsevol d’aquests adjectius, sóc summament tímida i sensible, com si pogués sentir totes les emocions que s’arremolinen en una habitació. I creieu-me quan us dic que, una vegada traspassada la meva figura pública, no tinc cap altre defensa.”Així és com ella agafa un bisturí i rasura delicadament la seva cuirassa hermètica, de mica en mica, ensenya la seva part més humana. Analitzant els seus traumes, es mostra vulnerable i fa que la vulguem protegir sota la nostra plomada ala d’ocell.

Pocs sabíem que havia passat la seva preadolescència entre Los Ángeles, Hawaii i Hong Kong, soscavada sota l’ego del seu germà granKeller, posteriorment declarat esquizofrènic, qui curiosament porta el nom d’un avi banquer i estafador que havia estat a la presó. Dedica unes poques línies a descriure un sentiment que ens apropa al que podria estar sentint ella, quan diu que en interpretar “I Love You Golden Blue” sempre se li fa un nus a l’estómac. És un moment catàrtic i dolorós, escoltar i també veure aquest vídeo de la cançó, després de llegir que està dedicada als homes que amaguen els seus sentiments, els qui han marcat la seva vida. Sobre la pantalla es projecten imatges del seu germà quan era petit i de la seva família durant les vacances. En un instant determinant, veiem en Keller fent veure que toca l’air guitar amb un bastó, paral·lelament, a sota, la Kim canta i empunya el baix. “Don't blush, it's just the wind outside. Don't rush to be by my side.”



A les fotografies apareix una nena que no riu, i són molt reveladores. Veiem la seva boca segellada, els llavis sempre junts i estirats en un esbós de somriure glacial, mentre la mirada, entre analítica i expectant, és un mirall de qui té a davant, no una finestra a la seva ànima, que sembla encongir-se en un racó inescrutable, més endins. Podem veure aquest afany per mostrar-se a ella mateixa en aquesta col•lecció de vídeos enregistrats durant l’any 85, recentment recopilada i comentada per Pitchfork. La Kim apareix com una petita bestiola espantada, portada a una situació límit, trobant-se a ella mateixa sobre l’escenari i disposada a atacar.Sofia Coppola va saber-ho posar amb paraules, descrivint-la amb“la capacitat d’extreure poder on abans només hi havia debilitat.”La seva valentia era encomanadissa, “la Kim em va fer sentir acceptada d’una manera que mai havia sentit abans. Ella creia que seguia el bon camí. Tota aquella merda era molt més fàcil de portar sabent que estava del meu costat” explicava Kathleen Hanna, de Bikini Kill.



Un altre dels moments altament evocadors és quan parla de “Superstar” la versió de The Carpenters que van gravar per a un split. Recorda que li agrada molt com la canta la seva exparella, en Thurston, que apareix al videoclip amb el mateix micròfon daurat que duia Karen Carpenter en el seu vídeo de l'any 1971. La Kim es refereix a ella com una noia anul·lada sota la pressió de la família, del seu germà amb qui compartia la banda, i també de la premsa. En un dels plans podem veure la mateixa Kim emulant-la darrere de la bateria. Sabem la importància d’aquesta figura, a qui també van dedicar la peça “Tunic (Song For Karen)”.



Els capítols finals de la biografia són dolorosament sòrdids, el pitjor que podies témer acaba passant. Finalment exposa tota la brossa de la relació. Però també es catalitza i es fan més patents que mai les seves inquietuds artístiques; no para de fer referències a obres, instal·lacions i performances en les quals es veu involucrada un cop passada la ruptura. La seva filla Coco té la seva pròpia banda, Big Nils, i ha marxat del niu per estudiar a l’Escola d’Art de Chicago, seguint les petjades de la mare. La Kim, per descomptat, no s’ha quedat parada sinó que ha lluït com mai tocant amb John Cale al tribut de la Velvet Underground a l’Acadèmia de la Música de Brooklyn, anant de gira europea amb la compositora experimental Ikue Mori, formant part de les sèries musicals “Face The Strange” al Museu d’Art Contemporani de Chicago i publicant el seu àlbum debut amb Body/Head, banda que vam poder veure de prop al passat Primavera i que va provocar reaccions molt extremes entre el públic.

Cal acabar la ressenya amb el capítol que comença el llibre, la descripció del seu últim concert al SWU Music & Arts Festival de São Paulo el 2011. “Tenia la impressió que cada concert de no-wave era precari, sentia una coïssor a les galtes, perquè sabia que el grup que estava actuant sobre l’escenari es podria dissoldre en qualsevol moment” explica la Kim sobre els seus primers concerts dins l’escena novaiorquesa. No hauria pensat mai que seria la mateixa sensació que ens atrapa en veure l’últim concert de Sonic Youth, penjant, testimonial, a Youtube.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.