20 de març 2015

L'ACOMODADOR #73 · EL CALVARI IRLANDÈS


Sonarà a tòpic terriblement recurrent i barat, però no per això s’ha d’evitar dir-ho: corren temps molt difícils per als qui pretenen viure ancorats en l’esperança i la fe en la raça humana. Dia rere dia, qualsevol ullada a l’actualitat internacional revela nombrosos exemples arreu del planeta que s’encarreguen de corroborar-ho. No obstant, a vegades no cal buscar successos a gran escala per adonar-nos d’aquesta degradació moral, sinó que la més petita de les comunitats, al lloc més remot d’una illa ja pot contenir-ne tots els elements. Calvary, segona pel·lícula de John Michael McDonagh, ens trasllada a una apartada localitat d’Irlanda on la calma i bellesa de l’entorn amaguen una profunda obscuritat dins de cadascun dels seus habitants. La trista mirada del seu capellà, que mira de redreçar la seva parròquia, ens en dóna una visió crua, contundent i fins i tot un punt irònica. Un enfoc que, un cop finalitzat, requerirà certa recuperació emocional.

Corren temps que conviden, doncs, al cinema negre, a les històries de realisme desencoratjador, on la voluntat bondadosa té molt difícil la victòria. I Calvary fa tot honor a aquesta condició, a la qual suma les implicacions religioses presents en el seu títol. Tot i que l’escena pròpiament de confessionari és només la primera deu n'hi do quin diàleg inicial, el film és en realitat una successió de confessions que van construint poc a poc la trama; unes converses on la gravetat no resideix únicament en la naturalesa del que s’explica, sinó en la lleugeresa i indolència amb què es fa. Una cura de realitat amb la qual el capellà va sospesant la veritable realitat que l'envolta, i que fins i tot el pot fer entendre per què un dels feligresos ha de voler matar-lo com a contraprestació de quelcom terrible. Massa ferides per tancar, massa desgràcia i massa frivolitat vers allò considerat correcte i allò que no. En efecte, un autèntic camí del calvari per al protagonista.

Calvary és una pel·lícula que confia totalment en una estructura a priori poc atractiva: diàlegs constants sobre històries personals, comptades escenes amb cert impacte visual i ritme generalment pausat. No obstant, John Michael McDonagh aconsegueix crear una atmosfera de tensió calmada i de constant desconfiança que no permet l'ensopiment de l'espectador. El director juga amb els vastos paisatges de la costa irlandesa com un personatge més, de forma que la seva bellesa es va entristint per moments, fins a convertir-se en inhòspita i quasi agorafòbica. I és que, per molt espectacular i alliberadora que pugui resultar en un principi, quan una terra és habitada per persones fosques, també s'acaba tenyint de negre. A Calvary, la càmera de McDonagh ho emfatitza empetitint els personatges als enquadraments, fins i tot en escenes interiors, on el seu entorn sembla que els vulgui fer fora del pla.



Abans, però, el director s'encarrega d'apropar-nos al protagonista, encarnat per un Brendan Gleeson que es consolida com el millor actor irlandès del moment. Deixant de banda l'existència o no de conviccions religioses en l'espectador, Gleeson converteix el Pare Lavelle en l'únic reducte al qual aferrar-nos dins de tot l'univers de Calvary; l'únic que ens transmet una veritable proximitat. I ho fa sense necessitat de grans escarafalls, expressant darrere la seva frondosa barba la mirada trista, fatalista i cada cop més frustrada i resignada d'aquell qui, simplement, desitja que el món funcioni de forma millor. Per a la caracterització de la resta de personatges, el film compta amb bona part del millor planter irlandès actual, com Aidan Gillen que estrany es fa veure l'alcalde Carcetti de The Wire així, Chris O'Dowd, Kelly Reilly o Domhnall Gleeson (fill de Brendan). Tots ells aporten talent a l'hora de caracteritzar uns personatges que, en la seva majoria, resulten detestables.

Calvary és una obra eminentment dramàtica, que no deixa massa concessions a l'hora de pertorbar l'espectador, encara que sigui amb una breu història explicada per un dels secundaris en un moment donat de la pel·lícula, però són les insercions d'humor negre de John Michael McDonagh les que aporten la veritable amargor. Aquesta sensació de treure ferro al que està passant, de desdramatitzar-ho, dóna la veritable perspectiva a la història, la que fa esbufegar un cop acabada. L'humor irreverent i polèmic, tot i que amb un to molt més orientat a la comèdia, ja era un element important a l'opera prima del director britànic, El Irlandés (2011); amb Calvary, McDonagh fa una clara evolució cap una visió molt més dramàtica i tràgica. En realitat, es tracta d'un gir que no surt del seu retrat de la societat irlandesa, que ja no quedava massa ben parada en aquell primer film, i que aquí mostra la seva vessant més traumatitzada i abocada a la perdició. Potser sí que el millor és fugir-ne.



Fotografia de portada: ft.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pol Camprubí

1 comentari:

Males Herbes ha dit...

EXTRAORDINÀRIA!!!