3 de març 2015

LA DEESSA ESTÀ ON ÉS VENERADA

Wind Atlas
Lingua Ignota
Any: 2015
Discogràfica:Burka For Everybody
“Don’t give up, there are hidden valleys you have not visited yet. Await, there are olive trees that you have not shaken yet. Listen. Keep listening.”

“Hidden Valleys” de Wind Atlas - The Not Found (Boston Pizza, 2013)

En un sibil·lí vaticini a “Hidden Valleys”, Wind Atlas ja profetitzaven el que seria el seu pròxim disc, allò que encara no havien trobat acabaria per ser descobert. Espera i escolta, hi ha moltes oliveres que encara no has sacsejat, hi ha valls amagades que t’hem de descobrir. I com deia Machado, en una poètica al·legoria de la terra és de qui la treballa, el resultat pertany als fidels del camp, a l’arada i al molí, als que mostren el puny al destí. Després de dos anys d’indagar en el seu so, passar de duo a quintet, per finalment interpretar “Bronwyn, n” de Cirlot al Festival Ex-Abrupto, arriba el moment per a la banda de mostrar com han ampliat el seu ventall sònic en un nou disc on s’endinsen dins les ancestrals terres de les llengües secretes i el necessari contacte amb la divinitat més pagana -entesa com la part espiritual incompresa que se’ns escapa als sentits més físics i també els rituals més heterodoxos-, a través d’aproximacions als camps més nous del neofolk i l’slowcore. Si en “The Not Found” ja s’albirava que seguien les passes dels mantres de Death in June o s’inspiraven en tractament vocal de Dead Can Dance, descobrim quines han estat les seves noves influències. Deixem que l’ampliació del misticisme que acompanya la formació sigui un punt de redempció pels incrèduls.

El seu segon treball de llarga duració, Lingua Ignota (Burka For Everybody, 2015), pren el nom de la llengua inventada -o qui sap si retrobada gràcies a les seves similituds amb la parla romànica de Mosela- per la compositora de cants gregorians del s. XII Hildegard Von Bingen, i simbolitza el següent pas de l’Andrea, vocalista de la banda, cap a la recerca i experimentació de ‘l’inconnu’. “M'obsessiona la manera que ha tingut l'ésser humà al llarg de la història d'expressar el que és inefable o que no es pot dir, allò que escapa d'alguna manera a un dir lògic intel·ligible. M'obsessiona la manera en què a través del llenguatge -qualsevol tipus de llenguatge- creem mecanismes que parlen de la seva pròpia incapacitat per poder significar. The Not Found ja parlava d'això, i a Lingua Ignota sentia que el cos em demanava experimentar des de les mateixes formes del llenguatge, parlar de tot això des de noves formes de dir, no necessàriament racionals. Volia generar eixa inefabilitat des de la meva pròpia experiència, el meu propi ritual del no-res. Per aquest motiu no em vaig cenyir a un únic llenguatge. Crec que ha estat el pas lògic per mi, el que vindrà després, no ho sé.” És per això, que moltes de les lletres d’aquest nou disc, no es poden traduir en paraules conegudes i l’Andrea amplia el seu camp vocal per a trobar nous sons que continuen posant-nos els pèls de punta.

En la portada del disc trobem un fragment del quadre "The Magic Circle" (1886) del pintor John William Waterhouse, que dóna moltes pistes de l’exercici conceptual i de continguts que Wind Atlas ha dut a terme a través de la música que compon. Segons l’Andrea, “independentment dels significats que se li hagin atorgat a la peça, jo veig una Antígona, una sacerdotessa exiliada de la ciutat fent el seu ritual als extramurs, als límits; celebrant la seva pròpia cerimònia als marges, l'excèntric. Creant el seu propi ordre i les seves pròpies regles; el seu propi cercle màgic. Veig una bruixa realitzant el seu ritual en els marges del sistema que l'ha perseguit i censurat per no cenyir-se a una única manera d'entendre el món i pel seu enorme poder de generar nous significats. Veig una dona creant la seva pròpia noció del sagrat, que no actua des de l'ortodòxia sinó des d'algun lloc molt més íntim i primitiu. Lingua Ignota parla de tot això.” Per la meva part, veig un fort al·legat feminista, i un homenatge no només als desplaçats, sinó a les dones han estat vetades de la seva pròpia capacitat de coneixement i experimentació. Violades, cremades i apartades de la vida pública per por que trenquessin els esquemes.

En l’insert de text que acompanya l’àlbum, hi podem llegir “la deessa reneix del negatiu. Es modela amb les seves mans inacabades. [...] la deessa es fa al mateix temps que se la venera, i es revela, nua i de llot.” Un manifest poètic de com el gènere femení ha evolucionat, primer sota l’ombra imposada de la societat i després desvinculant-se de la condició que se l’hi atorgava, per poder emergir de nou, finalment, construint-se al lliure albir, tal com necessita ser. M’impressiona molt com l’Andrea ha sabut trobar les paraules de l’encanteri que ens transfereix el poder i la capacitat d’alliberació. Sembla ben bé que sigui obra d’un conjur. Els vots, en cas de pronunciar-los en veu alta, podrien donar-nos la força per ser verdaderament lliures. És l’hora que s’escampi el secret!

Comprenent aquestes pautes, no és d’estranyar que la música de Wind Atlas t’inclogui en un ritu particular, et traslladi a la seva pròpia litúrgia secreta. Entrar-hi o no depèn de la predisposició de l’oient. Aquí la missa comença amb l'enigmàticament fosca “Eurydice’s Chant”, en referència al mite  d'Orfeó i Eurícide, que com tota la mitologia grega, té un final nefast. La peça comença amb un riff de baix iniciàtic, sentim les passes d’Orfeó caminant sense poder girar la mirada, i s’amplia, lentament, a la resta d’instruments. Els greus tenen una funció clau també en els cors masculins que serveixen de contraposició, perquè la veu de l’Andrea es pugui projectar encara més amunt. Hi trobem una referència de post-punk gèlid, a l'estil de la primera època de The Cure. També hi ha moments per rememorar The Not Found, amb “The Sun Rises”, la peça que recorda més als seus anteriors treballs. En contraposició hi ha la inquietant i etèria “Hylé”, més pròpia de l’ambient de Grouper, que se’ns presenta com una aparició que no s’acaba de succeir entre els jocs de llum projectats a la paret de l’habitació. La presència sembla allà, però els teus sentits encara no te la mostren. Quin aparell sensible ens podria ajudar a materialitzar-la?

A “Stalker” ens trobem davant un cas de bruixeria, on l’Andrea utilitza un registre invocador, obscur i secret, que mai li havia sentit fins ara. Percussions seques, guitarres mínimes fins que, si tanquem els ulls en un moment concret, ens traslladen als crits de les fetilleres agonitzant a la foguera. El terror dóna pas a “Ecdisis”, d’influències més celtes, que en algun punt determinat poden recordar a la impressionant cantant irlandesa Dolores O’Riordan. A punt de tancar el disc, emergeix l’amenaçadora “Demona”, amb un baix que s’acosta, seguint el camí sigil·lós però implacable, amb la mateixa determinació d’una bèstia ferida, guiat a través de les ombres per la cristal·lina veu de l’Andrea, que balla a punt de caure a l’abisme. Al final, lluny de l’èpica a la qual seria fàcil recórrer per acomiadar-se, apareix “The Joy Of The Auloniad”, on l'única protagonista és la veu, meditant per sobre nostre. A pesar de la llengua desconeguda, podem imaginar el que diu, com ens apropa al cicle regenerador i redimidor de les estacions.

Tornant a afers més terrenals, era de pregunta obligada saber perquè havent-hi tres membres de Boston Pizza Records a Wind Atlas, el seu segon treball surt publicat a la discogràfica Burka For Everybody. En Sergi Alejandre no ha tingut problemes per explicar-nos els dos motius principals: “el primer és que ens venia de gust viure l'experiència del nou disc dedicats absolutament al grup i no haver de fer també la feina de distribució, promoció, etcètera, que comportava. Volíem centrar-nos únicament en la música. El segon és que BFE ens sembla un dels segells més interessants de la península i d'Europa ara mateix i és un orgull que s'interessessin pel nostre disc. A part, són bons amics i sabíem que seria gairebé com treure el disc a casa nostra.”

També hem aprofitat per saber quina relació tenen amb en Sean Regon, de la banda novaiorquesa Cult of Youth, amb qui van compartir escenari el dissabte 28 de febrer a la sala Apolo de Barcelona. La història transcendeix d’un mer encontre el dia del concert: “Arran de muntar la botiga Dead Moon vam estar intercanviant correus amb ell per pillar-li discos del seu segell Blind Prophet Records, que ha tret coses molt interessants. A través de nosaltres va conèixer el festival que muntem (Cønjuntø Vacíø) i es va interessar perquè li portéssim còpies del vinil editat per l’ocasió a la seva botiga de discs Heaven Street, quan la passada tardor vam anar de viatge a Nova York. Ens allotjàvem a Brooklyn, al costat de la botiga, i hi vam anar moltes vegades a comprar-hi. Va ser molt amable i ens va convidar a veure'ls assajar. Tenen el local d'assaig i estudi a la rebotiga de Heaven Street, allà hi han gravat molts grups de Sacred Bones, com Pharmakon o Lust For Youth, per exemple. També vam anar a la presentació del seu últim disc Final Days. Tots ells semblen bona gent i sentim d'alguna forma bastant connexió amb el que fan i el que diuen, per això ens va fer especial il·lusió compartir nit amb ells a Barcelona.”

Després de tantes connexions, de veure com cada una de les peces que envolten el seu disc estan íntimament vinculades per oferir un tot expansiu en el qual han treballat amb tanta cura, és inevitable pensar que és un treball brutal, que transcendirà el fet anecdòtic. Espero que la litúrgia es propagui i Wind Atlas s’acabi convertint en el grup de culte que es mereix. El camp sobre el qual treballen, la recerca del desconegut, és inabastable, però aquesta trava serà la que enriquirà el camí i ampliarà tant la seva música com l’estreta vinculació amb el concepte que a cada pas posen de manifest.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.