17 de març 2015

JANSKY 2.0

Jansky
ÉÈ
Any: 2015
Discogràfica: Primeros Pasitos

A aquestes alçades de segle XXI heu d'estar molt desconnectats del món si no sabeu de què va el concepte del 2.0, però per si de cas hi ha algun/a despistat/da amb els ulls posats en aquest article, explicarem que, a grans trets, té a veure amb l'evolució dels continguts digitals, el canvi i millora d'aquests, sobretot pel que fa als avenços tecnològics relacionats amb la interacció i la interoperabilitat. Una mica el que passa amb Jansky a “ÉÈ”, endinsant-se en nous (per a ells) camins electrònics però mantenint els seus signes d'identitat.

De totes maneres, i fent honor a l'esperit epidèrmic que conserva la música del duo de Palma, en el seu cas seria més just parlar de mutació: encara bells, sensuals, poètics, i nocturns, la foscor cromàtica i el to més contingut que dominava “Un big bang a la gibrella”(2013) s'esvaeix en aquest treball ja d'entrada amb una subtil “Apocalipsi” que sorprèn per la seva amplada i colorit sonor, obrint-se com un ventall decibèlic, i on fins i tot la flauta de Jaume Reus aparca la seva característica aportació rítmica (hi torna més endavant, no patiu), contribuïnt a les textures d'aquest intencionat canvi de pell (recordem que és la pista zero del disc) no només formal.

I es que serà immediatament després, amb “Sempiterna”, quan ens deixaran, sols, a un lloc indefinit (“l'hora on no hi ha lluna i no hi ha sol”) i rodejats de cortines que a mig tema descorreran violentament, descobrint una pista de ball extasiada i plena de gom a gom on també ens sacsejarem a ritme de techno turbulent i aguerrit (“Reptilianes”), electro batuquero (“Lliçó nº1”), peces que farien somriure als Holy Fuck més sintètics i accelerats (“Falco vs. Polyphylla”, amb un significatiu “deixa'm que hi trobi el camí bell / el de la festa”), o, com a moment més àlgid de la vetllada/disc, un hit inapel·lable que només pot suscitar la comunió total, i que de ben segur es convertirà en una de les peces immortals del seu repertori (“Ésser elÈctric”).

Com en tot canvi positiu, el passat no queda anulat, i per això és normal trobar reminiscències de “La musa” a “Escapça'm” i de “MalBades” a una “Language” que conté, mig amagades per l'ús de l'anglès, bona part de les línies més sexuals de l'àlbum (“there was no rain but I was soaking wet”; “there was no light but I could feel electrified ”; “there weren't words but I could speak with tongues of fire”), en una altra notable aportació lírica de Laia MaLo, ara amb les visions silvestre-còsmiques guanyant terreny a les referències eròtiques, i que viu el seu moment més formidable en l'inquietant reguitzell de versos de la citada ”Lliçó...” (“vindrà lu fosc i no tindràs llum a la memòria”; “vindrà la por i no podràs tancar-li els ulls”; “vindrà el malson quan el somnífer faci efecte”).



Treball precís i concís (vuit temes i 31 minuts de durada evidencien que no han tingut cap intenció de afegir palla al disc), si a “Un big bang” els acompanyàvem durant el vespre, i a “ÉÈ” els acompanyem durant la matinada, la pregunta inevitable és: a on ens duran els Jansky 3.0? D'after? Si segueixen igual d'inspirats, aguantarem amb ells les hores que calgui.

Text: Arnau Espinach
Correcció: Raquel Molina

1 comentari:

Anònim ha dit...

Palma de Mallorca és un nom franquista i ara recuperat pel PP.

Palma o -col·loquialment- Ciutat.

Per favor, corregiu aquest doi, que la crítica és impecable!