3 de febr. 2015

ULLDETER: ATALAIA

ULLDETER
Atalaia
Any: 2014
Discogràfica:Terranova
Encara recordo el primer dia que Aleix Clavera (també a Extraperlo i Albaialeix) em va parlar d'Atalaia, deu fer un any i mig. Estava gravant cançons en solitari amb les quals estava molt content. Volia fer un disc-llibre amb fotos d'escultures de Maria Prats, demanaria ajuda amb els textos, encara s'hi estava barallant per veure com fer-ho. També em va explicar que sonaria la tenora, una mandola, sintetitzadors i donava voltes a com incloure tot el que estava al seu cap en un objecte físic. Un disc-llibre.

Tot em sonava una mica boig i la veritat és que no acabava d'entendre què volia fer. Immediatament vaig pensar dues coses que encara ara, amb el resultat a la mà, em ronden. El primer i més important és que sempre tinc ganes d'escoltar qualsevol cosa que faci l'Aleix perquè em sembla un dels músics més originals, sensibles i interessants que tenim. La segona era molt més terrenal, d'on sortiria tot allò? I al final ha sortit, dins aquesta editorial amb voluntat de mecenes que ha fet Lluís Cerveró, Terranova.

I com sona Atalaia? El disc arrenca amb la cançó més familiar, “La por d'Adriano” comença semblant al “Saxo azul” d'Extraperlo per desfer-se en un pont sorprenent que sembla actualitzar els primers Companyia Elèctrica Dharma per tornar a una música de ball estranya que fa oblidar d'on veníem. Aquesta serà una de les constants del primer treball d'Ulldeter: Barreja instruments tradicionals i records antics en unes cançons líquides, plenes de meandres que no veus venir, on les arrels salten cada dos per tres mirant qui sap on. De vegades amb moments veritablement horteres que en propicien d'altres brillants (em moro amb els canvis al tall del precipici a “Plèiades”) i sempre fugint dels llocs comuns heretats de la música anglosaxona. A Atalaia trobem el ressò de la cançó occitana, jazz-rock canterburià, de Joan Bibiloni més explorador, de sardana, música electrònica, ona laietana, Ariel Pink, Bel Canto i Robert Wyatt. Una barreja que sobre el paper mareja i amb la qual Aleix Clavera aconsegueix construir un llenguatge propi amb què empeny la tradició i la fa sonar moderna. Un cop passem la impressió de tots aquests sons vells tocats d’una manera nova, ens trobem amb un disc ple de cançons de pop feréstec i enganxós com “La gent del carrer”, “Nova elèctrica S.A.” o “Anima mundi”, les meves favorites.

Els textos de les cançons tenen l'hermetisme de les cançons populars, on cada paraula amaga mil significats i cada frase sembla connectada amb històries ancestrals que ja ningú recorda del tot. Aquí Aleix Clavera (ajudat per Gerard Segura -vàlius, El Pèsol Ferèstec- a la majoria de cançons) connecta els càtars (“Càtars del 2040”) amb la vida a la ciutat (“La gent del carrer”), el foc com a origen (“Anima mundi”) amb l'electricitat i la promesa tecnològica (“Nova elèctrica S.A.”). Ajuden a seguir la història els textos introductoris a cada cançó-capítol, donant sentit al disc com a narració d'un viatge confús i ple d'una alegria tèrbola i passió per l'aventura.

Pel que fa a la part del llibre, és inevitable tenir el cor una mica dividit. L’edició és una meravella, però cal preguntar-se si era necessari un objecte tan car. És veritat que avui en dia el mateix format de disc és gairebé un fetitxe. El disc està sencer a diverses plataformes en línia i es pot escoltar gratuïtament, però també un ha de saber a qui es vol dirigir en materialitzar la seva música. En aquest cas, l’edició mateixa sembla cara i el preu no sembla tan lluny dels costos però: calia tant?

La idea del disc-llibre està gairebé en l’origen del projecte, però després d'un mes de donar-hi voltes, penso que hi ha poca cosa al llibre que sumi realment al disc. Els textos suplementaris (amb resultats desiguals) no deixen de ser això, un suplement que no suma al que expliquen les cançons acompanyades de la introducció dels autors, i la part plàstica gairebé sempre sembla documentar el procés creatiu de Maria Prats a partir de les cançons d'Ulldeter. Però al revés no he tingut mai aquesta sensació, i un acaba pensant si el resultat mereixeria tenir autonomia a través d’una exposició i el posterior catàleg. Al cap i a la fi ensenya escultures, un art que demana sortir de les 2 dimensions. Independentment d’això, m’agraden molt els dibuixos en blanc i negre que inclou el llibre, em van fer pensar en un Jean Dubuffet dibuixant amb brotxa. També impressiona en obrir el llibre la presència del disc a les guardes, són dos vinils de 10” folrant el llibre. En posar el disc m’adono que giren a 45 revolucions per minut i que cabrien en un LP sense que la qualitat del so patís. Totes aquestes decisions estètiques acaben convertint el disc en un objecte de luxe per culpa del cost mateix de fabricació. Potser és el meu problema per veure’l com un disc més que com un llibre d’artista, però és que per mi aquest era el principal atractiu d’Atalaia: les cançons d’Aleix Clavera, al voltant del qual gira tot el projecte. I quines cançons! Em faria pena que no arribessin a tothom per culpa d'un embolcall massa ostentós.


Fotografia de portada: Atalaia
Text: Quique Ramos
Correcció: Montse V.