10 de febr. 2015

LES DUES VERDADERES VERITATS DE LA BOSSA NOVA SÓN AQUÍ

Regalim i Da Souza
Bossanova infinita
Any: 2015
Discogràfica:Famèlic
A la rebotiga de Famèlic s’hi amaguen moltes coses, des d’un VHS on en Sergi surt ballant sobre la barra de l'Heliogàbal, fins la samarreta de Kortatu de l’Edu, una foto de n’Àngel amb en Gilson Da Souza tots dos somrients i nus, o tots aquells discos que l’Aleix escolta quan posa ‘sessió privada’ a l'Spotify. El secret més cotitzat de tots, és un paper que està barrat dins la caixa forta, entre teranyines i factures impagades. Transcrit en un llenguatge críptic que ni el Codex Seraphinianus, allà s’hi amaga el primer MySpace de Regalim. És un secret exquisit, que d’aquí uns anys valdrà molts diners. Però sí, Regalim ha tardat tota una dècada verídic! a tornar a treure cançons noves desprès del “Batxillerat Songs” (Gravat el 2005 i masteritzat per en Mau Boada el 2012), podem esperar molts anys més, fins que els Annunakis desenterrin l’or amagat als megàlits de Yonaguni, per a poder pagar el seu valor. Ja me’l puc imaginar, comprant aquest primer cassette de Regalim en una versió ultra-post-contemporània del reality “Subastas a lo bestia”.

Encara recordo quan en Sergi de Famèlic em va portar "d’estrangis" a casa seva, que ara és la meva, i em va posar des de la mateixa taula on ara estic escrivint, aquests temes amagats de Regalim. Sis mesos han hagut de passar per a que finalment estiguin editats en format físic. I no és casualitat que surtin en un split juntament amb Da Souza. Ambdós projectes van gravar-se el mateix estiu de 2014. Els dos han estat parits de ments prodigioses i entranyablement maquiavèl·liques. Per vàndals simpàtics que quan te’ls trobes, no saps si els abraces perquè els estimes o per escanyar-los. Dues cares de la mateixa moneda, però compte, que és un disc que tant aviat t’anima com t’enfonsa, ja cal triar bé quina cara vols escoltar. Da Souza són el Prozac i Regalim, la sensació que et trobes just quan te n'ha passat l'efecte.

A cançons com “Les Arrels Quadrades” de Da Souza hi trobem els fotuts Cap’n Jazz, més ensucrats, i cantant amb un maleït accent mallorquí. No l’escoltis! Que hipnotitza i et porta pel mal camí. I sinó que li diguin a en Garo, que va perdre tota la seva vergonya en el videoclip de “Sense Dir Res”. La integritat d’en Garo volia molts diners també, però aquest accent de ses illes el va aconseguir persuadir. També et donen un bon viatge amb “La Mnemotècnia del Puny”, és com anar de mdma per un parc d’atraccions, la melodia et mareja alegrament i la lletra et pega una bona girada, com la rutina i els anys.

L’anònim Regalim et passa de l’estat d’eufòric superheroi a l'hivern més trist. Fruit d’un affaire a tres bandes entre en Mark Kozelec, en Bon Iver i en Joan Pons del Petit de Cal Eril (irrefutable productor de la segona meitat del disc), aquí venen quatre peces de trobar-te a gust consolant-te a tu mateix. “Som dolents volent ser bons” canta a “Incerta Força”, la cançó més tristament brillant de totes. I se t'emporta al fons del pou, com l’agonitzant protagonista de “Ringu”, “no pots pas desfer el camí, si em veus vine cap aquí” diu mentre t’arrossega a “Enllà”, en el que sembla una versió alentida de “My Girls” d’Animal Collective. Més et val tornar-te a posar “Boca a Boca” i acabar bé el disc. Aquests Da Souza porten a dins la samba jazzístic rock, el flow que està en voga, i que s’aparti en João Gilberto quan en Lluís, n’Àngel, en Xavi, en Biel i el Regalim, els mestres de la cara alegre i la cara afligida de la bossa nova, es posen "manos a la obra".



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Pol Camprubí