10 de febr. 2015

MÚSICA SÈRIA, O NO

Jorra Santiago
Música Sèria
Any: 2015
Discogràfica:Autoeditat
Al manacorí Jorra Santiago potser fa poc que el coneixem al Principat, però fa temps que és un músic indispensable de l’escena balear. Al seu bandcamp diu que va ser «nat en un any capicua», i no creiem que parli de 1881—ni tampoc de 2002—però malgrat la seva joventut ha tingut temps de fer uns quants discos amb Pujà Fasuà, de tocar la guitarra amb en Miquel Serra, de participar en projectes com Roig!, Manfel o Arri Tatano, de fer de baixista amb els Lost Fills i, ara, de publicar el primer treball propi. Es tracta d’un disc en què ha compost, tocat i gravat tots els instruments excepte la bateria, i que també ha mesclat ell mateix. L’ha titulat Música sèria i són onze cançons personalíssimes que cal escoltar amb certa calma.

Ja a la portada, que mostra un gravat neoclàssic d’una estàtua eqüestre romana en què l’efígie de Jorra ha substituït el cap de l’emperador Marc Aureli, s’insinua la doble naturalesa del disc: academicisme de músic de sessió, tècnica i so preciosista, per una banda; imaginació desbordada i arrauxament per l’altra. Des dels primers acords de rock d’estadi de “Badam”, que preludien una cançó èpica amb lletra estival, el disc és ple de cors ben posats, d’estructures clares subratllades per capes d’arranjaments treballats, instrumentacions exuberants, de detalls elegants, de tics de músic d’hotel. Un disc ben fet, de música sèria, vaja, però també amb un punt de glam, fins i tot rockcatalanesc, amb molt de broma i d’inesperat.

Si no, escoltem cançons com “Ausiàz the killer”, en què un Ausiàs March arrestat per causa d’alguna de les seves batusses, canta sobre les seves pors i s’excusa pel seu comportament al ritme animat d’un piano seixanter; o “He caigut begut”, en què el vers del títol és cantat sobre un solo de guitarra de rock dur que després es desfà en psicodèlia; o la crepuscular “La darrera”, recorreguda per un aire de piano bar decadent. Però, per descomptat que no és només això. “Windom Earle”, una de les més fantàstiques del disc, té una melodia i quatre versos simples que s’enlairen i es fan pura èpica mentre uns cors burletes fan lalalas per darrera; “Cave Canem” és una delícia de guitarres atmosfèriques; i “La terra que se fon” és cristal•lina i evocadora.

Cada cançó amaga una profusió de detalls divergents i a vegades contradictoris: la simplicitat de les tornades clares s’enllaça amb guitarres treballadíssimes i amb l’aire de ràdio-fórmula d’alguns moments. Els homenatges arriscats i els continus jocs (el sampler del rei dient Lo siento mucho… a “Quadre costumista”… quin moment!) acosten el conjunt a la saturació, però, a cada moment, una gran sensibilitat pop fa que tot mantingui un complicadíssim equilibri i que el disc s’alci com l’exemple d’una manera de veure la música que té ben pocs paral•lels. Jorra té una imaginació agitada, una quantitat de recursos i una habilitat tècnica que són a l’abast de molt pocs, i els posa al servei d’unes composicions que transiten per la via de la ironia i l’excés, són ambicioses i assoleixen una intensitat dramàtica, una delicadesa i una pulcritud que les fan excepcionals.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Pol Serrahima
Correcció: Montse V.