5 de febr. 2015

L'ACOMODADOR #70 · EL GRAN INSOMNI RUS


Diu la llegenda de David i Goliat que en tota lluita aparentment desigual, per molt gran que sigui la diferència entre els dos contrincants, el petit sempre tindrà alguna possibilitat de sortir-ne triomfador, ja que la voluminositat i la força no són sinònims infal·libles de victòria. Lamentablement, aquest relat bíblic no sempre es pot corroborar quan es posa a la pràctica entre els humans, ja que, en el món actual, són massa nombroses les situacions on el més desvalgut no té res a fer contra el monstre poderós. Una d'elles la trobem a Leviatán, un drama fred i desencoratjador on els monstres en qüestió no són altres que els estaments de poder a Rússia, àvids d'apropiar-se dels béns més preuats d'un sol individu i disposats a fer el que calgui per a aconseguir-ho. Una batalla extremadament dura per un home que simplement vol conservar allò que li pertany i que s'ha guanyat amb total dignitat, gràcies a la seva feina i la seva dedicació.

Després del seu exitós pas per festivals –premi al millor guió a Cannes 2014–, Leviatán ha adquirit certa popularitat recentment. D’una banda, gràcies al seu triomf als Globus d’Or com a millor pel·lícula de parla no anglesa (derrotant Ida contra tot pronòstic) i la conseqüent postulació per a l’Oscar; de l’altra, per la censura que Vladimir Putin li ha imposat al seu propi país. No és d’estranyar que al president rus no li hagi fet gens de gràcia la pel·lícula, ja que el director Andrei Zvyagintsev mostra sense reserves les misèries i injustícies d’una societat oprimida per l’abús d’autoritat del poder polític, judicial i eclesiàstic. Leviatán destapa les complicitats entre les tres parts a l’hora d’imposar la seva voluntat, però també mostra de forma dolorosa el cinisme amb què es comporten els ciutadans a l’hora de la veritat, per molt que el conflicte els concerneixi a nivell afectiu, o fins i tot familiar. La por a lluitar contra la maquinària del sistema és un pes massa gran, i una garantia de derrota.

Zvyagintsev dibuixa una societat russa on les classes socials baixes semblen abocades al patiment, indefenses davant el poder, però que a la vegada miren cap a una altra banda davant d’una injustícia. I és aquest progressiu sentiment de soledat del protagonista Kolya, alimentat per la seva situació personal, el que fa més mal de la història. A més, el director aprofita els paisatges àrids i freds del nord de Rússia per a accentuar la fredor i desil·lusió que governen la vida en un poble de pescadors qualsevol, on el vodka sembla l'única sortida a tanta perdició. La fotografia, sempre blavosa i de poc contrast, i fins i tot estranyament apagada quan la composició de les imatges demana més lluminositat, crea un cert efecte d’antibellesa. Zvyagintsev escull les imatges a consciència per a il·lustrar simbòlicament el monstre que amenaça els protagonistes, aconseguint una gran potència narrativa, i a la vegada demostrant una gran versatilitat.



El preocupant realisme de Leviatán encara es realça més gràcies a la magnífica feina de tot el repartiment. Aleksey Serebryakov l'encapçala de forma tan sòlida com esgotadora, ja que a totes les desgràcies i la lluita infructuosa del seu personatge s'hi ha d'afegir el fet que està alcoholitzat durant bona part del metratge. Sense necessitat de grans escarafalls, Serebryakov exterioritza de forma relativament continguda, però amb un fort pòsit rabiós, la vida d'una home que, sense haver fet res, veu com tots els ciments que l'aguantaven es van esfondrant. També la resta de secundaris, com Roman Madyanov, Vladimir Vdovichenkov o Elena Lyadova destaquen per la veracitat que donen als seus personatges, sempre influenciats per l'inhòspit entorn on han de viure, i també per la fatalitat global de la història. El ritme pacient –en ocasions contemplatiu– de Leviatán, on no hi falta algun diàleg o escena de capritx, queda compensat per aquesta veracitat que hi posa tot el repartiment.

Després de la impactant parsimònia i fredor amb què desenvolupa bona part de la pel·lícula, Andrei Zvyagintsev es guarda les imatges i paraules més contundents per al seu tram final. És el moment en què veiem el monstre més de prop, ja sigui en forma de maquinària pesada (probablement, la seqüència més potent de la pel·lícula) o de sermó carregat d’hipocresia i cinisme amb el qual t’agafen ganes d’apretar els punys. Si el senyor Putin no vol que la seva gent vegi Leviatán, no només és per l’aparició puntual de la seva fotografia penjada al despatx de l’alcalde, sinó per a evitar que bona part de la societat russa es vegi reflectida en Kolya. I, qui sap, potser prendrien consciència i decidirien fer front a aquest monstre que fins ara els ha tingut sotmesos. En cas de no ser així, el futur d’aquest poble seguirà sent aquell que determinin els qui tenen per sobre.



Fotografia de portada: hitfix.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Raquel Molina