17 de febr. 2015

ENS CREMEN LES VÍSCERES

Enze
Incendis
Any: 2014
Discogràfica: Autoeditat
Segons l’Institut d’Estudis Catalans un enze és persona aturada, no gens deseixida, que bada. Vaja, com he badat jo una mica de ressenyar aquest disc que va sortir el juliol de 2014, a meitats de febrer de l’any següent, a vegades massa aturada de només sentir els grups que arriben a Barcelona. Un carxot en forma de banda d’autèntic screamo boscós, sempre fa posar les coses a lloc. Des de Manlleu i Torelló arriben Enze, una de les formacions maques -si es pot dir així d’aquesta descàrrega elèctrica de mala llet acumulada- d’amics de tota la vida, culs inquiets que no els ha fet mai por muntar concerts a l’Eclèctic o encetar el programa de ràdio L’Hora Negra, i que no els fa mandra d’agafar el cotxe, i si cal el tren, per presentar-se als concerts de punk que se celebren a les sales amigues. Són del públic habitual, discrets, s’amaguen entre els assistents, però quan pugen a l’escenari omplen tot l’espai amb la seva presència. No t’enviaran mai una nota de premsa, si els vols veure de seguida on trobar-los. És un gust tenir persones així, que des de la rodalia invoquen música a mig camí entre E-150, 000 Travels of Jarwahal, els gallecs Ekkaia o els més nostres, Based On a Lie.

El seu debut Incendis, gravat per l’Edgar de Tröpical Ice Land, i masteritzat per Brad Boatright de From Ashes Rise als seus estudis d’Oregon, és un EP de quatre peces on una veu més d’herència crust es congracia sobre una base melòdica. L’Adrià i en Rai fan puntejos de guitarres amb un alt nivell de precisió tècnica, deixant clar que no són pas aficionats, sinó mestres dels seus instruments. La velocitat d’en Jordi al baix i en Ferran a la bateria creen una espiral on en Marc crida, amb una potència vocal que posa els pèls de punta en directe, lletres que ben bé podrien ser obra d’en Jeremy Enigk a la seva etapa de Sunny Day Real Estate. Ens han fet un favor posant la transcripció al bandcamp, perquè ens podríem destorçar bé els timpans intentant desxifrar aquests crits d’angoixa descrivint idees que a tots algun cop ens han passat per dins. “A vegades crec que camino en cercles, quan retrobo fantasmes del passat” o “Els dies ja viscuts, cremen com un incendi. I jo busco el camí entre les flames” diu a “Fantasmes del Passat”. Segur que a tots us cou algun moment, quan gireu la vista enrere, i són imatges que descriuen perfectament aquests encontres amb records que fan mal.

Un altre títol que ho diu tot, des de la força o el ressentiment, és “Jo no seré allà per plorar el teu final” o “Boira negre” una cançó que recorda lleugerament a una versió més adrenalínica de “The Rip” de A Wilhelm Scream. Però sens dubte, la que provoca i atrapa des del riff inicial és “L’Home”- i que podria també ser la dona- on surt per primer cop la paraula enze, que marca tota la ideologia de la banda. Som tots ben rucs, badem, ens encantem i perdem el seny, a vegades. Aquestes cançons surten des de les nostres entranyes. Tots tenim vísceres que ens criden així en algun moment.

Fotografia de portada: Enze
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.