26 de febr. 2015

CRÒNICA D'ONEIDA A L'AMO2BAR


Aquest passat 24 de març de 2015 l'Alomo2Bar se'ns va quedar petit. La sala, que és ampla i profunda, aconseguí l'efecte túnel de velocitats superiors a 200 km/h. Tots els espectadors que érem allà abans que comencés el concert d' Oneida sentíem aquest cuc a la boca de l'estòmac característic dels instants abans de deixar-se caure en caiguda lliure. Un joc de colònies que tracta d'apujar algú a una cadira amb els ulls embenats. Els portadors aixequen la cadira uns centímetres del terra, s'aturen i comencen a descendir els seus cossos mentre mantenen la cadira als mateixos escassos centímetres del terra. L'invident deixa de sentir les espatlles dels companys sota els palmells de la mà. La perspectiva del confiat que és dret damunt la cadira és vertiginosa: l'han aixecat per sobre dels seus caps. No recorda que l'habitació fos tan alta, es creu que l'han apujat tant que amb les mans no toca aquells que estan subjectant la cadira. Llavors se'l requereix que salti. Et requereixen que saltis. No t'abaixaran fins que no saltis. Saltes a la desesperada desitjant que això s'acabi. Xiscles a l'aire.
Als casos reals un es fot de lloros contra el terra al topar-s'hi molt abans de l'estimat. Un espera trobar-lo un parell de metres per sota dels peus quan en realitat està a menys de mig metre. Tot sovint un no ha arribat a estirar les cames o s'ha disposat a caure de quatre grapes quan l'impacte, de tant proper, sorpèn alhora que espanta. Al nostre cas, que és una transcripció de vertigen i de salt, no hi ha aterratge perquè en aquest mig metre escàs que hi ha a la sala apareixen els integrants d'Oneida i et rescaten fent-te volar com ho fan les mares amb les orenetes el seu primer dia de vol.

Amb la velocitat de la caiguda, la de l'efecte túnel, arriba el "tocino". Cansalada de la bona que malparla des dels altaveus.

Lluny del repertori del Primavera Sound a la seva única visita a la ciutat, es deixen d'elucubracions fantasmagòriques que salten de cançó a cançó i que aterren a "Each one teach one". S'allunyen de la "Spanish Jam" que ens varen regalar aquella nit al Fòrum per fer un repertori més corrent, més pel fan de discografia.

Si Oneida són polièdrics als seus diferents àlbums, més ho són als seus directes. Capaços de fer una classe magistral com el narrat "Spanish Jam" del Primavera o la l'aberrant prova de força de 12 hores seguides sense cap interrupció de l'ATP del 2010, és a la distància curta de concert de repertori on més amb lupa se'ls pot diagnosticar. Quantes voltes té aquesta meravella de loop d'aquesta improvisació marciana?
Aquesta nit vénen amb repertori. Cosa més difícil d'elaborar quan un s'ho planteja fent una ullada ràpida a la discografia dels de Brooklyn.
Quan estaven amb el Rated O era relativament senzill, s'oblidaven dels inicis compartint rareses i el Preteen Weaponry, i carregaven la metralleta amb els discos Each one Teach one, Happy New Year, Secret Wars i les cançons més en consonància del Rated O amuntegant el públic i tot el que trobessin per davant fins sotmetre'ls al seu pols. Ja està.

Però des de llavors s'han cascat els incatalogables Absolute II (que tancava la trilogia "Thank Your Parents" (que havia començat amb Preteen Weaponry i continuat amb l'aclamat Rated O) i el darrer treball, A List Of The Burning Mountains, el més eteri i amb menys pols de tots format per dues cançons anomenades "A List Of The Burning Mountains 1" i, esbrina-ho, "A List Of The Burning Mountains 2". Dues cançons de més de 19 minuts cada una que compten amb un videoclip per cançó amb el track sencer. Un disc de dues cançons instrumentals experimentals de més de 19 minuts que han decidit il·lustrar-les senceres en vídeo. Tot un atreviment. Un altre atreviment. (aquí pots veure la cançó núm. 1 i la núm. 2 en vídeo)

El repertori no era fàcil. Tractar els dos darrers àlbums més abstrets i levitacionals o eludir-los per fer el repertori que tan bé funcionava "matxacant" el terra a base de bé?
Res d'això. En varen oferir alguna de les enèrgiques dels anteriors discos, però bàsicament ens van venir a insultar amb cançons desconegudes i que a gairebé ningú del públic varen agradar. Tothom va sortir pensant que era el bolo timo de l'any. El públic es va enfadar amb el grup que va haver de sortir per potes mentre els promotors, els de TBC, varen rebre l'ira dels que havien pagat l'entrada.

De cop tots enteníem el perquè de la pinya inicial i el crit de guerra. Havien vingut a per nosaltres. Contra nosaltres. Eren crits de guerra abans de la batalla.

El malestar no va sorgir rere la quarta cançó dels nadius de New York, això venia ja calent d'abans. Els teloners, People of the North havien destrossat els timpans i el paladar dels espectadors. Els dos membres d'Oneida en varen fer prou amb vint minuts d'improvisació de fresa i descontrol animal amb pretensions de fer fora el públic a base de decibels. Diuen que els Sunn o))) porten túniques per amagar els bolquers que duen als concerts d'aquest parell. El públic al seu complet es trobava en plena efervescència de salmonel·losis just abans de pujar a la cadira amb els ulls embenats.

L'audiència, que havia aconseguit un "entrades exhaurides" amb molta gent fora, sortia del concert amb un únic pensament: "si algú m'hagués avisat, no hi hauria anat".
Tothom desitjava que en Hermann Tertsch els hagués fet la crònica el dia abans, haver vist quant de multitudinària havia sigut la vaga i així haver pogut decidir no anar-hi. Per sort per vosaltres, jo me'l vaig trobar ahir i em va dir que succeiria, que va succeir, tal com us he explicat. Així que ja sabeu: compreu l'entrada (perquè si no, no tornaran, i això no ho volem) però no hi aneu! Feu qualsevol altra cosa, però no veniu!
Mireu-los a la foto, de veritat aniríeu a un concert d'una gent així?
Jo sí que hi aniré, però només per riure dels que hàgiu picat i hàgiu vingut. Només per això. Sí.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pablo Gerschuni i Raquel Molina