16 de gen. 2015

NO OFFENSE (per TOMÀS FUENTES)


Sempre s’ha parlat d’on són els límits de l’humor. Al meu darrer article (el molt imbècil se cita a si mateix) intentava mostrar el meu rebuig cap a les persones que volen definir amb exactitud mil·limètrica on és aquesta frontera. Aquesta setmana, després del que ha passat a la redacció de Charlie Hebdo, he descobert que molta gent ho té clar: el límit està quan la teva vida perilla. Si no t’hi pares a pensar, pot semblar una definició molt sensata. Però si us hi fixeu, afirmar això és justificar els terroristes. És com dir: “home, si saps que aquesta gent està boja, una miqueta t’ho has buscat”.

Aquests defensors de la moral i la sensatesa són igual de perillosos que els qui barregen conceptes com “gihadista”, “islamista”, “islàmic”, “musulmà” o “moro”. I la funció de l’humorista és assenyalar amb el dit les misèries humanes. Per això em sembla meravellosa la portada del Charlie Hebdo d’aquesta setmana. Perquè és l’hòstia més ben donada que he vist mai. D’una banda, ataca els assassins que han matat en nom d’un Déu, fent exactament el mateix que els ha irritat: dibuixant-lo. Estaven quasi obligats a fer-ho. Però l’han dibuixat plorant i dient “Tot està perdonat”. L’han humanitzat, l’han dotat d’una feblesa que deixa en ridícul els terroristes, perquè ja no actuen sota les ordres d’un Déu autoritari, sinó sota els paràmetres d’una malaltia mental. El veritable missatge d’aquest dibuix és un reconeixement als milions de musulmans que rebutgen l’atemptat. I, sobretot, és una crida d’atenció al món occidental que en només 7 dies ha destapat el seu racisme latent (o classisme, o ves a saber què) amb una velocitat sospitosa. D’això, d’aquesta portada, se’n diu responsabilitat. Han fet el que s’esperava d’ells com a víctimes que no han de tenir por (tornar a dibuixar a Mahoma) i el que s’esperava d’ells com a humoristes obligats a denunciar la merda que hi ha a la seva pròpia societat.



Però això està molt bé per a ells, que són uns herois. Jo vull guanyar-me la vida fent acudits, vull poder comprar-me l’iPhone 6 i que de tant en tant em reconeguin pel carrer. A més, m’assec molt a prop de la porta de la redacció on treballo. Tinc moltes possibilitats de ser un dels primers a caure en el cas que ens vinguessin a pelar. Per tant, s’ha acabat això d’ofendre ningú. Avui neix el nou Tomàs. Es pot fer humor que no ataqui ningú, i us ho demostraré creant un acudit only for your eyes.

Va. Comencem amb un plantejament típic.

“Entra un borratxo a un bar i diu...”

Ups. Un moment. Potser algú s’ofèn amb això. Potser algú té problemes amb l’alcohol i aquest no és un tema divertit. A més, en els acudits sempre és “un borratxo”. Potser s’emprenyen les dones perquè també tenen dret a ser alcohòliques. Per no parlar de que l’acudit és en català. I els centenars de milers d’immigrants que van venir a Catalunya a treballar, i que no han tingut accés a una educació en català? És que ells no tenen dret a entendre un acudit? Que, potser, són menys catalans?

Millor que canviï el plantejament i la llengua de l’acudit.

“¿Sabes por qué los de Lepe...?”

Ei, ei, para. Ja hi tornem a ser, amb els tòpics. Que hi he anat, jo, a Lepe? Segur que són persones meravelloses. Algunes, fins i tot, amb la ESO acabada. Millor serà que canviï de localitat. Però clar, si no s’ha d’ofendre ningú, millor una de fictícia.

“¿Sabes por qué los de Griffindor...?”

No. No pot ser. Ho sento, no deixo de pensar en la gent de Lepe. És una localitat sense gaires recursos. El fet de protagonitzar acudits potser és positiu pel turisme... I si algú ho relaciona amb algun altre tòpic? “Què passa, que com que som andalusos som tan dropos que ni tan sols sortim als acudits?”. Això seria ofensiu i fals. Jo he anat a Cadis, i el tercer dia vaig veure una persona treballant.

Fora. No m’agrada.

“Van un francés, un inglés y un español, y...”

Merda! Encara no sé com acabarà, però evidentment, l’espanyol sortirà perdent, en aquesta història. I si m’acusen d’independentista que odia Espanya, i em vinculen amb els Pujol-Ferrusola? Mira, millor tiro d’un clàssic.

“Una mujer tenía un perro llamado Mistetas. Un día se le perdió y le dijo a un policía: ‘¿Ha visto usted a Mistetas?’ y él contesta: ‘No, pero me gustaría verlas’”.

Ui ui ui. Veig tres possibles ofenses, aquí. És evident que la majoria d’acudits els protagonitzen homes. Aquest, precisament, gira al voltant d’una noia. Només perquè parlarem dels seus pits. És que no hi ha homes amb pits? I si ho llegeix una dona que ha patit una mastectomia? No li farà gràcia, que es parli de pits en plural. Per no parlar de com de dolorós és perdre una mascota. No m’agradaria aprofundir en el drama d’aquesta pobra noia, independentment que el nom que li ha posat al gos denota la seva subnormalitat. O de la caricaturització d’un cos de seguretat, com és la Policia Nacional, com volent dir que són poc professionals, quan tothom sap que això no és veritat.

Crec que m’inventaré l’acudit des de zero...

“Un tío va por la calle y se tropieza con...”

Masclista!

“Una tía va por la calle y se tropieza con..”


Què passa? Que les dones són maldestres? Masclista!

“Una persona va por la calle...”


Una persona... Ben salvat!

“Una persona va por la calle y se tropieza con un...”.

No està bé riure de la gent que ensopega. Potser s’han fet mal i jo aquí, burlant-me'n. Però crec que ja el tinc. Prepareu-vos per pixar-vos del riure.

“Una persona va por la calle y le pasa una cosa súper graciosa”.

Què, ho veieu, no? Es pot fer humor sense creuar cap línia vermella. Proveu-ho a casa. I si ningú no riu: cap problema. Digueu que és posthumor.

Tomàs Fuentes (guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica).
@cap0

 
Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Tomàs Fuentes
Correcció: Pol Camprubí

2 comentaris:

Raul Sanchez ha dit...

Es la punyetera vida, la falta de humor...
Coi si tens raó parlar de 0,1% de la població mundial a la que el seny els ha abandonat es molt difícil entrar en tòpics i que quedi un escrit digne. Si us plau, feu-nos riure per sortir de la desgràcia.
:-(

Anònim ha dit...

Tens raó, però una cosa són els límits de l'humor i una altra limitar la voluntat feridora del teu humor: a qui, què i com vols incomodar.