8 de gen. 2015

L'ACOMODADOR #68 · EL GLORIÓS RETORN DEL MILLOR BILL MURRAY


Si hi ha un gènere cinematogràfic on resulta més complicat trobar noves fórmules i receptes innovadores, aquest és clarament el de la comèdia, on poques pel·lícules saben sortir-se d'un camí estructural que no hagi estat seguit abans per tantes i tantes predecessores. No obstant, això no significa que totes elles ens resultin igual de rutinàries o irrellevants, i és aquí on entra en joc la seva capacitat de connectar emocionalment l'espectador amb els seus personatges i de desenvolupar la seva història suavitzant en la mesura del possible les evidències del pilot automàtic. Gràcies al compliment d'aquests requisits i a l'aportació crucial d'un Bill Murray incommensurable, St. Vincent es converteix en una comèdia més que estimable i satisfactòria per a tots aquells que estiguin disposats a gaudir-ne sense ganes d'exigir res excepcional.

No ens enganyem, podríem repassar el guió de St. Vincent i anar apuntant totes les vegades que ja hem vist els seus personatges, conflictes, girs, evolucions i recursos; també podríem fer una enquesta preguntant en quin minut de pel·lícula hem deduït de forma quasi exacta quin seria el seu punt àlgid. A priori, no sembla massa encoratjador, però a vegades hi ha plats precuinats que, encara que sabem el sabor que tenen, són capaços de sobreposar-se a aquesta condició quan ens arriben al paladar. I en aquest cas St. Vincent ho duu a terme gràcies a la honestedat amb què desenvolupa la seva història, i a l'entendriment progressiu que ens va provocant, sense que el gas lacrimogen se'ns ruixi als ulls de forma descarada. Els seus trucs són evidents, però no em fan posar a la defensiva com han fet moltes altres pel·lícules d'aquest tipus; deixo que em toqui la fibra, i no em molesta, ja que no m'hi sento obligat.

St. Vincent confia el seu apartat humorístic a la figura del seu protagonista, començant per la seva pròpia personalitat i la irreverència dels seus actes i paraules, i ampliant-ho poc a poc als contrastos que van sorgint en la seva relació contínua amb persones oposadament diferents a ell. La típica i tòpica història del vell rondinaire i el nen modèlic es desplega amb tot el que podem esperar d'ella, però també amb els seus matisos personals i sense que s'apreciïn moments forçats, probablement perquè Theodore Melfi no exagera en les seves caracteritzacions i sap fer que tot flueixi més suaument. D'aquesta manera, ens creiem molt més els personatges. També hi funciona força bé l'equilibri assolit entre les dosis de comèdia, tragicomèdia i drama, tan necessari en tota pel·lícula d'aquesta raça, ja que aporta profunditat i humanisme als personatges, i a la vegada evita que el film es torni caricaturesc.



Però si hi ha alguna cosa que ens vindrà al cap cada vegada que recordem St. Vincent, aquesta serà sens dubte la millor actuació de Bill Murray en molts anys; en concret, diria que des de Flores Rotas (2005) o Lost in Translation (2004) no el vèiem en un paper protagonista com aquest, on pogués esplaiar-se amb naturalitat. A Murray no li fa falta gran cosa per a provocar la rialla, però aquí fins i tot el veiem més expressiu que de costum, i a la vegada sembla alliberat, completament "en la seva salsa". Sí, ell solet ja és motiu per veure la pel·lícula. Tampoc podem restar mèrit al petit Jaeden Lieberher, que per fi ens permet veure un nen que dóna joc; tímid, escanyolit i d'aspecte dèbil, però amb un carisma que poc a poc va aflorant fins a tractar de tu a tu al mateix Murray. Destacable resulta també el paper de Naomi Watts, amb una sorprenent presència darrere l'embaràs, el mal gust i el marcat accent de l'est del seu personatge.

No m'atreviré a dir que amb St. Vincent estem davant d'una gran comèdia, però el somriure que em genera el pensar-hi no és un efecte que provoqui qualsevol pel·lícula. És tan lícit retreure a Theodore Melfi que tiri de manual i uneixi diversos bocins ja vistos en altres títols (Up!, Mejor Imposible, Gran Torino, Un Mundo Perfecto...) com reconèixer la sensibilitat amb què ens fa arribar la seva petita història particular. A més a més, i per molt que el seu protagonista experimenti un canvi durant la pel·lícula, sap mantenir-lo fidel a la seva naturalesa fins el final. Es pot aprendre i es poden valorar noves coses en qualsevol moment de la vida, però, a certa edat, hi ha aspectes que ja no canvien. En el nostre cas, tot i que St. Vincent sigui un camí ja conegut, no hem de deixar de gaudir del trajecte que ens proposa. I a més a més, ho fem fins l'últim segon d'uns títols de crèdit que no deixen aixecar-se abans d'hora; un fet a l'abast de Bill Murray i pocs més.



Fotografia de portada: collider.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pol Camprubí