30 de gen. 2015

VINC DEL PASSAT (per RAMON MAS)


Porto tota la vida esperant el futur, convençut que arribarà un dia en què de cop i volta deixarà de ser avui i serà demà. Un dia en què tot allò que he vist de lluny, tot el que he previst obtenir o perdre o senzillament assumir amb els anys, es farà efectiu. I em convertiré en una altra persona, com un jo del futur que podrà viatjar enrere en el temps per explicar-me les coses que encara no sé. No és que vulgui fer ja tot el que encara ha de venir, és que ja voldria haver-ho fet.

Aquest jo del futur no serà una versió adulta de mi, que mira catàlegs d’electrodomèstics, censura els fumadors i llegeix "de pe a pa" els programes de tots els partits polítics per “estar informat”. Serà la persona resultant dels centenars de decisions crucials preses, més o menys inconscientment, durant els anys d’immediatesa juvenil. De fet, encara que exprimeixi els instants fins a deixar-los secs, sempre he tingut un endemà al davant, un horitzó. Com tothom suposo. No és que m’aturi a contemplar-lo gaire sovint, però tampoc l’he intentat esquivar, més aviat procuro accelerar el cronòmetre per posar al dia el meu jo del passat.

Palles mentals a banda, crec que això ja ha succeït. I tanmateix no sabria dir en quin moment el futur es va instal·lar a la meva vida. Quan s'analitza la història sempre es pot dibuixar un eix cronològic: això va passar aquí i va provocar això altre que va passar un tros més enllà, i tot lliga i s’encadena amb la lògica d’una pel·lícula de Hollywood. Però a dins de cadascú qui collons sap quan passa què. De cop allò que preveia fer algun dia ja és part de la rutina, i ni tan sols m’he plantejat saltar enrere en el temps per ensenyar-li res al meu jo del passat, bàsicament perquè estic convençut que encara sóc ell. I ho sóc, no?

Tant si la meva vida ha canviat molt com si no, en els setze anys que em separen dels setze anys no he après cap lliçó important, ni una sola veritat elemental que em confirmi que sóc el meu jo del futur. Vull dir que si ara fes el salt en el temps, i creieu-me, sé com fer-lo, tot el que li diria a un jo de quinze anys enrere es limitaria a quatre consells pràctics, com que procuri no ser tal dia, a tal hora, a tal lloc; o que si guardes els plàtans a la nevera es fan malbé abans. Ni tan sols l’advertiria dels amics que haurà d’enterrar, ni de les dones que el faran parar boig, ni de les pàgines i pàgines que no calia haver publicat.

També tinc en compte la possibilitat que sí, que m’hagi fet gran i m’hagi convertit en una persona diferent, i que ja no sigui l’amor el que m’empeny a fer tot el que faig, sinó uns altres interessos, com els diners, la fama o la necessitat d’obtenir una certa seguretat. Ho dubto, però podria ser. En aquest cas sí que existiria el meu jo del futur, però segurament el meu jo del passat ni l’escoltaria ni voldria saber-ne res. Però no crec que les coses vagin per aquí, si aquestes fossin les meves prioritats ho sabria, tot i que amb tant Internet i tanta vida moderna, un ja no sap ni si fa el que vol, vol el que fa o obeeix unes ordres que ningú li ha donat.

Sigui com sigui, i en definitiva, si aquest és el meu futur s'assembla sospitosament al meu present, i al meu passat.



Escolteu aquesta llista d'spotify

Ramon Mas (Autor de "Crònica d'un delicte menor" -l'Albi, 12-, editor de Les Males Herbes i membre d'FP)

Fotografia de portada: Eduard Montoya 
Text i croquis: Ramon Mas i Roger Pelàez
Correcció: Pol Camprubí