9 de gen. 2015

EL MILLOR CINEMA DE 2014


Per molt preceptiu que sigui, arribar a finals d'any i fer la llista de les millors pel·lícules vistes durant aquests dotze mesos sempre suposa un divertiment especial. I ho és, sobretot, quan et dóna el plaer de rememorar un magnífic any de cinema com ha estat el 2014, en què s'han estrenat una bona colla de pel·lícules destinades a deixar empremta. En primer lloc, ha estat un any fantàstic per al cinema més comercial, que sembla haver trobat l'essència que necessitava per connectar amb el públic; en segon, hem pogut gaudir de diverses joies a mans de grans directors en un magnífic estat de forma. Ha estat molt difícil deixar segons quins títols fora dels 10 primers, però aquest és el resultat final.

10. THE WIND RISES (Hayao Miyazaki)
Sempre ha ocupat un discret segon pla mediàtic darrere les grans produccions americanes de Disney, Pixar, Dreamworks i companyia, però Hayao Miyazaki possiblement ha fet molt més pel cinema d'animació que tots ells junts. Traç a traç, frame a frame, aquest japonès de cara simpàtica ha dedicat tota una vida al dibuix, i no és estrany que el seu comiat, The Wind Rises sigui la seva peça més autobiogràfica. Lluny dels seus móns fantàstics i imaginatius, Miyazaki mescla un bocí d'història contemporània del Japó amb un delicat relat amorós i un vigorós retrat de vocació artística i professional; tot, sota l'excel·lència dels seus llapis i el seu immens talent narratiu. El comiat d'un geni.



9. WHAT WE DO IN THE SHADOWS (Taika Waititi i Jemaine Clement)
Després de triomfar a tot arreu on anava, el passat Festival de Sitges ens va oferir l'oportunitat de veure What We Do in the Shadows, i va ser allà on vaig entendre el seu èxit generalitzat. Aquest fals documental neozelandès, creat pels responsables de la sèrie Flight of the Conchords, ens introdueix a la vida d'un grup de vampirs que comparteixen pis a Wellington i readapta de forma brillant tots els tòpics que coneixem per a idear situacions tronxants, absurdes i plenes d'enginy. El seu ús de l'humor negre sense cap mena d'embut i el carisma que desprenen els protagonistes t'enganxen de principi a fi, ajudats per un guió que no deixa d'oferir coses noves sense que el nivell de rialles decaigui en cap moment. La comèdia de l'any.



8. HER (Spike Jonze)
De totes les lectures i interpretacions que s'han fet al voltant de la relació entre els humans i la tecnologia, no recordo haver-ne vist cap tan acurada, realista i a la vegada crua com Her. De la mà d'un Joaquín Phoenix estel·lar, Spike Jonze desenvolupa un guió quasi perfecte en una societat que espanta per la seva poca distància respecte la que vivim actualment. Més enllà dels avanços tecnològics, el film desgrana poc a poc aquell fet crucial que separa les persones de les màquines: la imperfecció, i demostra com aquest aparent defecte es converteix, en realitat, en una virtut. Her serà recordada com una de les històries més delicades que hem vist aquest any.



7. GUARDIANES DE LA GALAXIA (James Gunn)
No donava un duro per l'enèssima franquícia que Marvel adaptava cinematogràficament, però les meves expectatives van xocar de nassos amb el millor blockbuster de l'any. Amb un to completament desenfadat, un fantàstic sentit de l'aventura i un dels grups protagonistes més anàrquics que recordo, Guardianes de la galaxia ens va guanyar a tots i va marcar una nova referència dins el gènere més comercial. La seva banda sonora vuitantera en forma de cassette titulat “Awesome mix” va acabar de posar-hi el llacet. No incloure-la entre el millor d'aquest any cinematogràfic hauria estat negar una evidència.



6. PERDIDA (David Fincher)
El personatge d'Amy Dunne ha estat indubtablement un dels més comentats, criticats i examinats de l'any gràcies a la malaltissa història que David Fincher va adaptar a Perdida. Basada en una novel·la de Gillian Flynn, la pel·lícula explora amb cert extremisme els racons més obscurs del matrimoni, a la vegada que fa una crítica flagrant del paper que els mitjans de comunicació han adoptat com a regidors de l'opinió pública. Amb una Rosamund Pike que, com era d'esperar, es menja amb patates Ben Affleck, el film es va recargolant cada cop més fins arribar a una conclusió inquietant a més no poder. Fincher demostra un cop més que és un dels cineastes amb millor control de la narració.



5. INTERSTELLAR (Christopher Nolan)
Per desgràcia, el cinema de Christopher Nolan s'ha convertit més en una font de polèmica que no pas d'entreteniment, que en el fons és del que es tracta. Més enllà de pretensions, encerts, desencerts i aspectes metafísics, Interstellar ha estat la gran experiència fílmica de l'any, no només per la seva majestuositat visual, sinó pel viatge sensorial que ha regalat a tothom que l'ha pogut veure en una pantalla ben gran. Tot i les imperfeccions del film, Nolan ha aconseguit fer un pas més enllà dins de la seva carrera i ens ha fet viatjar fins a límits que quasi s'escapen de la nostra lògica. Qui es vulgui encallar aquí, endavant; qui no, pot gaudir d'una enorme pel·lícula de ciència ficció.



4. BOYHOOD (Richard Linklater)
Si hi ha hagut una història genuïnament propera durant aquest any, aquesta ha estat la de Boyhood. L'estrany contrast entre la condició quasi experimental de la seva producció i la total simplicitat del seu guió ha donat pas a una pel·lícula que toca directament tots els sentits de l'espectador, retratant una vida que podria ser la de qualsevol de nosaltres, i fent-ho sense excessos ni conflictes efectistes. A banda de donar una lliçó de cinema, Richard Linklater ha tingut una paciència i constància insòlites, i ens ha fet un regal increïble: el de créixer al costat dels seus actors. Podríem parlar d'un film convencional, però, en realitat, mai se n'havia fet un d'igual.



3. EL CONGRESO (Ari Folman)
Parlar d'una obra amb tantes cares, lectures i variants com El congreso en poques línies és quasi impossible. La pel·lícula adapta una novel·la de Stanislaw Lem i mostra una complexa mescla de temes, teories i tècniques visuals, adobades amb una visió profundament personal d'Ari Folman. A més d'una dura crítica al funcionament de l'star system de Hollywood, personalitzat en una actriu en hores baixes, El congreso dóna una bufetada a la cultura de masses i a la progressiva deshumanització i pèrdua d'identitat de la societat, amb el rerefons de la història d'una mare que busca el seu fill. A una Robin Wright impressionant quan la imatge és real, s'hi suma una imaginació desbordant quan aquesta passa a ser animació. Complicada, però meravellosa.



2. NEBRASKA (Alexander Payne)
La vida és plena de premis, però n'hi ha alguns -els més importants- que no requereixen cap mena de sort o atzar per a sortir-ne guanyador. La lliçó que ens ensenya Nebraska potser no és nova, però està desenvolupada amb una tendresa inigualable. El veterà Bruce Dern es treu de la màniga una interpretació de luxe per a acostar-nos una road movie exemplar, que reflexa de forma honesta les dificultats en les relacions entre pares i fills, i a la vegada l'inhòspit entorn social de l'Amèrica profunda. Rodada en un elegant blanc i negre, Nebraska ens convida a asseure'ns al seient del darrere del cotxe, i acompanyar els seus protagonistes en un viatge molt més rellevant del que creuen. Una delícia de pel·lícula.



1. EL LOBO DE WALL STREET (Martin Scorsese)
Sempre he pensat que Martin Scorsese va desaprofitar bona part del seu talent durant uns quants anys -de Kundun (1997) fins a El aviador (2004), res de bo-. Fins i tot la recuperació amb Infiltrados (2006) i Shutter Island (2010) es va veure frenada per aquest conte infantil capritxós i irrellevant anomenat Hugo (2011). Però ara sí, el geni ha tornat amb totes les seves armes i ha parit una pel·lícula enorme de principi a fi, amb tota la polèmica, els excessos i la mala llet que podíem esperar de Scorsese. El lobo de Wall Street són tres hores de deliri, ritme, vici, esperpent i nervi, amb un Leonardo DiCaprio inconmensurable i un guió espectacular. Tot i estrenar-se a mitjans de gener, miro cap enrere i no sé trobar un espectacle semblant durant els onze mesos i mig que han passat des de llavors. Potser per això, El lobo de Wall Street s'avança un pam més que les seves perseguidores i es situa al capdavant de la llista d'aquest any que mereix ser recordat.



Fotografia de portada: XX
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pablo Gerschuni