5 de des. 2014

TOCA TENIR POR (per Ramon Mas)



Sempre m’havia preguntat com es devia viure en una època de neurosi col·lectiva, tipus la Guerra Freda. No parlo de conèixer la realitat social de l’època, sinó de com allò devia repercutir en la intimitat de les persones. He vist centenars de pel·lícules que d’una manera o altra són fruit de les pors generades per l’amenaça nuclear, la propaganda nacional i altres aspectes menys vistosos del món dual dels anys cinquanta. I certament, més que els monstres radioactius, el que m’acollonia d’aquelles pel·lícules era el fet que les decisions dels governs poguessin arribar a destruir les vides dels protagonistes. L’alerta constant, les amenaces de l’enemic, l’exaltació irracional del propi bàndol. Ara ja no em cal preguntar-me com és, ho conec. Fins i tot he après a treure-n’hi ferro. Quin remei.

Però no m’endinsaré en un anàlisi polític i social de “el procés”, això ja ho fan arreu, a totes hores. A més sóc al·lèrgic a la idea d’estat, tant si es tracta d’un de nou com d’un de vell, quan en parlo se m’inflen les pilotes, no hi puc fer res. M’interessa més escriure sobre neurosis col·lectives, i és innegable que avui estem immersos en una de les grosses. De fet, independentment de la independència, vivim en una de les èpoques més socialment esquizofrèniques que un guionista amb taules seria capaç d’imaginar. Així de pressa em vénen al cap unes quantes neurosis col·lectives que van sembrar força el pànic en el seu moment, i que amb els anys s’han convertit en anècdotes simpàtiques i acudits per a historiadors. Penso particularment en l’efecte 2000. El recordeu? Allò sí que feia por i no els tancs entrant per la Diagonal:

La nit de cap d’any del 1999 un error informàtic faria que totes les computadores en lloc d’entrar a l’any 2000 tornessin al 1900 i això les tornaria boges: bases de dades esborrant-se, ordinadors explotant, caixers automàtics escopint bitllets, els radars dels aeroports apagant-se, les portes del metro permanentment obertes, els sortidors de les gasolineres bloquejats... I així s’esdevindria el cataclisme econòmic. Res d’això va passar, però el cataclisme econòmic el vam tenir igualment.

Ho havíem vist a Terminator i ho havíem vist a La rebel·lió de les màquines, i ens ho vam voler creure. De fet, alguns hauríem pagat perquè es fes realitat. Des de llavors anem a amenaça mundial cada tres o quatre anys. El més curiós és que encara hi ha qui s’estira els cabells cada cop que en sent a parlar. La fi del món ja és aquí i sembla que es facin travesses per veure qui n’encerta el detonant: el canvi climàtic, el terrorisme, l’escassetat energètica, l’IBEX35 o el calendari Maia. De fet el teatre de la por desplegat durant la Guerra Freda va donar molt bons resultats al capitalisme, tants que ara, en plena crisi, no es pot permetre viure sense una amenaça de cert calibre. I és que si les coses van mal dades, si la societat s’ensorra i els individus anònims perden tota esperança de reflotar les seves vides, tenir un enemic al que témer, o contra el que lluitar, ajuda llevar-se cada matí.



Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text i croquis: Ramon Mas i Roger Pelàez
Correcció: Pol Camprubí