19 de des. 2014

­LES COSES RARES QUE FEM PER FESTES* (aka Hanukah Harry) (per Shaina Joy Machlus)


Una cosa que no va de sexe, perquè són festes i Jesús ens està observant (faig broma)

Estimada Catalunya,

Ningú més ha tingut el poder de fer-me gaudir el Nadal. De petita, sent la més jueva dels jueus dels EUA, cada hivern sentia pànic quan se'm forçava cantar sobre el Pare Noel als recitals escolars, quan sentia una altra notícia sobre algú que havia estat trepitjat i esclafat fins a morir per una munió de pares que corria en estampida a comprar la més nova de les Playstation (una bogeria, però certa!), quan intentava fer-me lloc per voreres plenes a vessar de turistes vestits d'elfs, de rens, etc.

Però aleshores va aparèixer el Tió. Una cosa tan aparentment atípica per a nosaltres, els forasters, que és impossible no adorar. Com a acte d'agraïment per haver-me donat a conèixer curiositats com aquestes, m'agradaria compartir la meva pròpia tradició familiar, una tradició de Hanukah coneguda com a Hanukah Harry.

Fins a l'adolescència, estava segura que tots els nens i nenes jueus tenien el plaer de conèixer en Harry. Però es veu que els nostres esdeveniments festius són tan estranys, si no més, que un tronc cagant regals després d'haver estat rebent cops de pal.

El Hanukah dura vuit nits, per cada una d'elles les meves germanes i jo rebíem un petit regal. Després d'haver encès una espelma de la menorà, havent dit una o dues pregàries, possiblement una ronda amb una baldufa hebrea que es diu dreidel, ens assèiem impacients al sofà mentre esperàvem que arribés en Hanukah Harry.

Primer se sentia un gran esvalot que venia de l'habitació del costat. Mon pare venia corrent dient alguna cosa com “ Ho heu sentit?! Què deu ser?! Vaig a veure què és... Quedeu-vos aquí!” Reflexionava, assenyalant amb un dit acusador l'armari dels abrics i vacil·lant s'hi tancava per tal d'explorar la situació. Això venia seguit per un esvalot encara més sorollós –penjadors que queien, cops a la porta, el pom tremolant. I amb cada eco creixent les meves germanes i jo ens anàvem posant més i més contentes.

Quan finalment la porta s'obria de cop, mon pare sortia vestit exactament igual, amb exactament el mateix aspecte, però amb una veu lleugerament més greu i un lleu i confús accent (a mig camí d'un accent britànic i rus, potser?) proclamava “En Hanukah Harry és aquíiiiiiiiii!”. Veureu, en Hanukah Harry és un fantasma que va de casa jueva en casa jueva i posseeix el cos dels pares per donar regals als nens. Estàvem eufòriques, xisclant d'absoluta alegria, “ el papa està posseït, el papa està posseït!”. En Hanukah Harry ens repartia els regals i llavors tornava a l'armari. Després, el vell papa de sempre apareixia sense entendre d'on havíem tret uns regals tan bonics. Però com tot el que és màgic, sabíem que per mantenir-ho viu havíem de guardar el secret –la nostra resposta sempre era que senzillament en Hanukah Harry ens havia fet una visita.

Recordo amb claredat la primera vegada que sense donar-hi gaire importància vaig mencionar en Harry a un altre amic jueu, suposant que ell també coneixia bé aquest generós poltergeist. No em vaig sentir decebuda quan la seva cara d'absoluta confusió va deixar clar que la meva família era una mica extraordinària. Per mi, el més bonic d'aquestes festes són aquests records poc convencionals, regals embolicats amb llum hivernal, ben lligats amb una cinta de meravelles d'infantesa, i plens d'infinitat de possibilitats d'immaculada imaginació. Duc al Tió al mateix lloc del cor, segur, un racó calentó, on s'asseu just al costat d'en Hanukah Harry, amb qui estic segura que són els millors dels amics.

*festes: al text original hi diu holidays, que en aquest cas es refereix a les vacances de Nadal però sense la connotació cristiana. Per això i per no voler fer servir el terme políticament correcte “vacances d'hivern” ho traduïm com a festes.



---------- TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS ----------

The Weird Things We Do On Holidays
(aka Hanukah Harry)

Something not about sex, because it’s the holidays and Jesus is watching (just kidding).

Dear Catalunya,

No other has had the power to make me enjoy Christmas. Growing up the Jew-iest of Jews in the USA, each winter I dreaded being forced to sing about Santa in school recitals, hear news reports of another person being trampled to death by parental mobs stampeding to get the newest playstation (crazy, but true!), navigating overcrowded streets filled to the sidewalk brim with tourists dressed as elves, reindeer, etc.

But then there was Tio de Nadal. Something so seemingly atypical for us outsiders, it’s impossible not to adore.
As an act of gratitude for introducing me to such curiosities, I’d like to share my own family holiday custom, a Hanukah tradition known as Hanukah Harry.

Until teenage years, I was sure all Jewish kids had the delight of knowing Harry. But, it turns out, our holiday happenings are just as weird, if not weirder, than a log pooping gifts after being beaten by a stick.

Hanukah lasts eight nights, for each my sisters and I would receive a small gift. After lighting a candle on the menorah, saying a prayer or two, possibly a round with a Hebrew spinning toy called a dreidel, we would all anxiously sit on the couch and wait for Hanukah Harry to arrive.

First there would be a loud commotion from the other room. My father would rush in saying something along the lines of, ‘Did you hear that!? What could it be!? I’ll go check it out… Stay here!’ He would muse an accusing finger towards the coat closet and hesitantly shut himself inside to explore the situation. This was followed by even more commotion—hangers falling, banging on the door, handle throttling. And with each increasing echo my sisters and I would become more delighted.

When the door finally slammed opened, my father stepped out in exactly the same clothes, looking exactly the same, but in a slightly deeper voice and confusingly mild accent (a cross between British and Russian perhaps?) would proclaim, “Hanukah Harry is hereeeee!’. You see, Hanukah Harry is a ghost who goes from Jewish house to Jewish house and possesses the body of parents to deliver presents to children. We were elated, shrieking in absolute happiness, ‘Dad’s possessed, Dad’s possessed!’. Hanukah Harry distributed our presents then returned to the closet. After, regular ol’ Dad would pop out confused about where we got such beautiful gifts. But like all magic, we knew to keep it alive we had to keep our secret—our only answer was always simply that Hanukah Harry had paid us a visit.

I remember clearly the first time I casually mentioned Harry to another Jewish friend, supposing they were also well acquainted with this generous poltergeist. I didn’t feel disappointed when their look of complete confusion made it clear our family was a little extraordinary. For me, the nicest part of the holidays are those unconventional memories gift wrapped in winter light, tied tightly with a sash of childhood wonder, and containing infinite possibilities of unspoiled imagination. Tio resides in this space in my heart for sure, a warm spot seated right beside Hanukah Harry, with whom I’m confident are the closest of friends.

Shaina Joy Machlus (periodista, col·laboradora habitual de Tom Tom Magazine i de Markers of Barcelona. Actualment està sortint amb la seva col·lecció de clàssics de la literatura russa i el seu kit de bateria.)

Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Shaina Joy Machlus
Traducció: Núria Curran
Correcció: Pol Camprubí