24 de des. 2014

EL MILLOR DISC DE 2014 (DEL 10 AL 1)



Les llistes mola fer-­les, però mola més criticar-­les. Això ho sabem tots. Nosaltres fem la nostra llista i igualment ens agrada criticar­-la. Proveu a fer­-ho: elaboreu una llista i critiqueu­-vos. És molt sa. Ningú més que tu s'enfada. Auto-trolejar­-se és un plaer que només s'acaba quan tu vols. Nens i nenes, amb tots vostès, la llista del TOP 10 de Gent Normal:



llegeix la nostra llista del 25 a l'11

10. s/t, Anchord. Saltamarges

Heus aquí un dels discos de l'any que m'ha fet sentir que ja tinc una edat. Només han hagut de passar tres cançons del disc homònim de debut per transportar-me a la adolescència. Punk rock melòdic, des de Satanic Surfers a Lagwagon, per citar-ne dos, perquè en cada cançó, també hi he trobat ecos de Ten Foot Pole o R.K.I.
I sí, el més evident, Title Fight. No obstant, no és un exercici de nostàlgia, de reproduir el manual d'ús d'un estil concret, sinó d'interpretar-lo tal i com ells l'entenen, aportant-hi detalls d'altres gèneres, com per exemple l'emo, molt present sobretot en el tractament d'algunes guitarres. I és precisament això el que el fa un molt bon disc. Des de la potentíssima “Untangible intentions”, una de les millors del disc, a “Dive around” o “Unlucky 18” per posar dos exemples que millor sintetitzen el seu estil. I vist això, amb aquest disc s'augura una vida prometedora al quartet de Girona, sabent que la prova del debut s'ha superat amb escreix. Joan Palahí

9. L’Estat Natural, Univers. Famèlic Records

Univers han revifat amb èxit el shoegaze dels 80 al Regne Unit, han creuat l’estany per a fer ‘les amèriques’ i desprès se n'han anat a conquerir Mèxic, acabant l’any amb un rotund sold out de la seva primera posada de llarg, una mostra de cohesió i de bones maneres.
Tot i que la poètica d’alguns dels seus títols sembla mig en broma, fan una música del tot seriosa, de textures recurrents i amb una atmosfera aclaparadora que poc o gens té a deure a les seves formacions paral·leles Mujeres i Aliment. Segurament Univers són un motiu de brindis a les oficines de Famèlic! I també a les nostres. Des d’aquí, aprofitem l’excusa de les llistes i la nostra afició a fer ‘supergrupos’, llancem una petició perquè tornin a convidar en Sergi Egea a tocar el baix a un dels seus concerts! Aïda Camprubí

8. Mourn, Mourn. Sones

Probablement hàgim sentit a parlar del disc de Mourn més que de cap altre en aquesta llista durant les darreres setmanes –pel seu fitxatge pel segell americà Captured Tracks i per haver sortit a Pitchfork– però a Gent Normal ja ens vam dir que aquest era un dels debuts de l’any,
que crida l’atenció per combinar una –diguem-li així maduresa instrumental amb una "naivitat" en les lletres que enganxa des de la primera cançó. Glòria Guso

7. La felicitat dels animals, Miquel Serra. Foehn

Per aquells que hem seguit de prop l’evolució del manacorí Miquel Serra, La felicitat dels animals és la consecució de tot allò que ha perseguit des de l’edició d’Opilions (tanmateix, pels que vàrem viure el seu descobriment, el seu millor disc encara ara).
Un treball polièdric, ambiciós, complex, un castell aixecat sobre capes i capes de sons impossibles formant un monument a les seves obsessions habituals: el passat, la família, la mort, l’amor i el paisatge quotidià com a al·legoria de tot plegat. Unes dèries a les quals encara treu més punta al “petit” “El perfum dels vegetals”, on a més de preciositats desarmants com “Padrins” o “Desgraciat”, fins i tot rescata algunes de les gravacions del seu germà Joan (mort el 2003 quan només tenia 29 anys, la persona que el va animar a agafar una guitarra i cantar i fer cançons). Tot plegat també el seu definitiu matrimoni amb Pep Toni Ferrer i Michael Mesquida fan d’aquest doble disc la confirmació que Serra és una font inesgotable de música d’aquella de veres, de la que emociona, posa els pèls de punta i et fa tremolar i voler viure i obrir ferides velles per deixar-les rajar un poc més dolçament i, quan acaba la cançó, sàpigues que el teu dolor té sentit i tot anirà bé. Joan Cabot

6. Anachronisms, Hurricäde. Saltamarges

A tots ens ha passat alguna vegada, i a en Quique li passa un o dos cops al dia: t'enamores d'una banda i et sents incomprès. La gent et mira i et diu "sí està bé" i a tu et falten mans per subjectar tanta "fregona" com necessites. Això en el millor dels casos, la majoria de cops posen cara de pòquer
i esperen que acabis de parlar per canviar de tema tot pensant "ha dit hardcore? Pasa palabra". A d'altres no saps si es desacostumen a la banda o els deixa de sorprendre. És possible que sigui qüestió de modes, sí, deu ser això, potser això del que parlem ara no toca. Em sap greu. Maleïdes modes. Els anacronismes també poden estar tant de rabiosa actualitat com qualsevol altre revival autentificat pel gurú musical que decideix les modes. Alguna cosa així sento després que una elèctrica guspira em recorri la "llomada" i l'espina dorsal durant el transcurs dels primers compassos d'aquest Anachronisms. Hurricäde parlen directament amb el meu interior saltant-se tota barrera de consciència, prudència i raonament. El so de la guitarra m'és familiar. La manera de cridar m'és familiar, la manera de colpejar la bateria m'és familiar. Deu ser cosa d'haver-nos criats a pocs quilòmetres de distància i haver-nos fet grans a la mateixa Atzavara. Rockin Hardcore, amics, el rockin hardcore de tota la vida. El del frenesí i immediatesa calculades. El de córrer fins als nassos d'un i fer un mortal endarrere sense arribar a rosar el rostre. Just al límit. Sense sobrepassar-se. Malucs en moviment insuficient per desenganxar els dos peus a l'hora. Cops al pit. Cap epilèptic en totes direccions. Puny tancat que tan repica a la cuixa com s'aixeca en una proclama. Moviments bàsics integrats a l'ADN. Hurricäde es capaç de fer-me tot això sense ni rosar el ridícul, sense semblar cap còpia, sense semblar pesats. Hurricäde són una obra d'enginyeria d'una moda alternativa passada de moda. I què és més alternatiu que sortir quan ningú ho espera a fer alguna cosa que ningú està desitjant, no rebre l'atenció que objectivament (per mi) que es mereixen i continuar. Seguir al peu del canó. Millorar com si milers de persones haguessin dipositat en tu tota l'esperança del seu imaginari. Anachronisms és tot això, tot allò que se li suposa a una ressenya que escoltant el disc qualsevol ho pot deduir. I alguna cosa més. Alguna cosa més que els que escoltem hardcore no diem en públic però els que hem abraçat l'emo no ens fa tant de por com per deixar de començar un post proclamant-ho. Lluís Huedo


5. Ball del Cel, Germà Aire. Famèlic Records

Germà Aire s’han guanyat el cel amb aquest disc que demostra la perícia instrumental i la sensibilitat compositiva dels seus dos pesos centrals, l’Andreu i en Luca, que han sabut copsar i portar a la seva pròpia singularitat la poètica d’en Sisa, la fresca espontaneïtat d’en Franco Battiato i la versatilitat d’en Mau d’Esperit.
Recuperen, amplien i revisen peces del seu primer cassette com “Abans” i “La Vall del Cel” que sonen amb la cara neta i amb arranjaments més ben acurats. Com va dir en Xavi Carreras en el seu moment, és un disc on cap cançó fa nosa i precisament per això se’ns fa curt i és rodó. Envalentits amb el projecte, i veient que tants detalls eren complicats de portar al directe tan sols amb quatre mans, incorporen ara en Gudi a la bateria i en Dofí Malalt, el farmacèutic de Lleida, al baix. Un motiu més per no quedar-se amb l’escolta i anar-los a veure en concert! Aïda Camprubí

4. Fighter Pillow, Fighter Pillow. Autoeditat

El disc de Fighter Pillow era un dels més esperats de l’any des que pengessin al seu bandcamp una recull de quatre cançons de guitarres abrasives amb la vista posada a l’indie rock ianqui de grups com Built To Spill, Throwing Muses, Magnapop o Sugar. L’aparició del debut homònim del grup liderat per Eli Molina, ex membre de Me and The Bees,
no tan sols no decep, sinó que ens ha semblat un dels més rotunds i addictius de l’any. Riffs de guitarra densos i explosius, ritmes ferms i contundents, una veu que bascula entre l’angoixa i la ràbia i unes composicions amb passatges melangiosos i calmats que amb una estrebada volen de cop pels aires amb una fúria volcànica. Fighter Pillow ens brinden onze cançons que són, de fet, onze hits, entre els quals destaquem “Lemonade”, un himne que hauria fet molt mal 15 anys enrere, “Rancorous”, un mig temps amb una tornada abrasiva en el que la veu de l’Eli esclata en uns esgarips que glacen la sang, o la nostàlgica “79 Flames”. El debut de Fighter Pillow és un homenatge a una manera d’entendre l’indie rock que associem indefectiblement amb els anys 90. Però no es tracta d’un exercici d’estil o un pastitx, perquè totes les cançons del disc, de la primera a l'última, estan imbuïdes amb la força emocional d’un grup que viu aquesta música no amb nostàlgia, sinó amb una passió gairebé agressiva, cosa que converteix una mirada al passat en una obra inscrita dins la tradició d’un gènere musical al que revifa i projecta cap endavant. Joan Ferrús


3. Mundo Fatal, Me And The Bees. La Castanya

Quan ens vam repartir les ressenyes de discos de la llista de millors de 2014 a mi em va tocar el de les Me and the Bees. Cap problema, és el grup que més he escoltat i vist en tot l’any. I quan dic que els he vist la paraula que hauria de venir al darrera és molt. O encara més: indiscriminadament.
Els he vist indiscriminadament està bé, em sonen més les seves cares que la d’alguns cosins. El meu nom, fins i tot, surt als crèdits del disc per unes magnífiques i certament poc valorades no he llegit cap crítica elogiosa al respecte palmes a la millor cançó de Mundo Fatal, que és “Blue”. Puc defensar amb honestedat aquest LP? Amb honestedat no ho sé, però el puc defensar sense que ressonin els ecos de “tooongo” per tot l’hemisferi nord. I ho puc fer perquè conec aquest disc a la perfecció i és el meu LP favorit de 2014. I de llarg.

Mundo Fatal té totes les coses que m’agraden del pop. Sobretot té aquelles tornades que cantes a la dutxa, que cantes a la moto, que cantes mentre escombres el pis. “Like we were young, you're breaking my heart, YEEEEEEEEEAH OOOOOOOOOH”. N’hi ha unes quantes de majestuoses. Si faig un repàs totes les coses favorites de la meva discografia personal les acabes trobant al segon disc de les Bees. A Mundo Fatal hi ha jocs de veus sixties, hi ha guitarres noventeres, hi ha els Yo la Tengo, els Guided By Voices, els Beach Boys i les Ronettes. A més acaben amb cop d'autoritat, amb patada als ronyons, amb trompazo de boca: “Cry Fight Try”, un dels millors finals de disc que he escoltat. Quan la vaig sentir per primera vegada no em va caure la llàgrima de miracle, i set mesos després em segueix deixant el cap estabornit cada cop que la poso o la toquen en un concert.

Aquest disc és, per sobre de tot, tres persones que m’estimo que ha fet un seguit de cançons meravelloses. Això no cal defensar-ho, cal celebrar-ho. Visca vosaltres, dabadabada. Jordi Garrigós

2. Súper Ego, Tiger Menja Zebra. Music or Nothing

Al cap de pocs segons d'escoltar el sorollot que emana el disc llegeixo, de nou, el títol de la primera cançó: "et sotmetré". Fills de puta, penso, com ho sabíeu, eh? Un bombo infernal. Un bombo de les galeres dóna pas al disc: tots a remar, això és el purgatori, sotmeteu-vos, aquesta secta reclama esforços.
El plaer i l'eufòria arribarà, us ho prometo. És qüestió de temps. Primer juguen a despistar-vos, a marejar la perdiu; deixa'ls fer. Posa't el disc i mira l'infinit fins a veure el teu interior. Anul·la tota sensació externa fins a quedar-te amb el teu propi cos i el del tigre i el de la zebra.
Què és aquesta cosa amorfa que s'obre pas? Qui ha volgut compondre (o sigui, perdre el temps) , gravar (o sigui, deixar-se els quartos), publicar (o sigui, deixar-se els quartos), compartir (córrer el risc del què diran) i treure'l a passejar (més perdre el temps, més perdre quartos i més risc del què diran) aquest disc, amb un concepte, amb una voluntat com aquesta.
Veureu aquest àlbum, en aquesta llista, rodejat de propostes per a tots els públics, Súper Ego ve a trencar aquesta monotonia sonora i rítmica. No us espanteu, aquestes coses fa temps que es fan fora de casa, no són tan "bitxos raros". Els estranys érem nosaltres per no tenir uns Tigre Menja Zebra abans. Fora el políticament correcte. Fora el somriure complaent. Fora l'educació. Fora les construccions corrents. Un títol odiós, uns tons foscos, durs, uns vídeos violents contra l'entorn més immediat. Sense contemplacions, directe a la jugular. Obrir-se en canal i deixar que les vísceres d'un inundin i impregnin amb una harmonia maquiavèl·lica. "Jo jo jo jo". No us agrada? Es fan pròpia la societat. S'auto inculpen com a portaveu de la nostra civilització. No us agrada? Han embellit la "basura" que som, que són.
Desaprendre per tornar a construir. Auto immolar-se per tornar a renéixer. Quan l'odi s'entén com un sentiment més, sense rebutjar-lo pel fet de ser un sentiment negatiu. Quan l'odi és una altra forma d'amor. És que no es mata per amor i per amor es fan atrocitats? Pregunta-li a en Shakespeare. Quan l'odi perd la connotació de sentiment negatiu per ser un sentiment més. Quan te n'allunyes i atorgues a tots els sentiments el mateix poder i capacitat, pots jugar amb ells tractant-los fredament, reestructurant-los. Pots excitar la bèstia i controlar-la. L'odi és una altra forma d'amor, se li pot cantar amb la mateixa vehemència que es fa a totes les cançons ensucrades. No amaguis aquesta part de tu. No la reprimeixis. És plaer i eufòria igualment. És que hi ha coses teves que no t'agraden? Contempla la teva pròpia devastació i admira-la. Formem part d'una societat secreta. Ara ja no és secreta. No t'agrada. Se'n diu entorn. És el que t'envolta. Tiger Menja Zebra només ho exposa en música. Music or nothing. I ho fa amb un discàs que no els apujarà el Súper Ego. Lluís Huedo



1. The Sea, Beach Beach. La Castanya

També diuen que les onades del mar són totes iguals. S’ha d’estar cec (o no haver sortit de Toledo) per pensar això. El mateix passa amb les cançons del disc de Beach Beach, un àlbum de bandera groga: on tirar-se en bomba un cop i un altre sense avorrir-te (verda) però sense angoixes (vermella). Dinàmic però no encabritat, reconeixedor però no retro, "espídic" i també nostàlgic. La platja a la tardor, per entendre’ns.

The Sea desperta les ganes de nedar-hi des dels primers segons de l’obertura, una mena de jingle radiofònic que sona precisament com el mar: acords de guitarres que són onades (d’aquelles que agafes amb tot el cos i crides taxi) i que trenquen contra alguna roca cada cop que sona el plat de la bateria. Intentaré no continuar per aquí, que semblo la Mercè Rodoreda. No prometo res. És culpa d’aquest disc. I de Gent Normal, que sempre tenen la culpa de tot.

No sabem si aquest mar és el de la badia d'Otago (a Dunedin) o el del Mar del Nord d’Escòcia o el de les Balears. Perquè sona, sí, a uns The Clean al Rumba Bar de Auckland (Nova Zelanda), però sense por de tocar bé (és estrany, els Beach Beach toquen prodigiosament sense perdre l’encant de tots els grups imperfectes i això és perquè sembla que tocar així els sigui tan fàcil com estornudar mirant el sol). També s’assemblen als Orange Juice amb samarreta veneciana de ratlles horitzontals en algun club petit. Fins i tot també recorden als millors Los Caramelos o Los Plomos. És una mica igual, això de les comparacions, perquè capbussar-te en el mar mola sempre aquí o allà (us ho diu un que es banyava al Cantàbric en pilotes cada nit que s’emborratxava). I el mateix passa amb les bones cançons de música pop de menys de tres minuts. No són d’enlloc, com no són de ningú els encenedors, però està clar que aquest disc no es titularia The Sea ni sonaria així si ells s’haguessin inspirat en la Platja de la Nova Icària i no en alguna cala balear. I això, al marge de l’idioma, és el més important.

Això i que les cançons de Beach Beach se li posen al "colega" en un mal moment (tu el casc esquerra, jo el dret) fent glops de birra al carrer, els escolta la "novia" en bucle mentre cuina plats amb més de tres ingredients ("se viene tan arriba" amb "Fishbowl" que potser provarà de posar-hi un quart) i els viatges en cotxe es mesuren pels cops que ha sonat el disc (al final ja no saps molt bé on comença i on acaba, on para la boia i on la sorra). No es recomanable escoltar-lo al metro: t’arrencaràs a ballar com un ninot de Santa Claus de joguina una mica melancòlic i buscaràs temeràriament i inconscient la cintura de l’avi que llegeix La Razón davant teu per fer la conga.

Sona al soroll que emet la llauna quan tires a l’anella, sona a la versió de House of Love de "Pink Frost" dels The Chills, sona a mig temps de Blue Orchids, sona a Tom Petty (Tom Petri) remuntant una platja al gener i a passejar amb les mans a les butxaques de l’abric i els peus mullats.

No sé perquè m’agraden tant, els Beach Beach. A mi em mola molt el color del mar d’algunes illes Balears. És estrany i brilla, aquell verd. Quan vaig saber que era per l’alga posidònia em va agradar menys. Així que millor no estripar més l’encant d’aquest disc de Beach Beach.

Diuen que les històries no s’acaben, és només que la penya es cansa d’explicar-les. Però moltes "pelis" i llibres que m’han marcat acaben vora el mar: Brighton Rock, De repente el último verano i fins i tot Quadrophenia quan no veia cap ridícul en l’èpica. Aquest any he llegit Big Time, la biografia que un visca-la-vida-ara-mort li va explicar al Marcos Ordóñez. Com que no sabia com rematar la història, va fer-ho amb la imatge de la filla del tal Perico Vidal mirant les onades, pensant en son pare i amb el narrador escrivint: “perquè els dofins neden i salten només en mar obert”. Com els de la portada del disc de Orange Juice. Com les tornades dels Beach Beach. Dels Beach Beach Beach Beach. Dels Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach Beach (és molt fàcil acabar així una crítica, embogint en fade out, gràcies a l’opció cut’n’paste d’aquest processador de textos i per culpa d’unes cançons tan absolutament joves i radiants). Miqui Otero





Fotografia de portada: Muntsa wannabe graphic designer
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pablo Gerschuni

1 comentari:

Unknown ha dit...

Quina Meravella "An Ice Rose". Enhorabona!