28 de nov. 2014

UN DIVENDRES COM QUALSEVOL ALTRE (per Marta Millet)



Estic una mica alarmada (per no dir cabrejada i alterada) per dues coses que han passat durant la darrera setmana. Per un costat, la multitudinària inauguració, al centre comercial El Triangle de Barcelona, de la botiga estatunidenca Urban Outfitters. Per l’altre, l’assabentar-me que s’ha anat imposant els darrers anys la celebració d’un tal Black Friday a casa nostra, seguint com sempre la tradició del país que determina per bé i per mal la majoria dels nostres actes i gustos, més enllà de la nostra consciència. Ho dic com a fet, sense drama tot i ser dramàtic, que quedi clar.

La setmana passada vaig rebre l’estranya “invitació” (ho poso entre cometes, perquè evidentment era cosa de Facebook) a la inauguració d’aquesta botiga eminentment de roba, que també inclou una infinitat d’objectes diversos i superflus, quatre caixes de vinils, i suposo que al final el que ofereix deu ser una mena d’estil de vida a través dels seus objectes. En definitiva, tots ens acabem definint parcialment a través del que tenim a casa i, sobretot, de les fonts on obtenim tals objectes.

En qualsevol cas, vaig entrar al citat “event” i vaig veure que milers de persones havien clicat “assistiré”. Milers. 7.054 diu que hi han anat a dia d’avui. M’han explicat les cues que hi havia per entrar-hi. Com si la botiga desaparegués al dia següent. Gent fent-se autoretrats com si estiguessin al Machu Picchu, altres picant amb pals unes pinyates que regalaven cupons de descompte, diners per gastar a la botiga, o potser només llaminadures. Qui sap. No hi vaig anar, i només puc defendre els meus prejudicis amb els fragments de relats pescats per aquí i allà. Com si els magatzems de tot allò que venen fossin buits i aquell mateix vespre fos la darrera oportunitat de comprar una brusa, espelmes en forma de gat, o el que sigui que hi venen.

Tinc 22 amics a qui al mencionat FB els agrada Urban Outfiters, a 21 H&M, a 18 American Apparel i a 22 Nescafé. A 50 els mola Moritz, a 47 San Miguel, i a 34 Estrella Damm. Interpreto que molts han fet clic per algun tipus de promoció o descompte, en roba, “el sueldo de tu vida”, entrades a festivals. No ho sé i no ho entenc. A mi m’agrada la cervesa quan me la bec, i no em fa especial il•lusió anar a comprar roba. Els que em coneixen saben que hi ha un 70% de probabilitats que porti una samarreta de Silver Jews i els texans de la Lucía.

D’altra banda el Black Friday. Divendres negre. El que abans remetia a esdeveniments foscos (econòmics, polítics, de fenòmens extrems de la natura, etc), ara es trasllada al divendres de consum, a la data en què suposadament els comerços passen de números vermells a números en positiu. Assenyala l’inici de la campanya nadalenca, els carrers ja estan enlluernats i ens fan mirar amunt en comptes de a la brossa que ens envolta. No fa falta dir que quan es parla de consum i de números, els beneficiats solen ser les grans cadenes de distribució. Evidentment, el reclam és el descompte sobre un bon nombre dels articles en venda, només aquell dia, o el cap de setmana.

A la premsa d’avui, els noms que més apareixen en els articles que destaquen aquest divendres, del “pistoletazo de salida” de les compres nadalenques, són El Corte Inglés, Media Markt, Apple, Decathlon, Worten, Amazon, Oysho, Imaginarium, Carrefour i Toys R Us. A banda, es parla també del Cibermonday o The E Day, que és el perllongament d’aquest Black Friday en versió online. A mi, que em facin descomptes de coses que no necessito no m’interessa en absolut.

L’altre dia, amb el tema decidir, vaig recordar l’època en que comprava amb assiduïtat l’Adbusters, una revista canadenca nascuda d’una organització del mateix nom que lluita contra l’imperi dels mitjans de comunicació i la filosofia consumista que desprenen tots ells. Des de fa anys promouen el Buy Nothing Day, la TV Turnoff Week, i han estat part molt activa en el moviment Occupy Wall Street. Sí, sé que estic parlant de nou d’àmbit nord-americà, però em fa pena que acceptem i incorporem sense qüestionar-nos massa certs “constums” d’allà, i en canvi no ho fem de tant en tant amb campanyes que promouen precisament el contrari.

Ara que estic redescobrint i reenamorant-me de Barcelona, amb les seves virtuts i defectes, estic encantada d’anar a comprar la roba interior a la merceria del barri, que té àmplia oferta de producte estatal i una senyora amabilíssima, comprar sabatilles esportives a una nova marca amb seu a Madrid que tracta tothom com cal i fabrica també aquí, etc. Sé que escric des d’un ordinador que l’han assemblat a la Xina, però un altre dia us explicaré els tristíssims mesos que vaig passar buscant auriculars produïts a Europa. Com sempre, ni tant, ni tant poc, però avui crec que si és un divendres per celebrar és perquè hi ha un munt de concerts. Jo aniré a veure Desert.

Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Marta Millet
Correcció: Pol Camprubí

4 comentaris:

Anònim ha dit...

totalment d'acord!

per cert: senhaiser i akg son europeas i sonen de béee!!!

Uri ha dit...

La putada per la gent que combinem una certa consciència per l'estat del món amb unes butxaques més aviat buides és que tenir consciència actualment surt molt més car que no tenir-ne. Quines són aquestes bambes i quan valen? Jo me les compraria amb gust si són maques i no gaire cares però, en cas contrari, no sé si podran competir amb les Andy-Z, que ja que no són sweatshop-free (com tampoc ho són Ni*e, Adi*as o Ne* Ba*ance i cia.) almenys no t'enganyen (valen 10-12€ i són IGUALS que les All Star).
Però no vull ser cínic, tens raó en absolutament tot el que dius.

Marta ha dit...

Anònim, Sennheiser i AKG son europees però fabriquen a Xina, almenys els models que jo vaig mirar aleshores. Igual que moltes marques de roba etc, que diuen "idea" o "designed in" i "made in". Amb tecnologia solen posar "engineered" i "assembled".

Uri, estic totalment d'acord amb el que dius. A l'estiu el tema calçat estatal és fàcil, entre espardenyes i demçes coses de tela, a l'hivern no tant, però comprar una cosa una mica més cara però de llarga durada a vegades no és mala opció. Jo a vegades em sento molt imbècil pagant més i no ho puc fer sempre, però ho intento i penso que si poc a poc ho intenta més gent potser hi ha un petit efecte sobre l'estat de les coses.

Merci als dos pels comentaris!

Anònim ha dit...

Magnífic plantejament. Hauríem de tancar fronteres i tornar a la autarquia. 100% producció local i nada de importar. Tampoc però discs del Stephen Malkmus. Perquè els temps passats sempre van ser millors... Qui pugues tornar enrere als daurats anys 40 on no érem contaminats i tot era pur y totalment local. ; - )