5 de nov. 2014

LLEGIR I ESCRIURE: LOS MUERTOS


Los Muertos
Jorge Carrión
Any: 2014
Editorial: Galaxia Gutenberg




[...]a totes les ficcions –en fi– que han nodrit amb la seva violència el nostre imaginari i les nostres pulsions humanes des de sempre.
Anthony Gideon Smith, president del Memorial pels Morts de la Ficció.

Los Muertos d’en Jorge Carrión, publicat ara per Galaxia Gutenberg, és una realitat alternativa creada dels nostres actes violents, però sobretot és un exercici d’estil, un cercle tancat, que funciona com a novel·la conclusa, però també com a guió cinematogràfic d’una sèrie de televisió de dues temporades i com assaig sociològic. Un tot que s’engloba dins tan sols 200 pàgines. Un exercici magistral, que podria ser verídic! I que podria ser un èxit de taquilles. Un conjunt completament revolucionari, que amaga –o albira– una realitat terriblement actual. Pocs llibres parlen tant rabiosament de l’ara, de la repercussió global de les sèries, de l’herència històrica, de la ficció que mou la realitat. Un llibre, m’atreviria a dir, necessari, ja no només pels seguidors de Blade Runner, Los Soprano, El Padrino, Akira Kurosawa o Steven Spielberg –els principals protagonistes del guió–, sinó per donar peu al debat de si la violència a un personatge de ficció, podria ser un crim. Podrien ser, escriptors i directors, assassins?

Pot sonar obtús, perquè una vida sobre paper, o sobre cinta de vídeo, quin sentit té? Ara bé, si ens parem a pensar, les morts de la història que no hem viscut, també se’ns presenten en aquests formats, el paper del diari, els llibres d’escola, la pantalla de la televisió. Hem plorat veient pel•lícules, llegint llibres? Hem viscut les morts de ficció com si fossin les de la família? Hi ha morts falsejades que ens afecten, com el pare del rei lleó, de petits, o ja de grans, l’Ed Crane de El hombre que nunca estuvo allí o la Selma, interpretada per la Björk, a Bailando en la oscuridad. Víctimes de la ficció que ens resulten quasi tan traumàtiques com les de les notícies. Un cop acabada la pel·lícula, aquests cadàvers on van a parar? Us ho diré. Es materialitzen a la Nova York de 1995, despullats i inconscients dins un bassal de líquid fetal. Allà, cap acte per violent que sigui, els podrà tornar a matar. O potser sí?

Els seus creadors són els seus botxins. I en el llibre de Los Muertos «s’ha anat creant una xarxa de discussió sobre el possible deute històric de responsabilitat del ser humà respecte les seves creacions artístiques. Òbviament, el debat s’ha polaritzat entre els defensors a ultrança de la llibertat d’expressió i, per tant, de la llibertat de creació de mort, i els defensors acèrrims de la limitació de la creativitat quan afecta directament al final d’una vida». La pregunta que es planteja és «on es troben els límits de la manipulació d’altres aspectes de l’existència de la criatura, com la seva victimització, és a dir, la seva transformació en subjecte receptor de violència, la seva tortura, sofriment físic o psicològic?» I en aquest punt, podem transcendir i demanar quins efectes té la normalització de la violència? Es millor naturalitzar-la i mostrar-la explícita o mantenir-la fora dels circuits?

Parlem de la normalització de la violència en la ficció, però realment la nostra herència està plagada de genocidi, no és una violència que hagi nascut de la ment de l’escriptor des de zero. La violència en la ficció és un reflex social. Per exemple, tal com explicava en Jordi Nopca a la xerrada, «la vida no és manera de tractar un animal». En homenatge a Kurt Vonnegut, «al 1944, uns mesos abans que fos capturat per l’exèrcit alemany i anés a parar a Dresden i se salvés de les bombes que els aliats –és a dir, els seus– van llançar sobre la ciutat amagant-se en un escorxador, l’escriptor va tornar a Indianapolis de permís per visitar la seva mare, amb motiu del dia de la mare. Ella, que era una escriptora sense cap repercussió, s’havia suïcidat amb somnífers. No puc saber en quina mesura va influir aquesta mort imprevista en l’obra de Vonnegut, que començaria a créixer al 1952 amb Player Piano, però quan llegeixo God Bless You Mr. Rosewater, de 1965, o fins i tot Breakfast of Champions, de 1972, hi trobo un respecte per la vida dels personatges que no és tan habitual en els escriptors. Com sabeu, hi ha molts autors que van perdent la clemència amb els anys. Vonnegut, no.» Ell, com a víctima de primera línia del conflicte, no va poder eludir parlar del genocidi a la seva obra però sempre ho va fer amb la prudència d’haver viscut els fets. Després d’ell, ha nascut una generació a la que Carrión bateja com post-traumàtica, i de la qual diu, posant veu a un personatge, que són els responsables de la telesèrie Holocausto (1978), de les pel·lícules La Llista de Schindler o Ararat (Atom Egoyan, 2002), o del còmic Maus. Ell encarna aquesta generació amb Los Muertos, on planteja un intent de parlar del genocidi. Són els hereus de la violència que van viure els seus avis, i veiem com el llegat queda emmirallat als seus cosmos.

L’univers de Los Muertos està habitat per les víctimes de la ficció humana, que són el reflex de les víctimes del nostre llegat històric i cultural, i no en fa cap discriminació. No tots són innocents, hi trobem nazis, hi trobem gàngsters sàdics, “replicants” i polítics americans que han ordenat una exterminació. També hi trobem crítics literaris, professors i assagistes que son fruit de la ment d’en Carrión i que serveixen per dotar la novel•la de múltiples teories i de falses repercussions socials. Però com tota ciència ficció, no podria ser tot això, producte de la nostra realitat?

Fotografia de portada: Galaxia Gutenberg
Text: Aïda Campubrí
Correcció: Pol Campubrí