13 de nov. 2014

L'ACOMODADOR #65 · FINS A L'INFINIT, I MÉS ENLLÀ


Dins d'aquella etapa vital en què encara no tens ni idea de res, però comences a prendre consciència de temes transcendentals, recordo especialment les primeres càbales mentals sobre la nostra presència a l’univers. I no em costa gens reviure l’estranya sensació de vertigen i petitesa que m’entrava quan intentava fer-me una idea mental d'aquest espai que ens envolta de forma il·limitada. En realitat, poca cosa canvia si m’hi paro a pensar ara. Desconec si Christopher Nolan va viure situacions semblants, però el cert és que a Interstellar m'hi he trobat una expressió cinematogràfica de totes aquestes imatges que circulaven de forma caòtica pel meu cap. Per evocacions com aquesta, per molt subjectiva que sigui, i altres raons que converteixen el film en una immensa experiència sensorial, no considero que els múltiples aspectes discutibles quant a guió i recursos narratius (que hi són, i els reconec) li restin els punts suficients per aixafar tot el conjunt.

Interstellar és una pel·lícula de dimensions enormes en tots els sentits, sens dubte el projecte més ambiciós de Nolan. El seu abast argumental conté interpretacions, estudis, teories i resolucions que sobrepassen la capacitat assimilativa de la majoria de gent, i per tant requereix dues coses: una obligada digestió i recapitulació un cop vist el film, i també l'establiment d'unes prioritats que poden acabar determinant la nostra opinió formalitzada d'ella. Personalment, considero que és un prodigi a nivell tècnic, capaç de fer-nos sentir part de l'acció en tot moment i d'inculcar-nos la seva idea de forma inigualable; com si el propi director prengués la tècnica presentada a Origen (2010) i ens l'apliqués a nosaltres. La majestuositat dels escenaris i l'elegància de la posada en escena tornen a demostrar el domini que el director britànic té del sentit de l'espectacle, però també queda palesa la seva cura dels detalls -les escenes en silenci, respectant la no propagació del so a l'espai, són bestials-. Tot plegat, ajudat d'una banda sonora particularment superba de Hans Zimmer.

Aquest pas més enllà a nivell d'èpica i transcendentalisme de la història genera uns aires de grandesa que en ocasions no ajuden al conjunt, però la sensació és que l'objectiu prioritari de Christopher Nolan torna a ser l'estímul de l'emoció. I això ho sap fer com ningú. La possibilitat d'analitzar Interstellar en clau estrictament científica és, òbviament, elecció de cadascú, però crec que és improcedent en tot film de ciència ficció. 2001: Una Odisea del Espacio (Stanley Kubrick, 1968), de la qual aquí en trobem múltiples referències, n'és un exemple. En tot cas, sí que resulta just apuntar els entrebancs de guió que trobem a mida que avança la història, en especial l'ús que es fa de les casualitats com a recurs narratiu, el poc rigor en el comportament d'alguns personatges, la inconsistència de diàlegs puntuals i també les debilitats de l'apartat més sentimental de la història, que perjudiquen sobretot la resolució final. Tampoc feia falta la reiteració de certes explicacions per a estúpids, anul·lant el poder de deducció de l'espectador; se'ns escapen coses, però no tantes.



Resulta curiós, però suposo que a la vegada congruent, que el repartiment d'actors acabi tenint poca presència en el record global que ens deixa la pel·lícula. D'entrada, em costa veure Matthew McConaughey en un paper com aquest, on les subtilitats que tan bé domina desapareixen per complet per donar pas a un perfil d'heroi, però la veritat és que l'actor texà demostra ofici i ens el tornem a creure de dalt a baix. Les seves llàgrimes protagonitzen un dels moments àlgids d'Interstellar. Com a representant femenina, Anne Hathaway em sembla un pèl desubicada i es nota en la seva actuació, mentre que Jessica Chastain demostra el seu gran talent, però només en el reduït temps que la tenim en pantalla. Juntament amb Casey Affleck, són dues eleccions de càsting estranyament desaprofitades. També sorprèn, i encara més, el "cameo" inesperat que ens tenia reservat Nolan en la figura de Matt Damon, tot i que la seva fase de la història no sigui la més afortunada.

De la mateixa manera que l'ambició de Christopher Nolan creix de forma considerable, també ho fan els recursos amb què els seus detractors el poden atacar. Des d'una visió estricta, és probable que Interstellar encara presenti més incerteses i caps per lligar que Origen, i que la seva base científica apel·li més que mai a la fe que no pas a la raó. I és aquí on cadascú decideix què vol que sigui la pel·lícula. Personalment, no negaré a ningú que un cop més Chris Nolan em pugui estar hipnotitzant de mala manera per així camuflar les eventuals mancances del guió, però un cop més em deixo portar, no ho puc evitar. I ho gaudeixo com una criatura. Hi haurà qui desmunti el film de dalt a baix, i amb bons arguments, però a mi aquests 170 minuts ja no me'ls treuen. Quan imaginava com podia ser el més enllà de la nostra galàxia, havia de parar per no capficar-me massa i tornar a posar els peus a terra; davant d'una pantalla de cine, els vull mantenir alçats tanta estona com pugui.



Fotografia de portada: mashable.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Raquel Molina

2 comentaris:

Christian ha dit...

Obra mestra del cinema de ciència ficció, encara que té més del primer que del segon. Vaig sortir emocionat i tot. Bon anàlisi Martí!

Martí ha dit...

Gràcies, Christian!

Jo ara mateix em resisteixo a elevar-la a obra mestra del gènere (crec que el temps ho dirà), però també em va fer vibrar i emocionar com poques pelis han fet.