4 de nov. 2014

JESSICA93: LA BANDA SONORA PER A LA FI DEL MÓN


“La teva última lliçó és just aquí, abans que tot això acabi.
Serà totalment natural, és una simple dansa.
Tot està fet d’un mateix material, res s’escatima.
Mirem cautelosament, així és com acabaràs.
Menjat suaument per cucs, esquelètic, mort.
[...]
Agafa’m la mà i balla amb mi.
Tots ballareu amb mi. “

(“Surmatants” / La dansa de la mort – Jessica93)

Geoffrey Laporte, de 34 anys, ha sobreviscut l'edat de Crist i és l’últim profeta de l’apocalipsi. Cavalcant sobre un Citroën Visa groc, en solitari, vaticina la fi del món a ritme de shoegaze, muntanyes de reverb i loops que es propaguen fins a l'infinit, hipnotitzant-te mentre els quatre genets baixen sobre les seves muntures de gas corrosiu i es propaguen per la terra sembrant l’anihilació. Mentrestant ell s’ho mira des de l’ampit de la finestra, encenent-se un cigar, deixant que el fum s’escoli en la calma de la nit. Qui hauria imaginat que el genocidi definitiu vindria de la mà de l’espectre d’en Kurt Cobain, un francès que pren el nom (Jessica93) del districte suburbial on viu a París, i l’apel·latiu que li hauria posat la seva mare, si en comptes de noi, hagués nascut dona. Ens mira burleta, des de la portada del seu segon disc Rise (Teenage Menopause / Music Fears Satan, 2014), acompanyat d’en Nafi (Scorpion Violente, Noir Boy George, The Dreams i Le Chômage), aliè a les crítiques, impermeable a les bromes que el seu pseudònim artístic pugui suscitar. La seva música és del tot seriosa, és un avís per als descreguts i és una missa per als devots. Del fum crea una catedral sonora, construïda arquitectònicament, amb una base de riffs esgotadors, en bucle, i la seva veu, monòtona però contundent, predicant un sermó iniciàtic, entre el fanatisme religiós i un viatge d’ayahuasca.



Més enllà del mite, Jessica93 va ser proposat per telonejar a Suicide en la seva gira pel país veí i ha tocat amb Future Islands, amb una anècdota molt sucosa al respecte. Desconeixent quina era la formació de la banda, es va emborratxar a base de tequiles amb en Samuel T. Herring, mentre la resta feien les proves de so, pensant-se que era el roadie. La sorpresa va venir quan el va veure pujar a escena! Ha actuat al mateix festival que The Fall i aquest novembre se’n va de gira amb The Horrors. Lluny de considerar-se a si mateix una futura promesa, continua fidel a la seva postura, no es doblega sobre les exigències del gran públic i és amb la seva personalitat aclaparadora que s’ha anat forjant de mica en mica aquest ressò que ara té. Hi ha unanimitat en la decisió que és un músic de bandera, després de publicar un primer EP, editat amb la col·laboració de set discogràfiques independents, ni més ni menys. Carrega els instruments, i marxa de gira en solitari, amb el seu Citröen tronat, tocant a locals petits i és servint-se de la publicitat del boca-orella. Així és com va aconseguir triplicar les edicions en vinil del seu primer LP Who Cares (Teenage Menopause, 2013), de les 500 còpies originals va passar als 2.500 discos venuts (1.000 en CD). Una xifra gens desestimable amb els temps que corren ara, quan les millors botigues de vinils fan figa, mentre que de cara a la galeria, tothom fa veure que els seus tocadiscos treuen fum.



Gens gelós de guardar els seus secrets com a artista, en una recent entrevista per a la sucursal francesa de Gonzai, compartia tota la seva armamentística que toca com a one-man-band: “La meva caixa de ritmes és una DR-880, una Boss de Roland. El meu baix és un Squier. De fet és el model de la firma Matt Freeman, que és el baixista de Rancid. El pedal de loop és un Boomerang III. Després d'això tots els meus pedals estan atrotinats. Utilitzo els més senzills, de fet. El meu delay és un Behringer molt podrit. Tinc dos pedals de distorsió, el DS2 de Boss i per al baix un overdrive. Al març vaig comprar una guitarra nova, una Squier Jaguar. Però ja s'està fent malbé, tan bon punt faig un pas endavant tot es trenca. L'he dut a arreglar sis cops, no aguanta les gires.”



Per molt que en coneguem les eines, ningú pot robar els secrets de la seva caixa de pandora. A part d’un músic excel·lent, que deixa molt clar que vol seguir la formació en solitari per mantenir el control total de la seva carrera, i que fins ara s’ha allunyat dels grans segells que no dels grans escenaris—, és un impecable lletrista. “Cansat d’esperar que marxi la llum, ho vull tot i ho vull ara” canta a “Now”, peça que enceta el seu segon àlbum, i que s’obre camí impecable com una arma de destrucció massiva. “L’Univers, la puta que ens va crear, és una bomba de sang alimentada amb diòxid de carboni i amor” continua a “Karmic Debt”, descregut dels déus i de les persones. És terriblement pragmàtic i a hores d’ara resulta quasi impossible no caure sota el seu encís. Que vingui la fi del món, però que quan arribi, soni pels altaveus, als núvols, Jessica93.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Aïda Camprubí
Correcció: Montse V.