18 de nov. 2014

HIPSTERLÀNDIA


Indies, hipsters y gafapastas: crónica de una dominación cultural
Víctor Lenore
Any: 2014
Editorial: Capitán Swing



El següent article havia de ser, simplement, una ressenya del llibre de debut del periodista musical madrileny Víctor Lenore, una obra que està aixecant polseguera nivell peus-arrossegats-per-descampats-festivalers en l’entorn indie estatal.

La major part de les crítiques que està rebent ―destapem ja la llebre: s’està enduent pals macos a tort i a dret― les va aixecar d’una revolada, fins i tot abans de la seva publicació o bé sense temps material perquè els primers i expectants “crítics” se l’haguessin llegit. I molts ho reconeixien, que no ho havien fet. I d’altres, després d’esbravar-se, encara afegien que no en tenien cap intenció, i es quedaven tan amples. Per què, doncs, aquest nivell d’excitació quasi de debat futbolístic dins d’un gremi de vegades tan mesell, aquest voler tancar i barrar el debat a toc de xiulet entre certs líders d’opinió a les xarxes, argumentant que els avorria molt el tema? I per què alguns d’ells desacreditaven l’autor (la seva procedència "pija") abans que l’obra en si?

CULTURA HIPSTER

"Indies, hipsters y gafapastas: crónica de una dominación cultural" (Ed. Capitán Swing), és un ampli recull d’idees de crítica social sobre els anys d’apogeu de l’underground musical independent i la seva actual posició de privilegi dins les anomenades indústries creatives (cultural, tecnològica, publicitària, dels mitjans i de la moda). La seva tesi és que la cultura hipster és una derrota política, una rendició més davant les dinàmiques consumistes i l’individualisme, atès que aquesta manté estrets lligams amb el capitalisme corporatiu de la nostra època. L’assaig bé es podria sintetitzar en la cita de l’historiador cultural Thomas Frank que encapçala el bloc de reflexions d’altri d’en Lenore, Miedo a un planeta hipster: “Las élites adoran las revoluciones que se limitan a los cambios estéticos.”

El llibre està ordit més a la manera del pamflet polític que vol sacsejar la realitat per intentar tombar-la que de l’estricte assaig sociomusical quasi-acadèmic i és fruit d’un renaixement polític de l’autor ―i de molts altres companys de generació― al voltant dels fets i el pòsit que ha deixat el 15-M, com ell mateix ens explica. No dic pas que l’obra no sigui rigorosa, només que no tendeix al cànon, tot i que potser tampoc ho pretengui. No hi ha ni bibliografia ni índex onomàstic, per començar. Però això tampoc és gaire rellevant si ho comparem amb que s’hi destil·li certa mala baba, sobretot en els primers capítols, que se succeeixen amb una aportació excessiva d’anècdotes del "mundillo" i de noms propis d’artistes i d’obres demonitzades per ser els fars no tant de l’indie sinó dels indies. Un recurs més propi, l’anecdotari i el passar comptes, de l’autobiografia artística que no pas de l’assagisme cultural.



Hi ha un parell de moments incomprensibles ―venint d’algú a qui li pressuposo un nivell d’anàlisi i rigor elevat, com després demostra―, com quan se’n fot de Mad Men o de David Foster Wallace i els liquida sense pietat en un sumaríssim judici polític amb un parell de frases, sense cap mena de desenvolupament crític que ho justifiqui. És curiós, si més no, que els assenyali com els epítoms de l’esteticisme vacu i l’individualisme de tall conservador, quan sempre m’han semblat ben bé el contrari: la sèrie citada és una crítica, potser soterrada sota tones de glamour i una direcció d’art impecable, al nou capitalisme corporatiu voraç i dement que es començà a gestar en les agències de publicitat del Madison Avenue de principis dels seixanta; i, en el segon cas, el del colossal escriptor ianqui, per més que votés a l’actor secundari Reagan, en el fons era ―com bé va dir el Marcos Ordóñez en una glossa de fa un temps― un irredempt humanista, amagat sota tones de postmodernisme literari i notes a peu de pàgina de la llargària d’El Quixot, sí, però, no ens confonguem, un humanista, al cap i a la fi.

A LES BARRICADES

Més enllà d’aquestes petites discrepàncies d’apreciació estètica, per la resta, el llibre suma mèrits quan s’enlaira en l’anàlisi sociològica cultural de trinxeres i proclama amb encert, per exemple, que “la llamada escena independiente es la favorita de la industria cultural: una atractiva mezcla de inversiones razonables, reputación artística y oportunidades de pelotazo económico”. Bum! O bé quan escriu que “la creación de una cultura pop ‘premium’ (más cara, estirada y con los medios de comunicación de su parte) funciona como herramienta para legitimar el clasismo”. I sumem-hi una altra quan diu que aquests hipsters són unes elits simbòliques que han fet seus els valors dominants fins i tot sense gaudir de recompenses econòmiques, amb alguns d’ells vivint en la precarietat o fins i tot a l’atur. O quan subratlla que la cultura d’aquests “moderns” és el braç artístic del món corporatiu i cita al crític conservador James Panero: “El hispterismo tiene un estilo similar a movimientos juveniles previos, pero despojado de los sentimientos antisociales y anticapitalistas, que se reemplazan con energía empresarial.”



Tot aquest argumentari és de clara vocació política, esclar, i s’ha gestat a la vegada que els professors universitaris i politòlegs que governen Podemos estaven armant la sortida a la llum del seu aparell ideològic contra la casta i el bipartidisme a l’Estat espanyol. Per a en Lenore, si em permeteu la comparació d’estar per casa, la casta de l’underground musical seria l’indie i el seu creador-consumidor tipus, el hipster. El pròleg de tall autobiogràfic que signa en Nacho Vegas discorre també en aquesta línia d’autoflagel·lació generacional, retraient l’apoliticisme estèril i la nul·la implicació social de la gran majoria dels integrants de l’escena indie, la seva complicitat o bé la seva irrellevància.

És en aquesta generalització, quan l’autor diu que “el indie fue la banda sonora del desarraigo, del vacío cultural, de la desconexión de la realidad inmediata para ciertos jóvenes de clase media (…) en España, la Movida y el indie han sido la banda sonora del bipartidismo”, si bé no està del tot exempt de raó, més pixa de cara al vent. Ho exemplifica argumentant que a les classes dominants els interessa recolzar certes escenes alternatives com a dissolvent dels conflictes socials, enlloc de les subcultures que les qüestionen políticament. Només caldria afegir: quan un estat ha promogut una subcultura subversiva amb el poder? En quina dècada i en quin país, remot o proper? És més, com diu el ja citat Thomas Frank, és que la contracultura [la que comença en diversos països occidentals al voltant dels anys 50 i 60] no ha sigut sempre un negoci adjacent a les cultures oficials i dominants?

MODERNOR NEOLIBERAL

D’una altra banda, no he volgut ni entrar en el debat etimològic i històric sobre el terme hipster; la seva importació brooklyniana contemporània; el paper que se’ls atorga en els processos de gentrificació dels barris obrers de les grans capitals nord-americanes (i alguna d’europea); l’exportació i el subsegüent ús a la valenta de la paraulota a mig món; o bé si s’escau del tot emprar-la en molts indies i moderns estatals… No acabaríem ni demà.

L’eminent crític Simon Reynolds va referir-se, breument, en el seu assaig Retromania (2011), a la Internacional Hipster, aquells que tenen més trets en comú entre ells mateixos, bé visquin a Berlín o a Lima, que amb els seus veïns del món real. Totes les subcultures i les tribus urbanes, en general, tenen aquesta característica, és obvi, però en aquest cas l’amplificació ve donada pel seu caràcter neoimperialista i el seu nul poder de generació cultural, més enllà de reproduir esquemes de webs com Pitchfork i Vice, de devorar blocs de tendències i moda, de ser, en definitiva, la modernor conservadora per excel·lència, quan no directament una unitat reaccionària: sota una aparença de falsa radicalitat el seu únic objectiu (i la seva única manera de sobreviure dins l’enèsima bombolla) és ser esponsoritzats per qualsevol marca i continuar agenollant-se, "indieferents", davant del gloriós mercat.



Si voleu més informació i una ampliació del camp de batalla us emplaço a llegir-vos ¿Qué fue "lo hipster"?: Una investigación sociológica (2010), compilació de textos per Mark Greif, i La conquista de lo cool: el negocio de la cultura y la contracultura y el nacimiento del consumismo moderno (1997), de Thomas Frank, tots dos editats fa uns anys per Alpha Decay.

KOMISSARIS

Aquest article havia de ser una ressenya breu del llibre d’en Lenore, com deia a l’inici, però no m’hi vaig poder estar, de sucar-hi una mica més de pa, perquè la seva tesi reflecteix la part de la crisi sistèmica global que ha assotat la (minsa) indústria cultural estatal, en extrema precarietat des de 2008, com tots sabem. Tampoc ens dóna cap recepta per poder-ho pal·liar, simplement fer-nos prendre consciència que som tan insignificants (a nivell de xifres econòmiques generals) que tenim ben poc a perdre adoptant un altre discurs. Malgrat que a molts els doni pel sac aquest suposat comissariat polític i el retorn a una anàlisi de la realitat sota prismes anticapitalistes, marxistes o anarcoides (altres afegiríem, simplement, sensats), l’autor tampoc està tan lluny d’altres crítics culturals i agitadors de diversa índole, com l’Antonio Baños, en Nando Cruz o en Kiko Amat. I tots ells són més necessaris que mai perquè alguns altres puguem despertar del somni dogmàtic que en els darrers temps havia regnat a Hispterlàndia.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Pere Agramunt
Correcció: Pablo Gerschuni

1 comentari:

Cesc ha dit...

Article rodó amb un fantàstic anàlisi.

En realitat, crec que qualsevol que hagi format part o formi part mínimament de alternativisme, ja sigui en a nivell musical, polític o econòmic, a dures penes ha topat amb un hipster. Les modes no són mai subversives, simplement són modes.