24 de nov. 2014

ENTREVISTA CREUADA: BEACH BEACH vs LOST FILLS


L’Ensaïmada sound, l’escena sobrassada, la Palau de Marimor Invasion. De moment no s’ha posat títol a tot això que està fent la penya de Mallorca. Potser perquè 1- ningú ha trobat, encara, un nom tant meravellós com els que m’acabo d’inventar o 2- Ens els hem fet nostres, com si visquessin al cantó de casa. I segurament és així. Amunt els Països Catalans i el veïnat de Magalluf. La millor manera de normalitzar-ho tot plegat és, segurament, fer-ho així. El primer de tots teixir aquests ponts no va ser Jaume I i sí David Meca, nedant entre Barcelona i Menorca com si anés a les Medes. El cas és que d’aquelles boniques i caloroses illes estan sortint molts grups nous com els Antònia Font o Osifar que ens encanten. Entre aquesta fornada hi ha els Lost Fills i els Beach Beach, els primers presenten un EP de versions de Pavement, els segons el seu nou (i celebrat) disc: The Sea. I els dos ho fan junts aquest dissabte a l’Almo2bar de Barcelona. De l’escena mallorquina, de les diferències entre la vida aquí i allà, de la joventut i del tants coses a fer i ens queden tan poc temps per fer-les parlen Joan Cabot (de Lost Fills) i en Tomeu Mulet (de Beach Beach) en aquesta entrevista creuada. Feta amb el xat del Facebook però demostrant que al xat del Facebook s’hi poden tenir converses interessants.

Tomeu: Com així heu tardat tant d'adonar-vos que s'única sortida per a un grup mallorquí és fer versions de revetles?

Joan: (rialles) Sí, és cert que gairebé ens han fet més cas ara que hem fet versions de Pavement que quan hem tret els nostres propis temes, però fins a cert punt ho veig lògic i tampoc és que ens hàgim convertit en un grup de revetles. Sempre hem fet alguna versió en els directes i ara que presentam l'EP en feim unes quantes més de l'habitual, però a la vegada la idea era fer-nos un poc les versions nostres i crec que ho hem aconseguit un poc. A més, crec que ja ni els grups de revetles treuen res de la música.
Voltros, a més, sou un grup mallorquí i no feis música de revetla i tampoc vos va malament. Quan em parlaves del disc nou em deies que ningú l'entendria i, almanco per la gent que tenc a prop, tenc la sensació que ha agradat, no?

Tomeu: Perquè sa gent q tens a prop s'acosta a sa quarantena i beu gintònics mentre escolta M80... I es nostro objectiu és fer veure que això tampoc està malament. En aquesta vida no tot és garage-pop-renouer i/o cançons frívoles sobre follar i fumar cigarros. Com bé diu en Púter, "sensibilitat sempre”.
(tot i que es garage-pop-renouer i ses cançons frívoles sobre follar i fumar cigarros mos encanten, però sempre que volem anar de "malotes" no mos surt).

Joan: Amb Lost Fills et diria que, potser no és garage, però sí pop renouer i que follar i fumar és un dels temes centrals de la nostra música . O no follar i fumar, més ben dit.

Tomeu: De totes maneres, un grup sempre hauria de tenir una part lúdica. Antònia Font cantava allò de "que el món sigui sempre dels aficionats", però, en quin moment Lost Fills passa de ser una excusa per quedar i beure Aurum a La Soledat per centrar-se a fer cançons, experimentar amb es so i beure Aurum a La Soledat?

Joan: El tema és que malgrat que sempre facem broma sobre nosaltres mateixos, ens ho prenem molt seriosament. El que passa és que no deixam de ser conscients en cap moment quin punt ocupam en l'ordre de l'univers: La Soledat. En Pep i jo som dos tios bastant intensos. A mi me costa no fer les coses al 200%, no va amb mi, si toc en un grup som incapaç de prendre-m'ho com un passatemps. En el cas d'en Pep és encara més crucial perquè ell viu d'això, no gràcies a Lost Fills, òbviament. Des del primer assaig ja quedava clar quins eren els paràmetres: passar-ho bé, però també esprémer les cançons i el grup fins on puguem. No sé si experimentar és la paraula correcta, però sí provar coses. Se'ns acudeixen mil bogeries que després convertim en realitat (com gravar un EP de versions de Pavement o fer una cançó titulada "Pollença Fried Chicken") i l'actitud és sempre la mateixa: dos benastres atrapats en una adolescència cada cop més criminalment immadura fent allò que els rota. El que passa és que en Pep és molt bo i la seva bogeria està molt ben estructurada.
També compta el fet que assajam a Favela, que ara mateix és un dels millors estudis de Ciutat, això ens dóna temps i mitjans per fer bestieses que no ens podríem permetre si haguéssim de pagar hores d'estudi.
En canvi en el vostre cas, jo sempre vos he vist com dos tios supercentrats, que tenien clar el que volien i com volien aconseguir-ho, una cosa admirable per la vostra edat.

Tomeu: Què creus que volem i com?

Joan: D'entrada sempre heu tengut una curiositat i gustos musicals inusuals en la vostra generació i diria que sempre heu vist clar com funciona el món i heu triat la vostra opció a l'hora de conduir la vostra música. A mi em flipa poder parlar amb una gent de la vostra quinta sobre Flying Nun o The dB's, que no són per res referències habituals avui dia. Per altra banda, pel fet de venir del punk i l'emo sempre vos he vist amb les idees molt clares pel que fa a què significa ser un grup independent, que bàsicament vol dir sopar malament, dormir poc, que te vegin tocar 10 persones i carregar els teus trastos sempre.



Tomeu: Sí, però de totes maneres tampoc te negaré que per noltros sempre hi ha hagut un objectiu de "dignificar" la nostra situació (que no està renyit amb res del que has dit, simplement que hem de pagar uns lloguers i unes factures) que per una cosa o altra no hem aconseguit. Per regla general som el típic grup que qualsevol promotor enganxarà per 4 duros "porque tiene muy poco presupuesto" mentre se'ls gasta amb qualsevol altra persona, com si gravar discos i posar benzina a una furgoneta també se pogués demanar com a favor. "Pero la sala estará llena y os haré tope de promo"
Dit això i personalment crec que després de 8 anys de tocar no és que tenguem clars els objectius del grup (perquè crec que cadascú el té per una cosa diferent, a part de per quedar amb els amics, fer cançons i anar pels llocs quan se pot), sinó que tenim clar per què tenim Beach Beach.

Joan: I per què teniu Beach Beach?

Tomeu: En el meu cas perquè ara mateix és l'únic projecte que tenc a sa meva vida (en termes absoluts) en el qual he apostat i sa cosa pareix que ha tirat endavant, més o menys. En general el tenim pel que t'he dit abans, quedar, fer cançons i anar pels llocs. Que ens agradaria petar-ho? Com a tothom, però a mesura que te fas gran veus que ses circumstàncies, que són coses que vénen "de sèrie", són les que són i surt més a compte gaudir del trajecte.

Joan: En aquest sentit, te sents músic? Vull dir que si penses que ara mateix sobretot ets músic abans que dissenyador o qualsevol altra cosa. Jo sempre m'he sentit un intrús en tot, fins i tot amb el periodisme i això que fa més de 15 anys que m'hi dedic.

Tomeu: No, no. No me sent músic, i tocant amb en Pau, en Lluís i n'Àngel, manco. El que vull dir és que Beach Beach és el darrer que me queda que en 8 anys ha aconseguit arrancar i no ha fet un pet com es coet Challenger. Ergo, convé cuidar-lo. I això de s'intrusisme... Dubt que si en Pep Toni no te vés mínimament vàlid, no seguiria tocant amb tu. De totes maneres, ara que heu ficat en Jorra, entenc que faci un poc de vertigen estar tocant amb gent "que en sap", no?

Joan: És com ser n'Abelardo i jugar amb en Romario i n'Amor i tots els altres. De totes maneres crec que en Jorra i en Pep són d'aquells músics molt molt bons per als quals el fet important no és tocar bé, sinó tocar alguna cosa amb sentit. De fet, darrerament estam obsessionats a simplificar les coses i no complicar-nos la vida més del necessari. Pensa que el primer i bona part del segon disc de Lost Fills estan fets a partir de cançons que en Pep havia compost fa deu anys, quan començava, i ara és molt difícil que li surti un tema igual. És impossible que desaprengui el que ha après al llarg d'aquests anys.

Tomeu: Una cançó de més de minut i mig és progressiva, i no val la pena. A més, n'Abelardo va arribar a ser internacional. Supòs que per jugar amb aquests cracs, també en podem aprendre, els mediocres, d’això.

Joan: Sí, al final és això: el que mola més és tocar amb gent que en sap més que tu i aprendre coses. Tocant amb en Pep i amb en Jorra aprens coses cada dia i que dos músics com ells vulguin tocar amb tu i no amb un altre te dóna confiança. Però ja te dic, per mi no és important tocar bé. Me conform amb no tocar malament. Però sí que és important que la música tengui un sentit i una intenció i que la cosa funcioni.

Tomeu: Clar això sempre.

Joan: Una cançó és més que la suma de les seves parts.

Tomeu: Jo sempre vull que ses cançons sonin com un bloc. Quasi amb una rotunditat militar, sigui una cosa lenta o una cosa rapida.

Joan: I ho heu aconseguit. A mi el disc nou m'ha agradat molt i encara me va agradar més veure el grup com les defensava en directe. Els temes nous hi guanyen molt. A més, no siguis modest, que tu tens molt de pes en la composició.

Tomeu: Bé, si passa això és perquè en Lluis i n'Àngel ja no són músics que vénen i toquen, sinó que som membres de ple dret. I ses lletres sempre les he fetes jo i a poc a poc vaig duguent esquelets de cançons al local. El que sí que sempre me fix és que es baix faci com de "ciment" a sa cançó.



Joan: Ara que Lost Fills tenim baixista, tot ha agafat una altra volada. Al final la base rítmica és la base rítmica.

Tomeu: Sí. Clar. A mem. Si un s'educa musicalment amb grups de guitarres des 90, sa majoria enterra es baix i acaba essent una cosa molt testimonial, pero si després te poses a escoltar R&B o Soul, o fins i tot grups com Fugazi, que sa influencia d'en Joe Lally és sa música negra, comences a veure sa importància que té com a element que empasta, sobretot en un concert. I això en Jorra ho sap fer molt bé.

Joan: De fet, Assera EP ho va mesclar en Pep com si fos un disc de hip-hop. Era la referència per tractar la base rítmica. A mi el rap me mola molt.

Tomeu: El millor és mesclar sense por, per molt que després fugir d'aquestes coses te tanqui portes pel que fa a l'interés general.

Joan: Vinga, reprenem-ho. Però vosaltres sou un grup amb cert reconeixement. Creus que hi té a veure que opereu des de Barcelona? Jo sempre he pensat que en part als grups mallorquins els ve bé això d'estar fora dels eixos de la vida cultural.

Tomeu: Què vols dir amb això de reconeixement?

Joan: Que dins els cercles musicals estau ben considerats. No dóna a menjar, però algo és algo.
Tomeu: voltros també hi estau! Haha. No ho sé, però al final no sé què és millor, si està ben considerat en un cercle petit o que la gent te vengui a veure… Abans només m'importava l'opinió dels músics, però de cada vegada més, l'exclusivitat de les coses me fa mania, jo no vull que ningú tengui la sensació que Beach Beach hagi de ser una cosa per a iniciats. Això no té res a veure en sonar comercial, és una actitud més bé inclusiva. Sempre he tengut traumes per quedar-me fora de cercles únicament perquè en aquests no hi té cabuda tothom.

Tampoc crec que ho sigui. De fet, pens que és més mal d'entendre Lost Fills que Beach Beach.

Tomeu: Sí? Lost Fills té unes referències ben clares (vegi's el que presentau dia 29) i dins un moment i un espai com és l'actual no crec que sigui mal d'entendre Ara hi torna a haver un gust general pels 90's que fa 5 o 10 anys no era tan patent…

Joan: Val, les vostres referències són menys òbvies, però el resultat entra fàcil. A més, nosaltres feim servir el sentit de l'humor, que això és sempre un suïcidi artístic perquè la gent vol que sembli que fas una cosa seriosa, encara que estiguis cantant la cançó d'amor més carrinclona del món.

Tomeu: Uh, això sí que és vera. Ja te dic, ara o has de xerrar directament que ets un malote que fumes pitis i folles a 4 mans o has de fer discos conceptuals sobre una espècie de granota de Madagascar a punt d’extingir-se.

Joan: Clar, a la gent també li mola això: allò que no entén i que, per tant, pensa que és profund.

Tomeu: Xerrar sobre sa teva vida o sobre es sentiments de manera normal, de manera que qualsevol persona s'hi pugui sentir identificat, està ben passat de moda. Senyal que sa gent té una vida ben trista i un món interior que brilla por su ausencia.

Joan: O no. La tesi aquesta Alta Fidelidad, que som el que escoltam no és del tot certa. El que escoltam sovint només ens diu qui voldríem ser, no qui som en realitat.

Tomeu: Cert. De fet de cada vegada me sent identificat amb això.

Joan: Jo voldria ser n'Ian MacKaye, darrerament.

Tomeu: A mi m'agradaria ser "Atila el Huno" i deixar un rastre de mortaldat al meu pas, haha.

Joan: Perquè te fas gran i a mesura que et fas gran, si ets prou intel·ligent, et converteixes en un ésser rancorós. És una putada, però és així.



Tomeu: Joder, no és que me faci por ser gran o tornar-m'hi, de fet m'agrada que per fi se me deixi de considerar jove perquè era sempre sa puta excusa de sempre. Però bé… tornant al tema que en realitat el que escoltam ens diu el que ens agradaria crec que és totalment certa i està relacionada amb es fet, crec, que molta gent, precisament, se fica a tocar un instrument perquè vol ser qualcú en concret (sol passar a edats primerenques).

Joan: Però això està molt bé. En el fons és molt punk: intenta ser qui vulguis ser no qui te diuen que ets. Jo estic a favor. Que la gent toqui i s’expressi. Per això estic en contra del budisme. Te diu que has de deixar de tenir desitjos per deixar de patir, però és que els humans som els nostres desitjos. La frustració va amb el paquet.

Tomeu: Ah, clar, això molta de gent no ho entén. Per exemple, ma germana sense anar més enfora. Té 4 anys manco que jo i sa tia no entenia es fet que amb 15 anys anar a un concert on tens un tio tocant a fondo a dos pams de tu, que és igual si sona bé o malament, però estàs amb gent de totes ses edats i veus que tu realment també ho pots fer crec que és una de ses revelacions més guapes que te poden passar. És igual si després es teu grup dura 2 setmanes, és aquesta constatació a sa puta cara de "si jo ho faig, tu també ho pots fer”. La frustració és el revers obscur de tenir uns desitjos una o dues talles massa grans…

Joan: Com jo quan intent fer una cosa amb la bateria que no me surt o ens passam dues hores donant voltes a un tema i no acaba de funcionar. Quan assajàvem "molt BRO" hi va haver moments realment frustrants perquè alguns dels temes els havíem fet gravant-los i després ens va costar un ou que s'aguantessin sense les pistes de més que havíem gravat a l'estudi.

Tomeu: Ja, això passa. Però bé, jo pens que sempre que fas una cançó, almenys en aquests estils, has de pensar en com t'ho arreglaràs en directe. Que no ets Delorean, vamos.

Joan: Sí i no. En el primer disc vàrem ser molt puristes amb això, gravant molt poques pistes extres, però després amb "molt BRO" volíem un so més elaborat. En part perquè pensàvem que les cançons ho demanaven, però també perquè crec que el directe i el disc són dues coses diferents. De fet, de cada cop me rebenten més els grups que sonen igual en directe que en disc. Per això me pos el CD. Està clar que les cançons s'han d'aguantar, en els dos formats, però també pens que una cosa i l'altra no els has d'escometre amb la mateixa actitud.

Tomeu: Bé, però això és tan fàcil com sonar més alt o tocar més ràpid, si fas rock.

Joan: El problema amb "molt BRO" és que hi va haver detalls que havien sortit a l'estudi que després eren molt importants per a què la cançó aguantés i ens ho vàrem haver de currar.

Tomeu: El que no pots fer de sobte és començar a tocar amb metrònom perquè vols que es sinte que se sent a l'esquerra se senti en directe, duu un puta teclista i llestos… Per això heu acabat ficant en Jorra?

Joan: També perquè crec que ens havíem avorrit un poc de ser dos. Teníem temes nous i no acabàvem de trobar-li la gràcia. A més, hem fet un munt de concerts en pla demencial i crec que ens hem cremat un poc enguany. Res xungo, només un desgast lògic, i ficar una persona més, i a més algú com en Jorra, ens dóna vidilla. Supòs que a vosaltres també vos la degué donar ficar en Lluís i n’Àngel.

Tomeu: Noltros ho necessitàvem. primer per una raó logística però també per una raó creativa: t'acabes sentint molt tot sol. Bé, xerr per jo. Necesitàvem gent amb qui connectar, sortir a fer cerveses, que no escoltés el que escoltam noltros

Joan: Ells són (encara més) joves, no?

Tomeu: Sí, però ja no estam en una fase de fer bandera de sa joventut. tots estam entrats dins sa vintena. És lo que mos toca fer. Després de 8 anys i més de 100 concerts, 2 discos i un EP i una maqueta, si no has après res… Per molt jove que siguis...

Joan: Creus que encara se vos considera un grup jove?

Tomeu: De cada vegada menys. A Catalunya hi ha grups més joves que noltros que estan fent molt. Power Burkas, Mourn, Free Fall Band…

Joan: The Saurs…

Tomeu: Sí, i me pareix bé



Joan: A Mallorca en canvi el relleu sembla més llunyà. Hi ha grups joves, però aquí no tens les mateixes opcions que a Catalunya i te trobes més a progressar, a rompre la barrera grupet d'amics/projecte seriós i amb projecció.

Tomeu: Bé. Noltros ho hem fet, dins el que cap. Vàrem estar 3 anys tocant a Mallorca antes de partir. I Oso Leone. Last Dandies en es seu moment…

Joan: Però voltros viviu allà. Això és jugar amb avantatge.

Tomeu: Quin? Això no té res a veure. Mira Oso Leone, on viuen i tot el que fan.
Ara mateix no té gaire a veure, fa 2 o 3 anys sí.

Joan: Sí, no t'ho neg. De fet, no crec que la insularitat sigui una excusa per a res, però sí que me sembla que és un condicionant. No un impediment, però sí un condicionant.

Tomeu: Sí, això n'és un altre. Però bé, és que jo ja no te sé dir si és millor o pitjor.
Arriscant-me a sonar pesseter, a Beach Beach se mos sol tractar com a grup de fora a nivell de promoció i com a grup local a nivell de caixet. Tant a Mallorca com a Barcelona, per regla general. O sigui que feta sa llei feta sa trampa.

Joan: Ja. Jo de vegades me deman què ha de fer Beach Beach per tocar de cap de cartell a Mallorca. Sembla mentida.

Tomeu: Li deia s'altre dia a n'Albert de La Castanya una cosa semblant, però referent a anar a un lloc i cobrir despeses. Me va venir a dir que en aquest món convé no fer comparacions, però vivim en una societat classista i passen aquestes coses. Sempre hi haurà algú que amb la meitat d'esforç aconseguirà el triple venent més o manco fum. És una llei contra sa que un no pot lluitar, és millor gaudir del que un té, perquè si no t'acabes comprant una escopeta.

Joan: Això, neng, és la gran quimera del nostre negoci: anar a tocar i no perdre pasta. Guanyar-ne ha de ser la puta hòstia.

Tomeu: Ah,no, clar. I jo m'estim més anar a tocar que no quedar-me a casa. M'és igual, jo tenc un grup per tocar. Però de vegades, t'hi poses a pensar…

Joan: I jo també tenc el grup per tocar, però de vegades t'has de plantejar si t'ho pots permetre.

Tomeu: Clar. D'això va fer-se gran. Hahaha.

Joan: Quan vàrem muntar LF en Pep ja havia fet totes aquestes coses, i com que jo vaig entrar amb ganes l'he arrossegat pel món sense treure un duro, pobret.

Tomeu: Hahaha…Però es tio encara ho fa! Deu ser per qualque cosa.

Joan: Ara intent ser més fred, però així i tot de vegades, muntant concerts, veig clar allò que duc 15 anys de puta i encara no sé remenar el cul.

Tomeu: Arran de La Castanya he acabat coneixent en Rick Froberg o en Ted Leo i pens "però miral's a ells! Han fet això des que són adolescents amb una dignitat que ja mos agradaria a molts de noltros!"

Joan: Sí, si en el fons ens encanta tocar a tots dos i ens ho passam de puta mare fent-ho, fins i tot els bolos més mal pagats, demencials i amb pitjors condicions. Quan vas a tocar coneixes gent de puta mare. Per mi és el millor dia de la setmana, quan tenim concert. Amb les sortides a fora vius les coses amb una intensitat pròpia. És una experiència molt guai. Al final és gairebé més guai el que passa abans i després dels concerts que el concert en si mateix, que no te n'assabentes i ja ha acabat.

Tomeu. Cert. De fet és pel que crec que hauríem de tenir un grup.

Joan: Jo el tenc per això. De fet, no entenc els grups que es passen la vida assajant dos cops a la setmana, si no és per tocar o gravar o fer alguna cosa.

Tomeu: I són sa majoria, però bé, aquest és un altre tema, són altres motivacions, suposo, motivacions que no puc entendre, sa veritat.

Joan: No, jo tampoc les entenc, però me semblen respectables. Amb FEA assajam a Son Pardo i hi ha grups que no tenen ni nom que van allà cada setmana i toquen de collons i potser mai sortiran del local.

Tomeu: I el que se perd sa gent! Creus que en tendràs a bastament? Hahaha.

Joan: Hehehehe. Crec que ens falta una mena de final. Però sí, hi ha prou teca. De fet, crec que ho deixaré totalment.

Tomeu: Bé. revisa-ho i si falta res, en xerram.




Fotografia de portada: Atletic Balears
Text introducció: Jordi Garrigós 
Correcció: Montse V.