25 de nov. 2014

EL RESULTAT


Pels dies bons
Pau Vallvé
Any: 2014
Discogràfica: Autoeditat-Autofabricat

I ja tenim aquí el tercer. Un cada dos anys com mana el cànon mínimament professionalitzador. Mètode i dedicació, els resultats parlen per si sols. A primera escolta costa trobar diferències evidents en comparació a els treballs precedents. Una nuvolosa que et diu: "sí, és nou, però continua sent ell". A mesura que s'avança tens més pistes. La feina d'artesà en cuidar aspectes com el so que s'embolcalla en una successió d'ecos i reverberecions. On cal sumar-hi unes cançons que, en el cas que se'ns presentessin més despullades, s'aguantarien igualment per si soles. A partir d'aquí, anar fent o anar jugant, ja sigui amb tempos més reposats com "La fosca arriba" com d'altres sensiblement més ràpids com "En càmera lenta". Ja ho tindríem.

Sense deixar de moure'ns en aquest espai temporal complex que són les primeres escoltes, crida molt l'atenció "Benvinguts als pirineus". Repassant cançons anteriors m'ha costat trobar una de similar, en el que els tempo alegre es mantingui de principi a final. En certa mesura, i potser només a nivell de concepte, em recorda a la versió de "Headmasters ritual" dels Smiths que va fer Radiohead en el seu moment. Altres moments que queden gravats casi sense voler és "Hi ha cops que no pot ser". Aquell theremin, ara tan present ara tal lluny, junt amb una estructura in crescendos que combina són acústics amb l'electrònica més desinhibida, cançó que ja deu pagar un directe. Com a mínim s'intueix així. Ha estat precisament en aquest moment en que es descobreix un salt qualitatiu, o almenys m'ho ha semblat pel que fa a les lletres. El propi final de “Hi ha cops que no pot ser” juntament amb “Camions que porten camions” o “Res no és important i tot ho és molt”. Més aforístic i punyent que mai. Un pas endavant.

Sempre es bo deixar les curiositats o els rècords més íntimament lligats a la primera persona pel final, en la mesura que de veritat hi hagi un bon lloc on posar-los. Sigui com sigui, no m'he pogut estar-me de mentre escoltava el disc recordar que el primer cop que vaig veure Pau Vallvé va ser a Banyoles. Aleshores, cantava sota un altre nom, però ja es deixava entreveure que de talent anava bastant sobrat. Ara em podria fer l'interessant dient que aleshores ja es veia que acabaria allà, que feia per ell i l'ambient l'acompanyaria a composar. Sigui com sigui, el que ell mateix cantant ha definit en els crèdits com a “un bon any” queda palès un cop t'has escoltat el disc suficient vegades com per copsar tots els detalls. No sé exactament perquè, però d'alguna manera queden resumits en la cançó que acomiada el disc, “La mirada de la gent que no pot més” on tot quadra per poder tornar a començar.



Fotografia de portada: arxiu
Text: Joan Palahí
Correcció: Montse V.