11 de nov. 2014

EL GRA I LA PALLA

Las Ruinas
Toni Bravo
Any: 2014
Discografica: El Genio Equivocado

Marcar-se com a objectiu treure deu discos consecutius, un per any, i no haver-se desdit encara a meitat de camí és una actitud ambiciosa i lloable per romàntica, però, alhora, un arriscat pols a la creativitat personal. Edu Chirinos, guitarrista, cantant, i compositor principal de Las Ruinas, ha declarat diverses vegades que aquesta és la intenció del grup barceloní, i si el fosc “Acidez house”(El Genio Equivocado, 2013) era un treball que trontollava una mica però encara aguantava ferm, el més pop "Toni Bravo" segueix, no de forma tràgica però si evident, la línia descendent d'inspiració.

Només cal agafar ”Ramón y Cajal” i ”Canción para ligar”, dues cançons que suposadament hauríen de ser els himnes d'aquest disc (com a mínim, amb una cançó que es titul·li “Canción para ligar” s'hauria d'intentar parir un hit o no fer absolutament res), com a exemple paradigmàtic: tot i ser peces acceptables i amb ànima especial, la primera homenatjant cert local de Barcelona (si no hi caieu, doneu un volt pel carrer titular i sortireu ràpid del dubte) i la segona tocant un tema quotidià d'interès mundial, queden lluny del ganxo i la convicció de puntes de llança del repertori ruïnós com “Cubata de Fairy”, “Cerveza beer”, “Club de fans”, o “Generación perdida”.

Així, mentre un gaudeix amb l'inici suggerent i dramàtic de ”Yo fui abducido”, el pessic de tensió post-punk de ”Postales”, el minimalisme trapella de ”Suecia”, una ”El olivar” que podria formar part del repertori dels REM dels anys vuitanta més accelerats, i fins i tot les dues aportacions compositives i a la veu principal de Jaime Bertrán -baix- (”El estado del bienestar” i ”Nada”, menors però efectives), el conjunt de l'àlbum grinyola massa sovint amb l'aparició de peces insulses com ”Autómatas”, ”Paseo marítimo” o l'instrumental ”Último tren”, les quals, com amb “Acidez...”, fan pensar en el que guanyarien globalment aquests darrers treballs si continguèssin 9-10 cançons en comptes de 13-14.

El que encara segueix força intacte és la capacitat de Chirinos d'escriure lletres amb grapa i/o humor precís, arribant al punt que peces prescindibles com ”La épica de la pobreza” o el prototip d'indie-pop guitarrer ”Cansado de mí” es poden salvar pels seus textos.



En resum, Toni Bravo és un disc encara digne d'escoltar, però que deixa el neguit de veure com la palla va menjant terreny al gra dins la discografia dels nostres antiherois musicals de La Sagrera. Esperant ja la seva entrega per a l'any 2015.

Il·lustració portada: Zinético
Text: Arnau Espinach
Correcció: Pendent