17 d’oct. 2014

NO EN PARLEM MÉS (per RAMON MAS)


Avui intentaré no escriure un d’aquests articles de vell rondinaire prematur als quals us tinc acostumats. No perquè no em vingui de gust queixar-me, ni perquè no sigui un vell rondinaire prematur, sinó per posar-me a prova a mi mateix.

La veritat és que des del boom mediàtic que va suposar l’Hoteler, cada any hi ha més periodistes interessats en incloure el Sugar il·legal Fest1 al seu article. Volen entrevistar-nos, saber d’on sortim i per què collons ho fem. I excepte en comptades excepcions, ens fem l’orni. Personalment, cada vegada que he accedit a respondre m’he decebut a mi mateix per ser incapaç d’explicar-ho. Hi ha coses que simplement passen. De fet, fins i tot quan teoritzo sobre el Sucre en el fanzine anual, tinc la sensació d’estar donant una dimensió racional a una cosa que no la necessita: l’acció es justifica per si mateixa. Si qualsevol dels que ens pregunten hagués passat un cap de setmana sencer al Sucre podria respondre’s ell mateix les preguntes que ens vol fer.
Després d’una estona rumiant altres motius pels quals em costa tant parlar públicament del Sucre, he recordat una cita de l’Hugo Ball, que, responent a la invitació de Tristan Tzara per unir-se al dadaisme, va escriure allò de “em nego a convertir un estat d’ànim en un corrent artístic”. El Sucre, pels que el vivim i l’estimem, és un estat d’ànim, i qualsevol intent de definir-lo serà un fracàs. Pots unir-t’hi i sentir-lo (amb els anys n’hi ha molts que ho han fet) o pots mirar-t’ho des de fora i dir: “mira, tu, aquest any hi toca no sé qui”.

I així, després de donar mitja dotzena de voltes al meu propi melic, he arribat a la conclusió que les coses que més m’han marcat són les que he hagut d’anar a buscar perquè estaven mig amagades. La cultura no adotzenada requereix una inquietud prèvia, i fins i tot un cert grau d’esforç (ja sigui per descobrir-la o per desxifrar-la). La idea és clara: posar certes expressions artístiques a l’abast de tothom, o senzillament explicar-les, seria matar-ne l’essència.
Penso, per exemple, que si el primer fanzine que vaig llegir l’hagués comprat al quiosc de sota casa, la meva vida seria molt diferent. El fet que me’l passés un amic, de mà en mà, amb el sigil de qui et passa mig gram de speed, va ser crucial. Però encara ho va ser més que s’hi parlés de grups i idees dels quals no havia sentit ni anomenar. Aquells paperots grapats eren la prova física de l’existència d’una cultura secreta, almenys per a la majoria de gent.
L’ocultació és una de les armes de seducció més poderoses que té la contracultura. Digueu-me romàntic, però quan tens catorze anys la sensació d’estar accedint a una realitat paral·lela que existeix al marge de la cultura oficial no té preu. De cop deixes de ser un simple consumidor de música per convertir-te en un explorador, t’impregnes de plantejaments filosòfics, polítics i vitals (si és que hi ha alguna diferència), i entres a formar part d’una cultura que no et demana admiració passiva, sinó participació activa.

Amb aquesta giragonsa improvisada no vull dir que consideri que la cultura underground (i per extensió, el Sugar Fest) hagi de ser invisible, elitista o inaccessible. Però tampoc crec que s’hagi de perdre el cul per arribar a més gent, les coses són on són, tant les idees com les cançons, i qui les senti com a seves ja les anirà a buscar.

1 El Sugar Il·legal Fest és "una cosa que passa a Vic" des de fa 15 anys, en oposició al MMVV.



Text i croquis: Ramon Mas i Roger Pelàez
Correcció: Pol Camprubí