21 d’oct. 2014

MOLTA CLASSE I MALA LLET

Anchord
S/T
Any: 2014
Discogràfica: Saltamarges
Ens trobem davant d’un dels debuts (sinó el debut) de l'any. Anchord S/T (Saltamarges, 2014) és un disc de punk-hardcore melòdic i rabiós a camí entre Washington, Sant Feliu de Guixols i Sarrià de Ter, bressols de referència pel quartet. Un disc fet amb l'ànima dels que tenen el poder de cridar sense por, dur i compacte com una roca. Un disc que qualsevol amant de les guitarres afilades, dels ritmes trepidants i dels canvis sobtats sabrà apreciar com un diamant en brut.

Va haver-hi una època en la qual els millors grups en directe, que després ens posàvem en disc per saltar sobre el sofà, eren aquells que amb un actitud punk tocaven hardcore rockeritzat. Estrelles de l'underground europeu i americà que duien camises de palmeres i aixecaven els màstils dels instruments cridant al cel enmig de balls impossibles. La llibertat compositiva i el compromís amb la música sense conservants ni colorants i la reivindicació de fer les coses per un mateix evocaven passió, valentia i una inconsciència juvenil que sovint si no es cultiva acostumem a perdre.

Anchord juga en aquesta lliga i presenten el K7 comencant amb dos temes amb protagonisme de la melodia de veu trencada on els instruments acompanyen a base de punk rock. A “Burn ‘Em Treasures” baixen una marxa i accentuen la part emo a l'estil Texas is the reason igual que a la impossible de pronunciar “Slfshlndlrdycntfght”. Al mig, més hardcore rabiüt amb canvis post. El rock potent “Dive Around” recorda tímidament a Japandroids. A “La clau”, tema en català del disc, tornen a abraçar-se a l’emo amb una tornada final que s'apropa a la melodia pop. “Unlucky 18” i “Closed doors” tanquen el disc amb el protagonisme de riffs diabòlics i crits corals.

El disc d'Anchord és un cop de puny sobre la taula a tota aquella música adulta i conceptual. Una bofetada musical amb una alta concentració d’emoció i visceralitat. Veloç, incòmode i que mira de cara i sense complexes a qualsevol dels milions de referents que se'ns poden passar pel cap. Un disc que va del punk anfetaminic al emo mes visceral, i a estones tocant el rockin' hardcore de bandes com Abhinanda (oh si Abhinanda) jugant amb canvis i recursos propis dels tres estils per crear un disc ideal per cridar amb cerveses a l'aire o tirar-te-les per sobre a un "pogo". Un diamant en brut. Un disc de debut que fa passar als Anchord a la primera divisió de punk. Gens malament.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: Raquel Molina