2 d’oct. 2014

L'ACOMODADOR #62 · SITGES 2014 EN 10 PEL·LÍCULES



Els malalts del cinema ja veiem com la nostra impacient espera anual arriba a la seva fi. Demà arrenca el 47è Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, i ho fa amb un cartell que presenta un dels millors aspectes que li recordo des que vaig començar a assistir-hi. I és que, tot i la seva evident i històrica vinculació amb els gèneres de terror, fantàstic i ciència-ficció, el festival ha sabut madurar de forma brillant per acabar abraçant grans títols de qualsevol naturalesa, des de comèdies fins a thrillers o drames implacables. Així, el programa final té la capacitat d'acontentar qualsevol tipus d'espectador. Entre pel·lícules i curts, són més de 300 títols des de demà i fins al dia 12 d'octubre. Aquí en destaco 10 per a tots els gustos!

What We Do in the Shadows (Taika Cohen, 2014)

La vida de tres companys que viuen en un pis compartit pot estar plena de conflictes difícils de resoldre, però, què passaria si aquests col·legues fossin tres vampirs intentant viure dignament en la societat actual? Aquesta és la proposta del fals documental neozelandès What We Do in the Shadows, que encara amb un gran sentit de l’humor un vessant insòlit dels vampirs. Darrere hi ha els creadors de Flight of the Conchords, així que poc més queda per dir.



The Tribe (Myroslav Slaboshpytskiy, 2014)

Tothom parla d’aquesta pel·lícula com la responsable de fer un pas més enllà en termes de provocació i transgressió estilística, i la veritat és que la seva presentació ja ho fa presagiar. Film ucraïnès, parlat exclusivament en llenguatge de signes, sense subtítols i protagonitzat per un grup de joves que viuen en una residència en un entorn postapocalíptic. Abusos de tota mena, vexacions, submissions, violència… Tot de forma explícita i sense ni una paraula. Us hi atreviu?



The Voices (Marjane Strapi, 2014)

Ryan Reynolds, el cap de Gemma Arterton sobre la taula i un gos i un gat que parlen. Aquests són els extravagants ingredients que conformen The Voices, una comèdia negra que promet grans dosis de surrealisme i escenes passades de rosca. La directora iraniana Marjane Satrapi canvia per complet el seu registre –recordem el seu debut amb el còmic de denúncia Persépolis (2009)– i tot apunta que regalarà alguns dels moments més delirants del festival d’aquest any.



The Babadook (Jennifer Kent, 2014)

Des d'Austràlia arriba una cinta que ha arrasat per allà on ha passat i que ocupava un lloc fix a la meva llista de preferències des que es va anunciar. El primer llargmetratge de Jennifer Kent ofereix una història de terror psicològic amb una mare vídua, un fill problemàtic i un suposat monstre que a poc a poc es va ficant al cap d'ella i li fa la vida impossible. Un conte infantil que, en lloc d’adormir-nos, ens provocarà malsons. Ho passarem malament, però en el fons ja ens agrada.



Cub (Jonas Govaerts, 2014)

Si corre algun boy scout per Sitges durant aquest cap de setmana, millor que vagi amb compte o directament que fugi a tota velocitat, ja que el belga Jonas Govaerts prepara una bona matança. L’escenari és un campament d’estiu enmig d’un bosc i l’objectiu són tots i cadascun dels nens que hi participen, sense escatimar cap detall macabre. Una proposta que apunta a provocar un bon nombre d’aplaudiments entre el públic de Sitges que busca el vessant més lúdic i directe del terror.



The Signal (William Eubank, 2014)

La ciència-ficció pura no hi podia faltar, i tot i que la seva condició fa que el resultat final sigui una incògnita, The Signal és una de les propostes que pot deixar empremta. El sempre enigmàtic Lawrence Fishburne encapçala aquesta història de tres joves estudiants que són segrestats i de cop es troben immersos en una espècie d'experiment que canvia per complet les seves vides. Auguro més d'una menjada de coco després de veure-la i un estil visual hipnòtic. Cal donar-li una oportunitat.



’71 (Yann Demange, 2014)

El jurat del Festival de Berlín ja va atorgar una menció especial al primer llarg de Yann Demange, que apunta a ser un dels millors títols britànics de l’any i ara aterra a Sitges per demostrar que el gènere d’acció bèl·lica també hi té cabuda. La història acompanya un soldat britànic abandonat per la seva unitat en els letals carrers de Belfast l’any 1971, i la seva lluita per sobreviure en un territori completament hostil. Per als qui vulguin descansar de terror i ciència-ficció, serà una de les opcions més sòlides.



The Kingdom of Dreams and Madness (Mami Sunada, 2013)

Els fans de l’animació japonesa tenen una oportunitat única de conèixer les entranyes del seu màxim exponent, l’estudi Ghibli, i acostar-se de forma més íntima a la seva incontestable estrella, Hayao Miyazaki. El documental segueix la preparació de les últimes dues produccions de l’estudi, El Viento se Levanta (2013) –estrenada a Sitges l’any passat– i The Tale of Princess Kaguya (2014) –que s’hi estrena aquest any–. Un viatge ple de somnis, bogeria, esforç, tenacitat i imaginació.



Cold in July (Jim Mickle, 2014)

L'última imatge que tenim present de Michael C. Hall és l’horrorós final de Dexter, potser per això desperta un especial interès el seu retorn al cinema amb Cold in July, ja que segueix sent un actor amb un magnetisme molt particular. A més a més, la història promet suspens del bo, ja que retrata l’evolució d’un pacífic pare de família cap a un món de violència i venjança. A més, dos veterans de luxe com Sam Shepard i Don Johnson completen el repartiment. No me la perdria per a res!



The Mole Song: Undercover Agent Reiji (Takashi Miike, 2013)

La quota de cinema asiàtic és, evidentment, un dels elements infal·libles del festival. I si hi ha algun director que aquí es troba com a casa, aquest és Takashi Miike. Imprevisible com sempre, aquest any el japonès hi presenta dos títols força diferents: la policíaca One on One i la passada de voltes The Mole Song: Undercover Agent Reiji. I ja posats, em quedo amb els disbarats i l'acció exagerada d'aquesta última. Una diversió única que només pot sortir de la ment dels japonesos.



Tot la programació del 47è Festival de Sitges, aquí.

Fotografia de portada: Revista Mongolia
Text: Martí Aragonès
Correcció: Montse V.