3 d’oct. 2014

LA MERDA AQUELLA DELS LÍMITS DE L’HUMOR (per Tomás Fuentes)


Tranquils. Aquest no és el típic article sobre quins temes són aptes per fer humor. Sóc del parer que tot es vàlid. Quan treballava a la tele, un dels meus acudits favorits era fantasiar amb dir-li a un periodista conegudíssim que havia superat ‘una larga enfermedad’: “¡Nos han dicho que vuelves a la radio! A la radioterapia, digo”.


Podeu acusar-me de fill de puta. No us podeu imaginar fins a quins nivells me la pela.

Tampoc em justificaré explicant que si faig acudits sobre l’alzheimer, per posar un exemple, és perquè he tingut familiars que ho han patit. És així, en aquest cas. Però crec d’una manera molt ferma que si no n’hagués tingut cap, també els faria. Podeu tornar a acusar-me de fill de puta. Me la pela igual o més que al paràgraf anterior.

Un còmic va dir una vegada: “només faig acudits sobre tot allò que em fa por”. És l’única “norma” amb la que combrego, quan parlem d’humor. Sembla una sentència molt més profunda del que és. A la comèdia, sempre, sempre, hi ha una part de drama (no em feu citar l’equació de la comèdia que va fer Woody Allen a Delitos y Faltas, si us plau). Des del primer gag de la història del cinema, “El regador regado”, hi ha algú que pateix. En aquest cas, el jardiner que es mulla amb la mànega. Per cert, tal i com va dir un amic meu, “El regador regado” és el títol de peli amb més spoilers que s’ha fet mai, tret de La Semilla del Diablo.

No vull parlar d’això, dels límits de l’humor, en la seva vessant cafre. Podeu tornar a titllar-me de fill de puta, però mireu aquest vídeo del gran Jimmy Carr, i digueu-me que no heu rigut.



Qui és el fill de puta, ara?

El que darrerament em preocupa d’aquest tema són els límits de l’humor, però per la part baixa, pels mínims acceptables per la societat.

Amb 11 amics, vaig crear una empresa de guió: 12 Monos (ATENCIÓ, PUBLICITAT). Uns clients van contractar els nostres serveis: volien que féssim humor sobre un tema molt concret. Posem per cas, per a que us en feu una idea, que es tractava del món de les revistes del cor. Com que el context era el que era, imagineu que decidim que hem de fer un acudit de Paquirrín. Podeu suposar per on anaven els trets: Paquirrín és ximple, Paquirrín està gras, Paquirrín és un ni-ni. L’acudit passa tots els filtres, arriba als destinataris, i dos mesos després rebem una denúncia de Paquirrín perquè considera que hem atemptat contra el seu honor. Això ens ha passat. Òbviament, he canviat el nom de l’implicat, per allò de no remoure la merda, però l’exemple és molt adient.

Quan fas un acudit sobre Paquirrín, et poden acusar de moltes coses. La pitjor, de ser poc original. Compro. Però mai d’atemptar contra el seu honor, perquè cada vegada que ha fet declaracions o ha anat a algun programa de televisió ha demostrat no tenir-ne. Pot semblar una excusa de mal pagador, però només cal entrar a qualsevol xarxa social per veure quina és la imatge que té tot un país sobre tu. Si mil persones diuen que ets curt de gambals, potser, potser, és que una mica sí que ho ets.



Total, posem per cas que Paquirrín ens va denunciar. Arriba un moment en que el jutge ho para tot, i diu que no hi ha cas, que aquest acudit estava en un context clarament d’humor, i que a més a més, la imatge que aquest individu ha donat a la societat, sigui real o no, és la d’algú que no destaca per la seva intel·ligència. Cas tancat. "No hay más preguntas, señorita."

Arribats a aquest punt, podria semblar un final feliç. Però no. Paquirrín és milionari, i els pringats que fem acudits sobre ell, no. Paquirrín pot permetre’s el millor advocat de Madrid, però els pringats que fem l’acudit, no. Paquirrín pot provar sort, a veure si sona la flauta i rasca xavalla tot i saber que el cas està perdut, però pels pringats, el fet de cobrir-nos les espatlles davant d’un eventual judici que sabíem que teníem guanyat ha suposat una hòstia econòmica important. Paquirrín no ha guanyat el judici, però sí que ha aconseguit que el proper acudit, per estúpid que sigui, ens el mirem amb lupa. I, segurament, l’acabarem descartant per por. Sí, per por.

“Ui sí”, pensareu. “Aquest imbècil ha descobert que qui té els diners, té el poder”. Evidentment. Però quin sentit té l’humor si no pots atacar el poderós? A tot arreu, menys a Espanya, i també a Catalunya, hi ha un pacte tàcit amb aquest tipus de gent: “Mira, Paris Hilton (o Obama, o Donald Trump, o...) guanya diners de la manera que vulguis, però accepta que jo em riuré de tu. Després tu em faràs sentir miserable, quan et vegi envoltat de models en el teu jacuzzi que en lloc d’aigua té diamants d’Svarowsky, però deixa’m aquest marge per fer riure la gent que realment treballa, i que se senti una mica menys miserable. Eh! I sense ser hipòcrita: i així guanyar-me jo també la vida”.

Doncs no. Ja ni això. Com deia a l’inici d’aquest article, l’única cosa que demano com a treballador de l’humor (que no com a ciutadà individual) és que em deixin riure’m de les coses que em (ens) fan por. Ja sigui la imatge que projecta Paquirrín als joves, la que Melendi projecta a la música, o la que Pujol projecta a la política. El problema és que aquest equilibri s’està trencant, i la por és tan gran que fa replantejar al còmic el seu status quo.

Com diu la meva amiga, Natza Farré, en aquest meravellós article sobre la llibertat d’expressió, aplicada als polítics, però que s’escau perfectament també a l’hora de fer comèdia: “(...) en ells ha recaigut el deure de fer-nos distingir entre el bé i el mal. En ells, que utilitzen tota la maquinària de l’Estat en contra dels ciutadans i en benefici propi. En ells, que escupen la dignitat de les persones i defensen la seva. Com si en tinguessin.”.

Tomàs Fuentes (guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica).
@cap0


Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Tomás Fuentes
Correcció: Pol Camprubí