23 de set. 2014

VÀLIUS: FAM

vàlius
Fam
Any: 2014
Discogràfica:India Runners

Estic més que indignat. Molt. Després de més d’un any parlant cada dia dels vàlius, resulta que treuen disc i no en parlem. Per què? Què ens passa? Quina raó hi pot haver per no fer-ho? De cara enfora, semblem uns idiotes pendents de l'última novetat i oblidant-la als mesos (síndrome coneguda com “el primer era millor i la maqueta més”). És possible que ens tingueu per uns "papanates" i no us faltarà raó. No és una disculpa, però us explicaré perquè no ho he fet i la resta ja diran els seus motius quan us trobin a un bar i toqui decidir entre "colleja" o birra.

En el temps que ha passat des que vaig escriure això, he conegut als vàlius, m’he emborratxat amb els vàlius, he anat a sopar amb ells, han conegut els meus pares… No ho dic de broma, ens hem fet amics. Me’ls estimo i per això mateix em trobo incapacitat per fer una crítica creïble del seu nou disc. No perquè cregui que la meva opinió sobre el grup hagi canviat gaire (sempre ha estat opinió de fan i els fans no sabem ser objectius), sinó perquè penso que als vostres ulls no serà un text fiable i si ningú s'ho ha de creure potser no cal. És per això que em confesso: escric aquesta ressenya perquè ningú més ho ha fet. Tant de bo algú ho faci, però fins llavors deixeu que us expliqui què m’ha semblat i després penseu el que volgueu.

Crec que Fam té algunes de les millors cançons de vàlius: “Lenin” (la meva favorita), “Vegada”, “Ningú”, “Toquem”, “Gran”, “Nostre” o “Espinàs”. També crec que baixar un pèl les revolucions els ha anat la mar de bé. És un disc ric en migtemps que de sobte s’esvaloten, on per fi troben el seu so també en disc (crec que el productor Cristian Pallejà està especialment encertat en aquest àlbum): sona lleugerament xatarrero però tot és a puesto i s’entén. Les lletres tornen a ser plenes de frases que ja hem fet nostres i que ens ajuden quan detectem que ens expliquen allò que acaba de passar o ens acompanyen quan preguntem a l’aire segons què: “Quan és que t'adones que et fas gran? (Com és? Quan és?)”, “El tècnic domina molt”, “Podríem ser algú / mai serem ningú”… Crec que és per aquestes frases tan obertes i íntimes que els concerts de vàlius resulten una experiència catàrtica. Sempre hi ha una colla que s’hi deixen la veu perquè senten que són les seves paraules tal com els agradaria cridar-les. No hi ha ni una sola de les 18 cançons que no tingui ni que sigui un verset que mereixi la pena ser cridat. Aquesta és la raó per la qual els vàlius son tan bons: són sempre el Gerard i el Pol però som sempre tots, són el Camp Nou.

Dit això, tot i tenir les millors cançons de vàlius fins la data (un altre cop: “Lenin”, “Nostre”, “Vegada”...), per primer cop trobo que també n'hi ha alguna que no hagués passat la meva tria. Admiro profundament la quimera del disc amb mil cançons. Sóc dels que penso que per saber si un disc de Robert Pollard és bo només cal mirar al número de cançons: més de 20 és sempre millor. En el cas de vàlius, la jugada no acaba de sortir rodona, tot i que possiblement fruit d’això al disc han entrat un parell de perles en forma de rareses: el folk locuelo i melancòlic de “Bé” és un final perfecte de la cara A, i el hit “Espinàs” cantat pel Pol (normalment bateria i cors) que crea un nou paradigma als vàlius. A partir d’ara, esperarem a cada disc la cançó del Pol com esperem la cançó del James McNew a cada disc de Yo La Tengo o la del Tobin Sprout als discos bons dels Guided By Voices. Però en l’excés de minutada també s’hi troben els primers minuts que podrien no ser-hi i no passaria res. No son gaires ni gaire greus, tampoc us penseu, però son allà per fer-nos pensar que podria haver estat encara millor. Tampoc al Barça l’estimem per guanyar sempre sinó per guanyar més maco. Ells son els nostres i gairebé ens n'oblidem.
Dit això: col·laboradors i col·laboradores d’aquesta santa web, sou (SOM!) uns capsigranys!


Fotografia de portada: Indian Runners
Text: Quique Ramos
Correcció: Pol Camprubí