10 de set. 2014

ELS CAMPIONS DEL ROCK FERÉSTEC

TCN
Segar i Batre
Any: 2014
Discogràfica: Autoeditat
Em passa poc això d’escoltar un disc que acaba de sortir i poder cantar-les pràcticament totes. Però ja feia cinc anys de l’anterior referència d’aquests beneïts i les cançons incloses a Segar i batre s’havien anat incorporat gradualment als seus directes. De fet aquests temes m’han proporcionat, com a mínim, dues nits inoblidables: una a la festa de 10 anys de l’Associació Soroll de Vidreres; l’altra, com a últim grup del passat Sugar Fest.

Això hauria de ser el més normal del món entre els grups que es mouen al marge de les estratègies comercials: es composen les cançons, es toquen en directe, i un dia, si vaga i la cosa rutlla, es passa per l’estudi i es fot un disc. Sense presses ni pressions. Tot i que això de passar “un dia” per l’estudi no és exactament el que han fet els TCN. Aquests xicots s’han passat gairebé dos anys enllestint aquest disc. Sort n’hi ha que el resultat ha valgut la pena!

Vinga va, anem per feina. El disc comença amb "Girona", un rock’n’roll d’amor convencional que enganxa i despista, perquè no us permet fer-vos una idea de la marcianada que us espera. Llavors arrenca la veu d’en Guàrdia amb allò de "Cançons d’una nota perquè ballin els idiotes" i ja la tenim liada, un altre tall de punk’n’roll que recorda a Randy, però una mica més salvatge que l’anterior i amb un interval de música màkina (sí, sí, màkina!) que deixa ben clar que aquí tot s’hi val: sona TCN.

Ja hi som de ple: ritmes ballables, llibertat creativa i lletres de festa major. "Foc de camp" és un himne de puny enlaire contra les ciutats. Segueix "El ball de la llebre", una joia de bateria imprevisible, post-punk del que trenca turmells amb parlaments i trompetes inclosos; i "Així mai serem rics", una versió nostrada del rock fosc i de riffs accelerats de grups com The Dwarves o New Bomb Turks.

I aquí m’aturo un moment. Fa una estona que escolto, en repeat, la número sis. "Potser demà tindrem més sort", una cançó de punkrock de lírica emocionant, tan curta (minut de durada) que si et descuides se t’escapa. Pell de gallina. Continuen amb "Jep", on els espitregats de l’In-Civic (sí, ells són qui porten anys i panys tirant endavant l’In-Civic de St. Feliu de Codines) fan el que millor saben fer: potencia norantera intercalada amb instants en què en Guàrdia demostra la seva capacitat innata per lliscar sobre la melodía amb allò de “…a primera hoooora del matí”.

A la recta final una mica de punk de pagès irònic a "Moreneta"; un himne de pop punk meravellós, amb melodía i lletra impecables titulat "Respiro fort", i, per acabar, quan ja et pensaves que els tenies calats, t’ho foten tot enlaire amb "Ball boig", la cançó dels canvis de ritme impossibles condensats en un minut escàs.

Però això no és tot, en la versió física del disc (al bandcamp no ho han penjat) hi trobareu quatre temes extra: un bon regal pels que encara comprem discos. Una mica de cançó de muntanya amb la mítica "Boletaires", una versió de la ceba d’això que ara en diuen folk punk, una irreconeixible versió dels Wipers, i un acudit teatral i operístic titulat "Llocs per fer l’amor".





Fotografia de portada: Arxiu
Text: Ramon Mas
Correcció: Raquel Molina