18 de set. 2014

L'ACOMODADOR #61 · UNA INFANTESA CAPTURADA


En alguna classe de la facultat, recordo haver escoltat i interioritzat una lliçó que, a grans trets, deia que "al cinema hi hem de trobar coses que es diferenciïn i vagin més enllà del que experimentem cada dia a la nostra vida quotidiana; en cas contrari, ja en tenim prou amb la nostra vida com per haver de veure-ho també en una pel·lícula". Ara ha arribat Boyhood i ha fet trontollar bona part d'aquesta teoria. I un dels fets que ho demostra arriba quan intentes buscar en el seu contingut un reclam per a recomanar-la a algú que no l'hagi vista, i li has d'acabar dient que en realitat no hi passa res d'excepcional, però que és precisament aquesta característica la que li dóna tot el seu valor. I si a més a més has d'avisar que et passaràs gairebé tres hores al cinema davant d'aquesta successió de fets poc excepcionals, la tasca ja és quasi impossible. Un cop vista, però, resulta molt més fàcil entendre la veritable essència del film, la que ens farà recordar-lo durant molt de temps.

A Boyhood no hi trobarem cap gran tragèdia, ni cap conflicte tenebrós, ni cap vida en perill, ni cap misteri per desxifrar, ni cap drama romàntic, ni cap sorpresa impactant. Tampoc ens oferirà un estil visual marcadament personal, plans espectaculars o un dinamisme trepidant. No ho vol, ni ho necessita. L’objectiu de Richard Linklater és el d’agafar diversos bocins d’una etapa clau de la vida, com és el camí cap a la maduresa, i entregar-nos-els de la forma més honesta i senzilla. Escenes, diàlegs, canvis i contratemps que tots hem viscut, d'una manera o d'una altra, i que han definit el nostre rumb vital durant l’adolescència. És així com Boyhood no només ens connecta de forma directa i transparent amb la vida del jove Mason, sinó que ens convida a posar-ho en comú amb les nostres pròpies vivències. Allò que recordem amb un somriure, allò que ens fa sentir orgullosos, o allò que ens hauria agradat resoldre d’una altra manera.

No és estrany, doncs, que els 165 minuts de Boyhood passin de forma amena, ja que no ens cansem de veure madurar el protagonista i de compartir-hi les diverses experiències vitals per les quals va passant. Linklater ens regala un guió sense efectismes i plenament emocional dins de la seva senzillesa, amb el que fa evolucionar la història amb total fluïdesa tot i els múltiples salts temporals. Precisament, un dels punts més brillants del film és el valor de la seva narrativa oculta, les el·lipsis de la qual no deixen d'aparèixer en pantalla, però que queda plenament explícita gràcies als canvis que percebem. Un altre gran encert és l’equilibri en el to de la pel·lícula, que evita delectar-se en els trams més dramàtics i a la vegada no es passa d’optimista o ingènua. Tampoc intenta donar-nos lliçons de vida. Les dosis d’humor també funcionen a la perfecció. Tot plegat, una mescla de llums i ombres, d'èxits i desenganys; com la vida mateix.



Les condicions de la producció de la pel·lícula no fa més que corroborar la vocació 100% realista de Boyhood. La idea de rodar amb els mateixos actors en un període de 12 anys -i durant tan sols tres dies cada any- per mostrar de forma verídica el pas del temps no sembla tan increïble, però el cas és que ningú ho havia dut a terme abans que Richard Linklater. No és que sigui un tros d’actor, però veure créixer Ellar Coltrane dels 6 als 18 anys, sense envelliments maquillats ni efectes especials, resulta tan versemblant i coherent que fins i tot desprèn certa màgia. El mateix passa amb Lorelei Linklater, la filla del director, i amb els dos adults protagonistes, Patricia Arquette i Ethan Hawke. La primera ens recorda que segueix sent una actriu magnífica i que sap fer evolucionar a la perfecció el que segurament és el personatge més dramàtic del film; el segon de seguida se’ns guanya la simpatia i aprofita per demostrar-nos que el concepte d’envellir sembla anar a un altre ritme en el seu cas. Globalment, el repartiment està a l'alçada de la qualitat del conjunt.

També ho està la banda sonora, que no només ofereix una selecció de nivell (Coldplay, Wilco, Vampire Weekend, Phoenix, Black Keys, Arcade Fire, etc.), sinó que a través de les cançons ajuda a contextualitzar l'acció en cada un dels anys pels quals transcorre Boyhood. De la mateixa manera, l'evolució de la tecnologia o les referències a successos importants a nivell internacional són detalls que encara ens permeten identificar-nos més amb el que passa, a la vegada que demostren la cura i estima amb què Richard Linklater ha abordat la gestació d'aquesta pel·lícula. I gràcies a això aconsegueix que nosaltres també ens arribem a estimar el jove Mason i la seva família, que patim, ens preocupem, ens alegrem i riem amb ells. En realitat, no ens faria res quedar-nos tres hores més per saber què més els ha deparat la vida. No pot ser així, però almenys sortim de la sala de cinema amb la sensació que acabem de veure una peça única, un privilegi atribuïble a molt poques pel·lícules. Boyhood n'és una.



Fotografia de portada: IMDb
Text: Martí Aragonès
Correcció: Pablo Gerschuni