5 de set. 2014

L'ACOMODADOR #60 · PLUJA DE COLORS PER AMAGAR LA REALITAT

Quan la dècada dels 20 començava a treure el cap, naixia el que popularment es coneix com “star-system”, una normativa de funcionament a Hollywood que va marcar l'inici d'un enfoc eminentment comercial del cinema. En aquest context, els grans actors esdevenien un producte, ja que eren la clau que determinava o no l'èxit d'una pel·lícula, i per tant el seu benefici econòmic. De forma més o menys semblant, Hollywood ha seguit funcionant així fins a l'actualitat, i segurament no en som prou conscients. És per això que el director israelià Ari Folman ha decidit il·lustrar-nos-ho, amb un estil profundament personal, a El Congreso, un prodigi visual i narratiu en què la crítica ferotge i irònica als alts estaments de Hollywood es mescla amb un tractament visual carregat d'imaginació i psicodèlia.

L'altra gran particularitat, i enorme punt a favor, de la pel·lícula és la interpretació que fa de si mateixa Robin Wright, una de les actrius que certament es pot considerar víctima d'aquest “star-system” de Hollywood, i que així ho expressa obertament al film. En realitat, la seva pròpia història personal posa els fonaments a la trama d'El Congreso, fet que des del principi deixa entreveure les diferents capes que es poden extreure de la pel·lícula. El metratge es divideix clarament en dues meitats -una en imatge real i l'altra en animació-, que a la vegada també concentren els seus dos missatges clau. En la primera, Robin Wright presenta de forma biogràfica -i amb un valent exercici d'autocrítica, tot sigui dit- el seu fracàs com a estrella del cine, tot i els seus prometedors inicis, i es veu involucrada en una nova tendència que porta a l'extrem la deshumanització de l'actor per part d'aquest “star-system”, i que a la vegada és la seva única opció si no vol caure definitivament en l'oblit. Una situació cruel, però qui sap si tan distant de la realitat i llunyana en el temps.

La segona meitat del film arriba després d'un salt temporal, i és aquí on Ari Folman introdueix la seva particular visió del futur distòpic que ens podria esperar d'aquí vint anys, on els efectes de la digitalització assoleixen límits del tot irracionals gràcies a la seva terrorífica aliança amb la màxima expressió de la societat de consum. A partir d'aquest moment, el film passa a la imatge animada i desplega tota la seva creativitat, atreviment i surrealisme. Vaja, que entrem en una mena d'al·lucinació lisèrgica a través de la pantalla, un festival de colors, formes i sobretot deformes on Robin Wright -la versió animada- segueix sent l'únic nucli mínimament lúcid de tot plegat. El Congreso es torna llavors un viatge molt més difús, jugant de forma ambigua amb realitat i imaginació, introduint una munió de referències i sovint escapant-se de qualsevol lògica. No hi falten certs moments de desvarieig que semblen pur capritx del director, però la veritat és que no deixen de tenir cert encaix amb l'estil del conjunt.



A mida que va avançant aquest tram, la història presenta tota la seva dimensió i exposa l'alarmant visió pessimista que hi ha darrere. Les conseqüències d’aquesta nova societat de l’entreteniment i la conversió de les estrelles en purs objectes de consum, disponibles per a qui vulgui, permeten una distorsió total de la realitat. No hi falta tampoc la clara referència als evolucionats efectes de les drogues, tan presents a l’entorn de Hollywood, per molt que ho vulguin amagar. Tot plegat, realçant les meravelles d’una suposada "llibertat per escollir", tal com prediquen els seus lucratius impulsors, i provocant una fractura social vertiginosa entre els que poden accedir a tot això, i els que no. Enmig de tot, trobem Robin Wright en un dels seus millors papers i demostrant que la seva carrera mereixia molt més –cosa que afegeix un punt més d’ironia a la història–. L’acompanya la bona feina de Harvey Keitel, Paul Giamatti i Danny Huston, donant al film la qualitat interpretativa que li pertoca.

Ari Folman ja va demostrar a la seva fantàstica opera prima, Vals con Bashir (2008), una sensibilitat molt particular a l'hora d'il·lustrar la tragèdia humana en temps de guerra fent servir l'animació com a arma principal. A El Congreso, el director fa un pas més enllà, no només per la introducció de la imatge real, sinó per la forta transgressió de la seva narrativa. I torna a sortir-se'n amb èxit. Jo diria que amb més èxit encara. Tot i pecar de massa explícita en un parell d'ocasions, la complexitat formal del film i l'ambició dels seus missatges dóna peu a una enorme riquesa de lectures i interpretacions. A més a més, conclou amb una seqüència final carregada de tendresa que fins i tot és capaç de tancar amb coherència el caos prèviament creat. La pel·lícula requereix un cert procés d'ordenació i digestió mental, i és precisament aquí on t'acabes de convèncer que és una de les obres més lúcides, originals i completes dels últims anys.



Fotografia de portada: IMDb
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX

1 comentari:

Males Herbes ha dit...

grandíssima novel·la de Stanislav Lem!!!