19 de set. 2014

LA PASSIÓ SEGONS SAN GERONIMO (per PERE AGRAMUNT)


La següent cançó es titula: The War On Drugs em poden menjar el puto rabo”, va dir ell, tot indignat. El bocamoll ha tornat a atacar, en aquesta ocasió a l’Ottawa Folk Fest.

Hola, sóc en Mark Kozelek. L’ànima en pena de veu confessional i cançons majúscules (Red House Painters, Sun Kil Moon) s’ha fet gran. No ho és tant, només en té quaranta-set. Dalt dels escenaris es mostra irascible, com un avi desdentat amb el bastó a punt. Mai va ser una alegria infinita d’home, esclar, però ara arrossega la seva guitarra espanyola i la bilis verda arreu. Que si abans follava cada nit i ara ja no. Que si abans sí que se’m prenien seriosament. Blà, blà, blà. Les bromes i els comentaris maliciosos de la seva fidel parròquia sobre l’actitut confrontativa i els romanços del cantautor s’estan convertint en un fet habitual, malauradament, agafant el relleu del messies desvergonyit, el recremadíssim Morrissey. Tot i que el Gairebé Famós sigui un rei, alguns també hi hem caigut. Sí, no hem parat de parlar-ne mig fotent-nos.




Aquest episodi d’animadversió entre en Koz i la banda de moda de Filadèlfia (curiosament, autors de dos dels millors discos que podrem escoltar enguany) venia precedit d’una altra sortida de to ressenyable. Uns dies abans, al festival Hopscotch (Raleigh, Carolina del Nord), va etzibar al seu públic que eren uns “putos pagesots” i que si no paraven prou atenció i no callaven marxaria, i que li importava una merda si li pagaven el bolo o no. Prou explícit.



Més enllà que, si continua amb aquest ritme d’improperis en directe, la fera ferotge acabarà cantant engabiada i amb morrió i no se l’entendrà bé del tot quan vocalitzi, no és del tot reprotxable es cagués en tots els Wars i els Drugs. M’explico. La seva actuació ja havia començat i, de sobte, a un escenari molt proper va començar a tocar el grup de l’Adam Granduciel, amb el seu so grandiloqüent, meravellós, però atronador comparat amb el del bo d’en Mark i la seva espanyola. Ell, disgustat, va dirigir la seva ira cap al “so per a anuncis de tabac amb solos de guitarra” i no cap als programadors dels recitals, que, en definitiva, eren els únics que tenien alguna mena de culpa, en tot l’assumpte.



Quan muntàvem aquell sarau estiuenc que es deia Faraday, el senyor Nick Lowe ens va explicar com de content havia estat amb la seva actuació al Molí de Mar, entre d’altres coses perquè l’havia pogut desenvolupar amb el respecte reverencial del públic i sense les habituals interferències sonores que es donen en molts altres festivals (la majoria més grans que el nostre, això també s’ha de dir). En Nick ens explicava, entre sorprès, consternat i resignat, com de difícil li havia resultat tocar el dia abans a la carpa d’un festival finlandès, mentre, a ben pocs metres, un grup de hip-hop disparava bases apocalíptiques que feien trontollar mig país. Nosaltres, el miràvem embadalits mentre anava parlant. Hagués pogut dir un simple “hola” i l’haguéssim aplaudit. Aquella elegància de la maduresa ben portada després d’haver sigut un macarra amb totes les lletres. Saber de què va tot això.

Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.)
@pereagramunt


Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Pere Agramunt
Correcció: Pendent