17 de set. 2014

GIRAR PELS EUA COM UNA BÈSTIA INCONTROLABLE


Una matinada de principis de setembre, ajagut al sofà amb una cigarreta que era el compte enrere per anar a dormir, tot tafanejant el facebook em vaig trobar amb un vídeo d'un directe recent d'Una Bèstia Incontrolable a Nova York. La curiositat em va poder i vaig fer clic al play dels gairebé 26 minuts d'energia que em desvetllarien, per després impulsar-me a preguntar i entrevistar el grup sobre la gira americana. Com es munta una gira de 20 dies pels EUA sense subvencions? Com reben els americans un grup deixeble del seu underground? I com reben les lletres en català?

Heu vist el vídeo?

Tres homes nascuts al mediterrani insuflen una dosi d'adrenalina al públic que ni s'acaben de creure. Braços americans aixecats que coneixen tots els canvis de ritme de la música. Americans blancs, chicanos, rapats o amb gorra, rossos, amb titola o vagina, en calçotets, tots els presents vibren i canten "a les seves mans" com si tinguessin el C. Aixequen el cantant damunt les espatlles i el passegen. A mesura que transcorre el concert el públic es va caldejant. Es nota la petita i clàssica distància amb les cançons del nou EP Nou Món, sobretot per l'embranzida de la continuació. Només amb l'acoblament de la guitarra i el ritme del baix s'aixequen els braços i els somriures, "som els fills de les muntanyes" fa esclatar el ball tropical. Se'n va la veu i el públic continua en èxtasi i cantant a cor "és la primera foguera". Que el bateria es treu la samarreta? Aplaudiments i crits. Eufòria desenfrenada a la tornada energètica amb el públic coneixent els tempos i desitjant-los. Nova cançó, nous ànims. "Thank you very much, we are Una Bèstia Incontrolable from Catalonia. This is our last song, 'No Hi Ha Esperança'". Donem-ho tot que s'acaba. Aquest és el perfum que oloro de les samarretes suades a través de la pantalla. Com esperen els cops de veu de "No. No. No. No hi ha esperança". Se saben les cançons. Punys a l'uníson amb els cops de baix. Estem a Nova York i el públic s'ha entregat al 100% a Una Bèstia Incontrolable, from Catalonia, que vénen de fer una gira de 20 dies pels Estats Units sense cap subvenció de Sounds From Spain (SGAE), Catalan Sounds (Institut Ramon Llull) o cap altre.

Voldria viure, encara que només fos un cop a la vida, un concert d'Una Bèstia Incontrolable amb aquesta alegria i intensitat per part del públic.





Una Bèstia Incontrolable ha tocat molt aquí a casa, sobretot a casals i il·legals, però també a sales com el Rocksound i fins i tot al CCCB, però, no diríem que són dels grups que més han girat. Entre ells, i, per dir algú, la Joana Serrat, hi ha un món de diferència. Però, en canvi, és probable que fora de casa sí que hagin tocat més els UBI que no la Serrat. I de segur que no és per falta de ganes. Però són els UBI qui han fet aquesta gira de 20 concerts per les amèriques i els qui ja tenen programats més concerts a Suècia i a Anglaterra.

Això és així per l'herència de comunitat americana i la xarxa de sales de concerts actives que programen. Ha sigut tan fàcil com "mitjançant amics comuns, els Iron Lung, de Seattle -grup amb qui compartien la meitat de la gira i també segell que els ha publicat aquest recent EP Nou Món- es van interessar a organitzar-nos i portar-nos de gira. Ens va semblar molt bona proposta i en tres mesos ja ho tenien tot muntat."

Evidentment els havia de preguntar per les subvencions. Una resposta monosil·làbica i contundent com un "no" és tot el que van necessitar.

Parlant de diners, un pot pensar que tampoc cal demanar subvenció si ja surts carregat de casa. Si surts a fons perdut i no et preocupen els quartos en una época de crisi com la que vivim, no necessites ni subvencions ni preocupar-te pels ingressos, però ells han "recuperat la inversió, que no era poca perquè a l'agost és molt car volar i hem guanyat algunes peles que les utilitzarem per futurs projectes del grup". Una gira, econòmicament parlant, autosuficient. Individualment no en trauran ni cinc, però, escoltant la seva música un ja pot esbrinar que no és l'objectiu dels UBI. L'autosuficiència de la banda ja és un èxit econòmicament parlant. L'objectiu veritable no és enriquir-se, és fer-se "un viatge de tres parells de collons, conèixer bé el país, tocar el màxim possible, veure grups interessants, disparar armes i menjar molt."

"I Tot això ho hem ben aconseguit", diuen.



És clar que per fer hardcore i viatjar s'ha d'intentar reduir costos i mirar més els exemples que ja han funcionat des dels 80, com ara desplaçar-se "amb la furgoneta d'Iron Lung. Excepte el trajecte de Chicago a Nova York que ho vam fer en avió", o dormir a les "cases dels organitzadors o amics". Res d'hotels, cotxes que t'esperen a l'aeroport o furgonetes amb lliteres i comoditats.

Una de les altres curiositats era saber on havien tocat, com eren els locals americans. "La majoria de llocs eren sales de concerts o bars, un parell de botigues de discos, alguna casa, un magatzem de roba i un gimnàs de boxa." Està clar que més o menys com aquí, es toca on es pot o a on et deixen. I els preus s'assemblen molt a quan un grup independent de veritat passa per aquí per tocar amb els d'Ojalá Estë mi Bici, o al Rocksound. Les entrades estaven "entre 6 i 10 dòlars i alguns van ser gratis", excepte, és clar, un festival a Los Ángeles que "era més car."

Però, tot això, quins fruits dóna? Reduïts els costos, viatjant amb furgoneta d'una punta a l'altra d'aquest inabastable país, preus com calen, tot això, quina resposta té del públic?

Una afluència "molt bona" diuen, "els dies que menys gent, poder a Alburquerque i Bakersfield, i els que més, a Nova York, Portland, Los Ángeles i Austin, on es van quedar 50 persones fora perquè la sala estava plena." Soldouts amb públic al carrer, gens malament. Podria tractar-se d'un mini hype esbombat per la Brooklyn Vegan o la Vice americana, o potser el fet d'anar de la maneta amb els Iron Lung els va propiciar això.
"A totes les ciutats que vam tocar hi havia gent que coneixia el grup. Ens va sorprendre bastant l'expectativa que hi havia per veure'ns. A bastants concerts hi havia gent que cantava algun refrany."
Ho hem vist al vídeo del concert de Nova York i segons ens afirmen no va ser un miratge o una cosa local de NYC. Als Estats Units, Una Bèstia Incontrolable tenen públic per fer una gira de 20 dies seguits deixant gent fora dels concerts. Pocs grups catalans poden dir això.

I no se m'acudeix cap grup català que canti en català capaç de fer-ho. 22 concerts amb públic corejant en català sense que això sigui cap problema: "mai hem trobat cap impediment pel fet de cantar en català."


(mireu a partir del minut 5)

Aquí cal fer una aturada i reflexionar com tot això és possible. Amb la sensació que hi ha alguna cosa que m'estic perdent, que no acabo de comprendre com ha sigut possible, els pregunto per com els americans, els pares del hardcore, coneixen un grup català que canta en català i que fa hardcore. "El nostre LP el va treure La Vida es un Mus, un segell de Londres que té bastant contacte amb els Estats Units. El disc es va moure molt bé per allà.
Molta gent ens va conèixer l'any passat quan vam girar durant una setmana amb Crazy Spirit i Glam i vam tocar a un festival a NYC.

A més a més, el 7" nou l'ha tret un segell dels EUA (Iron Lung Recs.)
"

Què lluny estan de les gires patrocinades per l'Institut Ramon Llull (Catalan Sounds) que duu els grups d'aquí al SXSW d'Austin, al Summer Stage de Manhattan o al The Great Escape de Brighton (Anglaterra). Fins i tot de grups molt propers als UBI des de la meva perspectiva.

"El problema són ells. Són maneres de fer totalment diferents, cadascú en el seu estil i context fa les coses com li semblen o com millor li funcionen."

Però tampoc ens enganyem, els UBI no han descobert res de nou, aquest tipus de funcionament ja existia abans que ells naixessin.

"Fa molts anys que hi ha grups de punk de Barcelona que giren pels Estats Units. A finals dels 90 ja ho van fer els E150 per exemple, després també Cinder, Cop on Fire, Etacarinae, Invasión, Destino Final, Belgrado, Glam, Absurdo, Las Otras i segur que se'ns n'escapen alguns. Si incloem altres grups de l'estat, la llista seria molt més gran. Nosaltres som part d'una escena on això és relativament normal. A més, l'escena DYI dels Estats Units és immensa i fa molts anys que estan acostumats a que hi hagi grups de tot el món girant per allà."

I a aquí a casa igual, es pot girar igual de bé, "és possible, hi ha molts llocs per tocar de manera alternativa als circuits comercials."



Per acabar, els volia preguntar per una dicotomia que tot sovint és més un rumor que una certesa. Els grups més undergrounds, hardcores, punks, se'ls titlla de sectaris, que no volen sortir del seu cau, que no es volen donar a conèixer per aquells que pensen que són de l'altre bàndol. Que potser a fora els mínims no són tan mínims i es deixaran estimar per un públic més ampli o menys autèntic, però a casa, on et veuen els de sempre, no. Els començo preguntant per si els agrada ser coneguts a fora, la resposta era fàcil i evident: "clar, sempre s'agraeix que a la gent li agradi el que fas". Però la pregunta era el preàmbul per saber el que m'interessava: és més desagradable ser reconegut a casa? Som una societat tan cutre o petita, que ens acabem de seguida el nostre entorn i la resta ja ens incomoda?

"A nosaltres ens encanta que hi hagi interès pel grup aquí a casa nostra."

I ho demostren havent tocat a un lloc tan allunyat de la seva escena com el CCCB, o aquest divendres al Festival Hoteler, o, fins i tot, responent una entrevista d'un webzine tan allunyat de l'underground, per a molts, com GN.

Amb les ganes de poder viure de nou un directe seu i poder sentir aquest EP Nou Món escridassat a cau d'orella ens diuen els seus pròxims concerts: "ara mateix només tenim l'Hoteler a Vic confirmat. A l'octubre i novembre farem algun concert a Anglaterra i a Suècia, però encara no hi ha res confirmat per Barcelona."

Així que ja sabeu, o llogueu una furgoneta amb més gent per a seguir-los per Europa, o la RENFE per anar a Vic.


Tot això és una altra petita mostra de què estem davant d'un grup transcendent. Que no tan sols tenen un nom immillorable, unes lletres precioses i una música endiabladament genial i atrevida, sinó que a més a més, com a bons hereus del hardcore i tot el que comporta, segueixen autogestionant-se i treballant com sempre s'ha fet, demostrant que sí, que es pot, que encara té vigència aquest model, o, que, fins i tot, ara té més vigència, més rellevància.
Que el model actual de concerts a través de subvencions està molt bé, un aconsegueix assegurar-se no palmar (tanta) pasta i poder mostrar el que un fa a un racó remot del món, però, sempre serà més efectiu els lligams d'escena, girar amb algú que conegui el territori, que et porti a la sala que té el teu públic, i fer-ho tot amb consciència.

Veient aquesta gira, i les maneres que se'n desprenen, només puc contradir a Una Bèstia Incontrolable: Sí, sí que hi ha esperança.

Fotografia de portada: Iron Lung
Resta de fotografies: The Tourist Photography a Springfield, IL
Text: Lluís Huedo
Correcció: Pablo Gerschuni

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Gent Normal cardeu pena, colla de modernos fills de puta!

Anònim ha dit...

Estos emos nos roban nuestro estilo

Firmado: un punketo

Anònim ha dit...

Bandejita de oro, ¿Pero no es un grupo de punk?

Parece que estéis hablando de los malditos Beatles, puta pena.

Demasiada pose y a todo esto, la voz de este grupo aborrece, lineal, todos los temas suenan igual, reverberado, como si le hicieran daño. Patético.