29 de jul. 2014

UN TORRENT D'AIGUA CLARA


Marbre Blanc
Puput
Any: 2014
Discogràfica: Autoeditat

En algun moment dels primers anys del segle XXI recordo haver dit que això que anomenen post-rock beu de dues fonts diferents, o bé jugar amb les fronteres del so que va decidir traspassar Sonic Youth, o bé amb les mètriques i estructures que va imposar Pink Floyd; a partir d’aquí el mapa ja estava disposat. Amb això amb prou feines, ni que sigui pel boc gros, per ubicar les diferents bandes. Per sort ningú va sentir aquesta proclama i també desconec la necessitat de fer-la pública avui. Suposo que això m’ha vingut al cap escoltant el disc de debut de Puput, Marbre Blanc, en el qual es deixen entreveure molts dels grisos estilístics que trobem en aquest gènere.

Així i tot, cal escoltar-lo previngut. No és gaire desventurat afirmar que entre els discos que més han escoltat en els darrers temps hi deu haver Mogway, Explosions in the Sky o Sigur Rós. Sobre aquests últims imagino que s’hauran de carregar de paciència, ja que les similituds tant estilístiques com de tonalitat de la veu seran el recurs fàcil per descriure la seva música. Més enllà d’això, en el disc i sempre parlant de la secció rítmica, s’hi troben sobretot mig tempos que flirtegen amb sonoritats vagament tribals pel que fa a la secció rítmica, com per exemple a "Verí"; a d’altres, amb tempos més alegres amb arpegis delicats com a “Amic”. És sobretot en les melodies on es juga amb l’èpic, l’evolució de "Marbre blanc", tema que obre el disc, i els in crescendos típics de propostes més arriscades i trencadores.

El resultat final podrà convèncer molt alguns i potser allunyar els guardians de les essències. De totes maneres no hi ha res que pugui solucionar la vella dinàmica, però encara vigent d’assaig, concert, gravació. S’intueixen molts detalls interessants, com sempre fruit de tenir les orelles molt obertes a l’hora d’escoltar música i d’atreviment i saber fer a l’hora de compondre. Així com no vol la cosa, cap cançó baixa dels 4 minuts, des de les més senzilles però no per això menys hipnòtiques com "Baluard" a epopeies amb forma de cançó com “Hieràtic”. Arribes al final i penses, es fa difícil que hi hagi algú que com a mínim en algun moment no li vingui de gust escoltar un disc com aquest, com remullar-se en un torrent d'aigua clara.




Fotografia de portada: arxiu
Text: Joan Palahí
Correcció: Montse V.