14 de jul. 2014

NO, GRÀCIES NO VULL COMPRAR UN RENTAT DE CONSICÈNCIA


Surto de casa sense una destinació concreta. Necessito esbargir-me, perdre de vista l’habitació minúscula on em passo el dia tancat. No vull contacte humà. No necessito conversa, ni companyia. Només caminar, deambular fins que tot el que tinc al cap hagi desaparegut i jo resti en pau, buit.

Em quedo una estona davant del portal, intentant determinar una direcció. Si vaig cap a muntanya toparé amb els d’Intermón Oxfam, des d’aquí en puc veure dos representants amb el peto verd. Tiro avall. Una noia amb rastes i una carpeta de la WWF m’atura per informar-me de la seva tasca en defensa dels animals. Freno el pas un instant, però tan bon punt em sobreposo a la resplendor dels seus ulls verds continuo tirant. Li engego una excusa barata, un “vaig tard…” o un “ara no tinc temps”. A la cantonada del mercat m’intercepten els de la Creu Roja, els esquivo barroerament. Un tros enllà, una associació contra el càncer em recorda èpoques de la meva vida que preferiria oblidar, i, encara més enllà, el somriure indestructible dels afiliats a Greenpeace em recorda que no estic fent res per ajudar a deixar un món millor per al meu fill…

No puc més. Són a totes les cantonades. Si segueixo caminant m’aniran assaltant ONG fins que em senti tan malament amb mi mateix que vulgui saltar d’un pont. No, entraré al primer bar que trobi, m’inflaré de cerveses i escriuré alguna cosa exaltada sobre aquest fenomen. Una petita venjança:

Havia sentit a dir que en aquesta ciutat aparador estava prohibit vendre al carrer. Els que ofereixen ulleres de sol i DVD pirates han de convertir la manta en sac i sortir pitant cada cop que veuen un policia; els venedors de cervesa han de moure’s constantment per poder oferir els seus serveis, i la reclamació dels que volen vendre menjar al carrer, amb parades ambulants, com es fa en qualsevol ciutat del món, és gairebé històrica.

Per això no entenc que ningú assenyali els que venen bàlsams morals des de les cantonades1 , com camells que prometen un demà millor. Firma aquí i podràs mirar a la cara els immigrants que malviuen del teu rebuig; paga la quota i no et sentis malament per no moure un dit a favor del medi ambient, fes una aportació i ajuda els nens que fabriquen les sabates que t’acabes de comprar. Tot això també és vendre: vendre tranquil•litat de consciència.

Algú va predir fa molts anys que el món es dividiria entre els que no podrien menjar i els que no podrien dormir. Aquest moment ja ha arribat, i és clar que cadascú s’ho manega com pot. Al meu barri, per exemple, la gent té més problemes per dormir que per menjar, i fer-se soci d’una ONG pot ser la manera més còmoda de ser d’esquerres, ecologista, solidari, i tot això que qualsevol persona decent vol ser.

Ho puc entendre: tots necessitem expiar el nostre sentiment de culpa. Jo també he crescut en una cultura cristianitzada (en aquest aspecte Marx i Jesucrist no es diferencien gaire), i també em sento malament davant les injustícies socials. Tanmateix sóc més partidari de formar part activa de les solucions que de tenir-ne el carnet de simpatitzant.

Amb tot, que en un radi de tres cents metres (sense exagerar) l’epicentre dels quals és casa meva, m’hagi de creuar amb cinc organitzacions diferents disposades a vendre’m plans de pensions morals, consol ètic, i, de passada, comprar-me una mica d’ajuda pels necessitats, em sembla, com a mínim, excessiu.

Ara que la quarta cervesa és a tocar i m’he desfogat una mica, ho veig tot més clar: si vull una cosa ja l’aniré a buscar, és així de senzill. Això val per a les companyies de telefonia que et truquen dos cops al dia amb ofertes insuperables, per als del gas que piquen el timbre a veure si t’han aplicat “el descompte” a la factura, per als cambrers del restaurant que t’assalten al mig del carrer Verdi amb el menú per davant i, evidentment, per als directors de màrqueting de les ONG que envien pobres estudiants sense feina a recaptar socis a les cantonades2 .


------


1- És evident que si es prohibeixen unes pràctiques i les altres no, és perquè les primeres perjudiquen els empresaris que viuen del turisme, i per als quals treballa l’excel•lentíssim Ajuntament de Barcelona.


2- Una menció especial als joves que s’apunten a una ETT amb la necessitat de treballar del que sigui i al cap d’una setmana es troben vestits amb un peto ridícul i havent de menjar l’olla als vianants pel bé de la humanitat a canvi de quatre rals miserables. Això sí que és precarietat.


Ramon Mas (Autor de Crònica d'un delicte menor –l'Albi, 12–, editor de Les Males Herbes i membre d'FP)
 
Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Ramon Mas
Correcció: Montse V