3 de jul. 2014

L'ACOMODADOR #58 · 2014: EL QUE HEM VIST I EL QUE VEUREM

Acabem de creuar l'equador de 2014, i no és mal moment per fer una mica de balanç del que ens ha deixat i el que ens depararà l'any. Globalment, crec que l'any està sent força profitós a nivell cinematogràfic, sobretot perquè hem pogut veure films notables de tot tipus, des de les propostes més minoritàries fins les grans superproduccions. Així doncs, a falta de la segona meitat de l'any i la corresponent llista quan estiguem a punt de tancar-lo, presento una primera selecció del millor que ens ha deixat de moment i al mateix temps el millor (presumiblement) del que ens ha d'arribar en els propers sis mesos.

No ens les podíem perdre

El Lobo de Wall Street (Martin Scorsese, 2013)

Un festival “scorsesià” de principi a fi. Això significa excessos, una història majúscula, personatges fora de sí i un Leonardo DiCaprio que comanda el conjunt amb un ofici admirable. Scorsese fa una espècie de revisió d'Uno de los Nuestros aplicada al fervorós entorn bursàtil dels anys 80, protagonitzat per alguns dels energúmens més odiosos que s'han vist en una pantalla de cine, però l'espectacle és tal que les tres hores de durada passen volant. Fantàstica. (crítica a GN)

Nebraska (Alexander Payne, 2013)

És indubtablement la gran joia de l'any. Una pel·lícula carregada de tendresa, però també de cruesa en el seu retrat inicial de la desafecció entre un pare i un fill. Una “road movie” que es converteix simbòlicament en un canvi generacional, en un abans i un després, i amb un premi molt especial. Els paisatges de Nebraska en blanc-i-negre, i les genials actuacions de Bruce Dern i June Squibb acaben d'arrodonir un conjunt per a emmarcar. Imprescindible. (crítica a GN)

El pasado (Asghad Farhadi, 2013)

Viure amb un inesborrable sentiment de culpa i ocultant les veritats pot ser una tortura, però la vida tard o d'hora acaba provocant la revel·lació de qualsevol secret, i això és el que els passa a la majoria de protagonistes d'El Pasado. Després de la brillant Nader y Simin, Asghar Farhadi torna a trastocar el sí de tota una família amb els dilemes morals com a arma principal, i ens deixa amb el mal cos d'haver de decidir si el que hem vist és acceptable o no. (crítica a GN)

Her (Spike Jonze, 2013)

Joaquin Phoenix i la veu de Scarlett Johansson protagonitzen una història en què humans i màquines evidencien, més que mai, les seves diferències. Una pel·lícula que parla sobre l'error d'atorgar a la tecnologia papers que no li corresponen, amb totes les conseqüències i desenganys emocionals que això comporta. L'exquisida banda sonora i el talent infalible de Phoenix rubriquen el títol que passa a encapçalar la filmografia de Spike Jonze.

Ida (Pawel Pawlikowski, 2013)

Fantàstic exercici d'estil que ens remonta als anys 60 enmig d'un fred i elegant blanc-i-negre, i d'una imatge en format quadrat que aporta un immens significat a l'acció. En una terra on les ferides de l'holocaust encara són obertes, Ida ens explica la història de dues dones que miren de trobar el camí correcte, però necessiten resoldre el seu passat abans de decidir cap a on tirar endavant. Una història carregada de dolor contingut que no necessita més d'hora i quart per tocar la fibra.



No ens les podem perdre

Las Vidas de Grace (Destin Cretton, 2013) – 25 de juliol

Molts la consideren ja la joia independent de l'any. Un drama que promet emocions a flor de pell i carregades de realisme, amb una jove cuidadora d'un centre d'acollida per a adolescents com a protagonista. La pel·lícula combina les petites històries dels nens que tracta amb la seva pròpia, marcada per un passat dolorós. Las Vidas de Grace arriba després de passejar-se per festivals d'arreu del món durant l'any 2013, amb una gran acollida generalitzada. (tràiler)

El congreso (Ari Folman, 2013) – 29 d'agost

Ha costat i molt, però per fi el Premi de la Crítica al Festival de Sitges 2013 arriba a les sales. Una pel·lícula que molts consideren indescriptible, més aviat un fenomen que cal experimentar que no pas un film convencional. Combinant la imatge real i l'animació, Ari Folman –director de la brillant Vals con Bashir (2009)– presenta una història que parla sobre el pas del temps i el poder de l'estètica, amb Robin Wright com a gran protagonista. Causarà sensació. (tràiler)

Boyhood (Richard Linklater, 2014) – 26 de setembre

Tota pel·lícula que vulgui retratar un personatge des de l'infantesa fins l'adolescència agafarà actors diferents per interpretar cadascuna de les edats. Richard Linklater ho ha fet al revés: ha seguit el creixement real d'un mateix actor al llarg de dotze anys de rodatge, dels 8 als 19 anys d'edat, per a oferir una visió totalment fidel del significat d'aquesta etapa vital per a un noi. Una pel·lícula de naturalesa inigualable, i que ja ha fascinat tothom qui l'ha vist. (tràiler)

Perdida (David Fincher, 2014) – 10 d'octubre

Tot nou projecte de David Fincher mereix una atenció especial, i més si es tracta del seu gènere preferit: el thriller obscur. En aquest cas, adapta un best seller de Gillian Flinn sobre la desaparició d'una dona i el doble drama que passa el seu marit: d'una banda, per trobar-la, i de l'altra, per fer front a les acusacions que l'assenyalen com a responsable. Tot i que el protagonista sigui el pesat de Ben Affleck, Perdida serà una de les estrenes cabdals de la propera tardor. (tràiler)

Interstellar (Christopher Nolan, 2014) – 7 de novembre

Després del fiasco amb la confusa conclusió de la trilogia de Batman, Christopher Nolan torna amb ànims de rescabalar-se recuperant la ciència-ficció pura i dura. Viatges espacials, desafiaments de la relació espai-temps i de ben segur una història que ens farà trencar-nos el cap, els ingredients són d'allò més estimulants un cop més. I si hi sumem l'actor de moda, Matthew McConaughey, l'atractiu és encara major. Nolan agradarà o no, però el seu cinema sempre té un toc especial.



Fotografia de portada: IMDb
Text: Martí Aragonès
Correcció: XX

1 comentari:

Anònim ha dit...

Després de veure "Boyhood" puc dir que l'unic interès de l'història acaba sent només el fet de veure el creixement real que ha fet el càsting de la pel.licula al llarg de tot el metratge. Fora d'això, és fa pales el fet que l'argument no és prou consistent i que la historia té d'altabaixos.