2 de jul. 2014

ELS IMPERDIBLES DEL FESTIVAL VIDA


Aquest cap de setmana se celebra la segona edició del Festival Vida, després del seu debut en format d’un dia de l’estiu passat. Organitzat per part de l’equip del difunt festival Faraday, el Vida es troba davant d’un gran repte: mantenir el públic del Faraday i saber arribar molt més enllà. Ho aconseguiran? Les expectatives apunten que sí, però la prova de foc arribarà divendres quan puguem comprovar de primera mà si l’esperit familiar i entranyable del seu recordat pare es manté. Per això han completat una programació molt ambiciosa, situat en un preciós paratge als afores de Vilanova. A més, han programat una àrea professional pensada i dedicada exclusivament per al músic professional i tots aquells i aquelles que aspiren a ser-ho (l’V4M). Amb ganes de veure com passen aquesta prova de foc, aquest cap de setmana anem a Vilanova i la Geltrú, com tots els estius. Piscines, paelles al passeig marítim i molta música, això és el que ens espera al Vida.

Divendres és el dia gran del festival, malgrat que en una recent entrevista al bloc Indiespot, en Dani Poveda –director del Vida- explicava que s’han venut prou més entrades per dissabte. Efecte Lana del Rey segurament. Però en termes globals tenen tres caps de cartell internacionals (M Ward, Rufus Wainwright i Sr. Chinarro) i propostes nacionals coherents amb el que ha anat sonant el darrer any, el del boom d'El Último Vecino i la seva mescla de Joy Division amb Los Burros, o el l'ascens d'en Joan Colomo, que no para de créixer tant en disc, com en popularitat, com en directe, ara acompanyat d’en Carlotto (Me and the Bees, Half Foot Outside, Halcon) a la guitarra. Apostes més personals de llarg recorregut però allunyades del gran públic com el folk despullat del canadenc Timbre Timbre.

Divendres no et pots perdre...

Alberto Montero - 18.00 h
A algú li havia de tocar començar amb tot el cotarro, tasca generalment poc agraïda perquè, sobretot si et toca actuar divendres, encara no ha arribat gaire gent al recinte. Però si li donem la volta, l’Alberto Montero i la resta de la seva banda (on hi ha en Marcos Junquera de Betunizer) faran el seu show i després podran dedicar-se a la rauxa i el desenfreno. Not bad. Montero, valencià de naixement i barceloní d’adopció, va manufacturar un dels discos més bonics de l’any passat i ara el ve a presentar al Vida. Ple de cançons tranquil·les, viatgeres i oníriques, pop de sala d’estar sense cap crit que destorbi la pau que transmet Puerto Principe, el primer disc que aquest senyor publica amb Bcore i tercer de la seva discografia. Entremig del bosc de La Masia d’en Cabanyes i tot just a mitja tarda pot ser el lloc i el moment. Valdrà la pena que arribeu aviat, feu-me cas.



Pau Vallvé - 18.45 h
Curiositat. Els dos darrers discos firmats en solitari han agradat al personal, però queden una mica lluny. L’últim concert seu que recordo va ser a la passada edició del BAM, des d’aleshores res més, no s’ha deixat veure sobre un escenari. El mateix artista ha anunciat que aquest concert li servirà d’escalfament, per posar a prova el nou material que no veurà la llum fins que passi l’estiu. Instal·lat des de fa relativament poc a Banyoles, microcosmos particular en l’escena musical catalana d’on han sortit propostes musicals interessants. Vist així, veure-hi que se li ha empeltat d’aquest ambient és un dels altres al·licients per acostar-se a l’escenari. Els altres són, la més que demostrada capacitat de saber traslladar al directe cançons íntimes, el tros de banda que l’acompanya i ser els primers a escoltar el nou material barrejat amb d’altres. Interessant.

M. Ward - 21.15 h
Escoltar M. Ward et fa més bona persona. És impossible engendrar qualsevol pensament nociu per a la humanitat mentre escoltes com aquest sant de Califòrnia treu mel de la guitarra i canta fluixet-fluixet i lleugerament enrogallat, com si tingués vergonya, encara que les melodies vagin del seu cor directament al seu. M. Ward beu dels clàssics intemporals americans (Bob Dylan, Townes Van Zandt o Johnny Cash) i els passa per un sedàs vellutat i agredolç. Tot i que la seva última referència discogràfica, A Wasteland Companion, queda deslluïda davant la grandesa dels seus treballs anteriors, el seu concert al vespre, mentre cau el sol, és una cita obligatòria. Ser bona persona, almenys durant una estona, mai havia estat tan fàcil. Tingueu-ho en compte.



Rufus Wainwright 23.05 h
Si en Rufus Wainwright no hagués gaudit de les cotes d’èxit i acceptació tant per públic com per crítica seria un artista que encaixaria al 100% amb la política que va portar el ja desaparegut Faraday. Per tant, d’alguna manera representa a la perfecció al nou festival. Ara cal veure amb quin peu es lleva l’artista canadenc, si versió cantautor afligit o divo hiperbòlic, si predomina el flirteig amb el soul o la de crooner de barris marginals. Sigui com sigui, els que ja l’hem vist en més d’una ocasió sabem que és una aposta segura. Ell, de professió és artista, l’etiqueta de músic o cantant, fins i tot li va petita és per aquest motiu que em sobra atreviment per pronosticar un molt bon concert, serà qüestió de matisos que es mogui entre el sublim i l'etern.


El dissabte el dia ve marcat per dos noms que, per diversos motius, marquen la programació del Festival Vida. El primer és el de Lana del Rey, que sens dubte ajudarà a augmentar la presència de públic però que alhora pot fer marxar espantant el militant fidel del Faraday. Per compensar l’amplitud de mires dels organitzadors, l’actuació de les llegendes de l’indie nord-americà, Yo la Tengo, per nosaltres el reclam més important amb diferència del festival junta,ent amb  Sílvia Pérez Cruz. La classe mitjana arriba amb els Parrots, que enguany ja van passar pel SXSW, els Hidrogenesse o Paus, en un cartell que acaba quedant un pèl descompensat per ser el dia fort del Vida.

Dissabte no et pots perdre...

The Free Fall Band - 12 h a la Daurada Beach Club
Vilanova no és la plaça més agraïda, de moment, amb els nanos de The Free Fall Band. L’any passat els va tocar obrir el Faraday, i enguany toquen a les 12 h del matí fora de l’escenari principal del festival. Comptant que la mandanga del dia d'abans acaba a les 5 h de la matinada, doncs ja us ho podeu imaginar. Però els herois que, mal de cap i ulleres incloses, vagin a veure als maresmencs s’enduran una bona recompensa, escoltar les lluminoses cançons pop del quintet apadrinat per Miqui Puig. Presenten The Münster Sights, segon llarg i debut amb El Segell del Primavera, un LP menys immediat, de cançons més narratives, orquestrades i d’estructures més complexes. Els The Free Fall Band han guanyat en matisos i han perdut en espontaneïtat. Això és bo o és dolent? Haurem de prendre un ibuprofèn i anar a la Daurada Beach Club per comprovar-ho.



Yo la Tengo - 21.15 h
Sobren les presentacions pel power trio nord americà. Són els putos Yo la Tengo i són els millors. A partir d’aquí tot el que escriuré és palla, perquè als amigos de New Jersey els coneix qualsevol persona amb un mínim d’interès per la música independent dels darrers 30 anys. Quasi res, tres dècades repartint hits i accions meravelloses a tuttipleni. Fanzineros, col·laboradors de ràdios independents i segurament el grup més coherent del planeta, és complicat que els Yo la Tengo decebin en concert, perquè la seva col·lecció de cançons brillants és interminable. Es poden posar més sorollosos, més pop, més amfetamínics, més orquestrals o fins i tot més souleros. Et poden fer una versió dels Kinks o una del Cat Stevens. És igual tot, perquè fan genialitats amb tot el que toquen. Llarga vida a l’Ira, la Georgia i en James.

Hidrogenesse - 22.35 h
De l'últim Primavera Sound que vaig assistir difícilment se’m podrà esborrar del cap l’actuació d’Hidrogenesse. Aquest ja és un altre al·licient per tornar-los a veure en un directe que barregen magistralment les composicions de la seva discografia amb un sentit de l'humor àcid i intel·ligent, vagin o no acompanyats de projeccions visuals. Technopop que te’l pots prendre tant per ballar desenfrenadament com per reflexionar fins a nivells de profunditat mai abans assolits. Honestos i còmics, seriosos i irreverents només una causa de força major pot provocar que no es vegi un molt bon concert. Una altra aposta segura.



Paus - 02.20 h
Els portuguesos comencen a ser uns habituals d’aquestes contrades. De fet, els hem vist en diverses ocasions, sigui en un festival, sala, festival en sales o prestant-se a nous formats audiovisuals. Diabòlicament rítmics, desacomplexats i punyents, la seva proposta resulta atractiva tant per a qui no estan acostumat a aquest tipus de sonoritats com per al que sí. Això sobretot és degut a la posada en escena tan descomunal i pel nivell dels músics. Hora i dia hi acompanyen, en aquest sentit podem dir que el vent torna a bufar de cara per gaudir d’una bona actuació tant per als que ens hi acostem previnguts com per als que hi vagin ansiosos per descobrir coses noves, al cap i a la fi hi ha qui diu que els festivals consisteixen en això.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós amb la col·laboració de Joan Palahí i Joan Ferrús
Correcció: Montse V.